Aquest premi Pulitzer s'atorga des de 1942 per un exemple distingit d'informació sobre afers nacionals als Estats Units. En els seus primers sis anys (1942–1947), es va anomenar Premi Pulitzer d'Informació Telegràfica - Nacional.
Llista de guanyadors del Premi Pulitzer d'Informació Telegràfica - Nacional 1942: Louis Stark, del New York Times, pel seu distingit reportatge sobre històries laborals importants durant l'any.
1943: No es lliura cap premi
1944: Dewey L. Fleming de The Baltimore Sun Per la seva distingida reportatge durant l'any 1943.
1945: James Reston del New York Times pels seus despatxos de notícies i articles interpretatius sobre la conferència de seguretat de Dumbarton Oaks.
1946: Edward A. Harris de St. Louis Post-Dispatch pels seus articles sobre la situació de Tidewater Oil que van contribuir a l'oposició nacional al nomenament i confirmació d'Edwin W. Pauley com a subsecretari de la Marina.
1947: Edward T. Folliard de The Washington Post per la seva sèrie d'articles publicats durant 1946 sobre Columbians, Inc.
Llista de guanyadors del Premi Pulitzer de periodisme nacional 1948: Bert Andrews, Nova York Herald Tribune, pels seus articles sobre Un cas de seguretat del Departament d'Estat publicats en I947.
1948: Nat S. Finney, Minneapolis Tribune, per les seves històries sobre el pla de l'administració Truman per a imposar el secret sobre els assumptes ordinaris de les agències civils federals en temps de pau.
1949: C. P. Trussell, New York Times, per l'excel·lència en cobrir l'escena nacional des de Washington.
1950: Edwin O. Guthman, The Seattle Times, per la seva sèrie sobre l'eliminació de càrrecs comunistes del professor Melvin Rader, acusat d'assistir a una escola comunista secreta.
1951: No s'atorga cap premi
1952: Anthony Leviero, New York Times, pel seu article exclusiu del 21 d'abril de 1951, revelant l'historial de converses entre el president Truman i el general de l'exèrcit Douglas MacArthur a l'illa Wake en la seva conferència d'octubre de 1950.
1953: Don Whitehead, Associated Press, pel seu article anomenat El gran engany, que tracta dels complexos arranjaments pels quals la seguretat del President electe Eisenhower va ser protegida en ruta des de Morningside Heights a Nova York a Corea.
1954: Richard Wilson, el Registre de Des Moines, per la seva publicació exclusiva de l'Informe del FBI a la Casa Blanca en el cas Harry Dexter White abans que fos presentada davant el Senat per J. Edgar Hoover. 1955: Anthony Lewis de Washington Daily News, per publicar una sèrie d'articles que van ser jutjats directament responsables de cessar Abraham Chasanow, un empleat del Departament de la Marina dels Estats Units, i dur a terme la seva restauració al servei amb el reconeixement per part del Departament de la Marina que havia comès una greu injustícia en descartar-lo com un risc de seguretat. El Sr. Lewis va rebre el ple suport del seu periòdic en la defensa d'un ciutadà estatunidenc, sense fons ni recursos suficients per al seu defensa, contra un acte injust d'un departament del govern.
1956: Charles L. Bartlett, Chattanooga Times, per les seves revelacions originals que van portar a la dimissió de Harold E. Talbott com a Secretari de la Força Aèria.
1957: James Reston, The New York Times, per la seva distingida correspondència nacional, incloent tant els enviaments de notícies com els informes interpretatius, un exemple excel·lent dels quals va ser la seva anàlisi quinquennal de l'efecte de la malaltia del President Eisenhower en el funcionament del Poder Executiu del Govern Federal.
1958: Clark Mollenhoff, Des Moines Register and Tribune, per la seva persistent recerca sobre el rastre laboral, que va incloure informes de recerca de gran importància.
1958: Relman Morin, Associated Press, pel seu dramàtic i incisiu informe de testimonis oculars de la violència masclista el 23 de setembre de 1957, durant la crisi d'integració a l'Escola Secundària Central a Little Rock, Arkansas. 1959: Howard Van Smith, Miami News, per a una sèrie d'articles que van centrar l'atenció pública en condicions deplorables en un camp de treball migratori de Florida, va resultar en la provisió d'una generosa assistència per als 4.000 treballadors encallats en el camp i, per tant, va cridar l'atenció sobre el problema nacional presentat per 1.500.000 treballadors emigrats.
1960: Vance Trimble, Scripps-Howard Diario Alliance, per una sèrie d'articles que exposen l'abast del nepotisme en el Congrés dels Estats Units.
1961: Edward R. Cony, Wall Street Journal, per a la seva anàlisi d'una transacció de fusta que va cridar l'atenció del públic sobre els problemes de l'ètica empresarial.
1962: Nathan G. Caldwell and Gene S. Graham, Nashville Tennessee, per la seva divulgació exclusiva i sis anys d'informes detallats, sota grans dificultats, de la cooperació encoberta entre els interessos de gestió en la indústria del carbó i els treballadors miners units.
1963: Anthony Lewis, New York Times, per la seva distingida presentació dels procediments del Tribunal Suprem dels Estats Units durant l'any, amb especial èmfasi en la cobertura de la decisió en el cas de devolució i les seves conseqüències en molts dels Estats de la Unió.
1964: Merriman Smith, United Press International, per la seva notable cobertura de l'assassinat del president John F. Kennedy.
1965: Louis M. Kohlmeier Jr., Wall Street Journal, per la seva feina a reportar el creixement de la fortuna del president Lyndon B. Johnson i la seva família.
1966: Haynes Johnson, Washington Night Star, per la seva distingida cobertura del conflicte de drets civils centrat en Selma, Ala., i particularment el seu reporti de les seves seqüeles.
1967: Stanley Penn i Monroe Karmin, The Wall Street Journal, pels seus informes de recerca sobre la connexió entre el crim estatunidenc i el joc a les Bahames.
1968: Nathan K. (Nick) Kotz, Des Moines Register and Tribune, pel seu reportatge de condicions insalubres en moltes plantes d'embalatge de carn, la qual cosa va ajudar a assegurar l'aprovació de la Llei Federal de Carn Sana de 1967'.
1968: Howard James, Christian Science Monitor, per la seva sèrie d'articles, Crisis en els tribunals.
1969: Robert Cahn, Christian Science Monitor, per la seva recerca sobre el futur dels nostres parcs nacionals i els mètodes que poden ajudar a preservar-los.
1970: William J. Eaton, Chicago Daily News, per a divulgar els antecedents del jutge Clement F. Haynesworth Jr., en relació amb el seu nomenament per a la Cort Suprema dels Estats Units.
1971: Lucinda Franks i Thomas Powers, United Press International, pel seu documental sobre la vida i mort de la revolucionària de 28 anys Diana Oughton: 'La creació d'un terrorista.
1972: Jack Anderson, columnista sindicat, pel seu informe sobre la presa de decisions polítiques estatunidenques durant la Guerra Indus-Pakistan de 1971.
1973: Robert Boyd i Clark Hoyt, Knight Journals, per la seva divulgació de la història del Senador Thomas Eagleton de la teràpia psiquiàtrica, resultant en la seva retirada com a candidat al Vicepresident Democràtic en 1972'.
1974: Jack White, Providence Journal i Night Bulletin, per la seva iniciativa de revelar exclusivament els pagaments federals de l'impost sobre la renda del president Nixon el 1970 i 1971'.
1974: James R. Polk, Washington Star-News, per la seva revelació de presumptes irregularitats en el finançament de la campanya per a reelegir al president Nixon en 1972.
1975: Donald L. Barlett i James B. Steele, The Philadelphia Inquirer, per la seva sèrie Auditing the Internal Revenue Service, que va exposar l'aplicació desigual de les lleis fiscals federals.
1976: James V. Risser, Des Moines Register, per a destapar la corrupció a gran escala en el comerç estatunidenc d'exportació de cereals.
1977: Walter Mears, Associated Press, per la seva cobertura de la campanya presidencial de 1976'.
1978: Gaylord Sr. Shaw, Los Angeles Times, per una sèrie sobre condicions estructurals insegures en les principals rescloses de la nació.
1979: James V. Risser, Des Moines Register, per a una sèrie sobre danys a l'agricultura en el medi ambient.
1980: Bette Swenson Orsini i Charles Stafford, St. Petersburg Times, per la seva recerca de l'Església de la Cientologia.
1981: John M. Crewdson, The New York Times, per la seva cobertura d'estrangers il·legals i immigració.
1982: Rick Atkinson, The Kansas City Times, per l'excel·lència uniforme dels seus informes i escrits.
1983: Boston Globe, pel seu informe especial equilibrat i informatiu sobre la carrera d'armaments nuclears.
1984: John Noble Wilford, The New York Times, per informar sobre una àmplia varietat de temes científics.
1985: Thomas J. Knudson, Des Moines Register, per la seva sèrie d'articles que van examinar els perills de l'agricultura com a ocupació.
1986: Craig Flournoy i George Rodrigue de The Dallas Morning News, o la seva recerca sobre habitatges subvencionats en l'est de Texas, que van revelar patrons de discriminació racial i segregació en habitatges públics en tot els Estats Units i van conduir a reformes significatives.
1986: Arthur Howe, The Philadelphia Inquirer, pel seu informe emprenedor i infatigable sobre deficiències massives en el processament d'informes fiscals del Servei d'Ingressos Interns (IRS) que finalment va inspirar canvis importants en els procediments d'IRS i va motivar a l'agència a fer una disculpa pública als contribuents dels Estats Units. 1987: Personal de The Miami Herald, pel seu informe exclusiu i cobertura persistent de la connexió O.S.-Iran-Contra.
1987: Personal de The New York Times, per a la cobertura de les seqüeles de l'explosió Challenger, que va incloure històries que van identificar greus defectes en el disseny del transbordador i en l'administració del programa espacial dels EUA 1988: Tim Weiner, The Philadelphia Inquirer, per la seva sèrie d'informes sobre un pressupost secret del Pentàgon utilitzat pel govern per a patrocinar la recerca de defensa i una acumulació d'armes.
1989: Donald L. Barlett i James B. Steele, The Philadelphia Inquirer, per la seva recerca de 15 mesos de disposicions rifle shot en la Llei de Reforma Tributària de 1986, una sèrie que va despertar tanta indignació pública que el Congrés va rebutjar posteriorment propostes que atorgaven exempcions fiscals especials a molts individus i empreses políticament connectats.
1990: Ross Anderson, Bill Dietrich, Mary Ann Gwinn i Eric Nalder, The Seattle Times, per a la cobertura del vessament de petroli de l'Exxon Valdez i les seves seqüeles.
1991: Marjie Lundstrom i Rochelle Sharpe, Gannett News Service, per informar que centenars de morts relacionades amb l'abús infantil no es detecten cada any com a resultat dels errors comesos pels examinadors mèdics.
1992: Jeff Taylor i Mike McGraw, The Kansas City Star, pel seu examen crític del Departament d'Agricultura dels EUA 1993: David Maraniss, The Washington Post, pels seus reveladors articles sobre la vida i l'historial polític del candidat Bill Clinton.
1994: Eileen Welsome, Albuquerque Tribune, per històries que van relacionar les experiències de civils estatunidencs que havien estat usats sense saber-ho en experiments governamentals de plutoni fa gairebé 50 anys.
1995: Tony Horwitz, The Wall Street Journal, per a històries sobre les condicions de treball als EUA amb salaris baixos.
1996: Alix M. Freedman de The Wall Street Journal, per la seva cobertura de la indústria del tabac, incloent-hi un informe que va exposar com els additius d'amoníac augmenten la potència de la nicotina.
1997: Staff of The Wall Street Journal, per la seva cobertura de la lluita contra la SIDA en tots els seus aspectes, l'humà, el científic i el negoci, a la llum de tractaments prometedors per a la malaltia.