Joan Abelló i Prat (Mollet del Vallès, 26 de desembre de 1922 - Barcelona, 25 de desembre de 2008) va ser un pintor i col·leccionista català.
Abelló artista miniatura|Museu Abelló a Mollet del Vallès.
Inicis Joan Abelló, fill de Neus Prat i Miquel Abelló, va néixer en una casa humil del carrer Lluís Duran de Mollet, on el seu pare, llauner, hi tenia el taller.
Abelló, de ben petit va ser un nen amb problemes de salut, i es quedava reclòs a casa durant moltes estones, pot ser, per això, va desenvolupar una gran sensibilitat artística. Primer volia ser escriptor, després es va sentir atret per la música, i finalment es va decantar per la pintura. Qui el va acabar de convèncer, va ser un pintor de Mollet anomenat Castellsagués, que un dia estava pintant a l'aire lliure, i quan Joan Abelló s'hi va acostar, Castellsagués el va animar a agafar un pinzell i a tacar la tela. Segons explica el mateix Abelló: «Amb una certa tremolor vaig agafar la paleta i els pinzells. La tremolor es va fer més intensa... Com era possible que, en aquell instant, descobrís amb una força que no admetia dubtes que "allò" era la meva veritat?. De totes les coses que havia provat per trobar-me a mi mateix, ara descobria que era precisament la pintura que podia omplir el meu esperit fins a sadollar-lo plenament.»
Després va anar a classes de dibuix amb el mateix Castellsagués. De ben jovenet, va treballar de cambrer a la cooperativa de Mollet per poder pagar-se els estudis de dibuix. Mentre servia als clients, feia dibuixos sobre les taules de marbre.
miniatura|Retrat del meu pare. Oli sobre tela de sac. 141 x 90 cm. Museu Abelló|241x241px Durant la guerra (a partir del 1936), Abelló va haver de deixar els estudis però va continuar pintant amb teles de sac, com és l'obra «Retrat del meu pare» (1945) que es troba al Museu Abelló. En aquest període, el seu primer estudi va ser el galliner de casa.
Un fet que el va impactar molt durant la guerra va ser el bombardeig que van fer als Quatre Cantons (8-1-1938), on Abelló, amb els seus propis ulls, va veure com assassinaven gent coneguda del poble, com ara el doctor Rosés, que l'havia introduït en el món dels billars. Anys més tard, el 1993, va fer l'obra «Bombardeig als quatre cantons».
A partir de la postguerra, Joan Abelló va anar a classes de dibuix a Barcelona i, l'any 1941, començà a l'Acadèmia Baixas. També freqüentà les classes de dibuix al Reial Cercle Artístic.
Mestres Joaquim Mir, entorn el 1914, va estar pintant una temporada pels voltants de Mollet. Joan Abelló es va sentir molt atret per la seva obra i pels quadres que Mir havia deixat escampats per cases de Mollet anys enrere, i que Abelló en veure'ls va quedar meravellat pels seus color: «Vaig veure moltes teles escampades per masies i llocs, i d'ell vaig aprendre la sensibilitat dels colors».
miniatura|La Garriganga. Oli sobre fusta. 200x 100 cm. Casa del Pintor Abelló
L'any 1944, un amic li presentà l'artista Pere Pruna i Abelló va entrar en el seu taller. Al costat de Pruna va aprendre a fer una geometria de les taques del color, a distingir la línia de les coses i a pintar de memòria. En aquesta època Joan Abelló va pintar l'obra «La Garriganga» (oli sobre fusta, 1947), que es troba a la Casa del Pintor.
Tal com diu Abelló al llibre L'hora del te, en aquella època tenia 22 anys i vivia en una bohèmia absoluta. Però gràcies a Pere Pruna podria pintar tots els dies en el seu estudi i això era molt important per a ell.
El 1945, Joan Abelló va entrar a treballar al taller de restauració del Miracle on, a part d'aprendre les tècniques de restauració, va tenir l'oportunitat de veure moltes obres juntes i començar a iniciar-se l'amor pel col·leccionisme. En aquest moment és quan començà a pintar els primers bodegons expressionistes.
Abelló i Carles Pellicer (1946-59) Pere Pruna va fer una llarga estada a París però abans (1946) presentà Abelló a Carles Pellicer. Fou així com Joan Abelló va entrar al seu estudi. Pellicer, representant de la vella escola, tenia més de 80 anys i estava cec i sord. No li podia ensenyar a pintar però amb llargues converses a l'hora del te, i amb la seva gran col·lecció, va fer veure a Abelló més enllà de la pintura. Quan Pellicer va saber en quines condicions vivia Abelló li va proposar anar a viure amb ell a canvi de cuidar-lo. Durant els següents 14 anys es va establir una relació de gran efecte.
De totes maneres, també s'ha de contemplar aquest període com la cara i la creu de la mateixa moneda, tal com diu Josep Masats en el seu llibre Joan Abelló, ja que a Can Pellicer, Abelló guanyà estabilitat, però perdé la llibertat de la vida bohèmia que havia portat fins al moment.
En l'època de l'estada a Can Pellicer, Abelló desenvolupà la seva passió per la col·lecció, ja que Pellicer fou un gran amant del col·leccionisme. La seva casa situada al Passeig de Gràcia, 4, era un gabinet de curiositats, on tot estava ple d'obres i objectes artístics. Joan Abelló, en el seu llibre, L'hora del te, narra les sensacions que va tenir el primer cop que va entrar a Can Pellicer: «La primera vegada que vaig traspassar el llindar del pis d'En Pellicer acompanyat d'En Pruna vaig tenir la impressió que el món i la vida s'havien aturat en el bell moment que la porta es va tancar darrere nostre. Entràvem en un altre món... I tot d'un cop, sense transició, passàvem a viure en plena meitat del vuit-cents. Els llargs passadissos que ens havien de conduir fins al menjador estaven literalment farcits de teles, ceràmiques, arquetes de tots els estils, domassos i relleus. Tot plegat, tenia un aire estrany com de museu abandonat, amb un cert regust necrofílic. La casa respirava un aire nostàlgic, d'abandó conscient, gairebé dolorosament assolit».
De la mateixa manera, va tenir l'oportunitat de gaudir de l'ambient de les tertúlies artístiques que s'organitzaven periòdicament cada dissabte a Can Pellicer, sota el ritual de l'hora del te. Experiències que després Abelló, un cop mort Pellicer, va recollir publicant el llibre L'hora del te (1961), llibre que evoca amb lirisme la vida bohèmia i els seus mestres, especialment Carles Pellicer, i tot el món que l'envoltava. miniatura|Sopar dels amics. Oli sobre tela. 150 x 200 cm. Museu Abelló miniatura|El músic en un tren. Oli sobre tela. 61 x 50 cm. Casa del PintorDurant l'estada al Passeig de Gràcia, Joan Abelló, va rebre la mala notícia de la mort del seu germà Andreu (1948), que era més jove que ell. Un germà que va confiar plenament en les aptituds artístiques de Joan Abelló, i que li va donar suport en tot moment. Després d'aquest incident, Abelló va passar per una llarga crisi. Com a conseqüència, la seva pintura s'enfosqueix, i s'inicia l'època fosca o negra de la seva obra. Exemple d'aquest període n'és l'obra «Sopar dels amics» (oli sobre tela, 1951).
Moltes de les obres fetes en aquest període, i com a homenatge al seu germà, Joan Abello signà com a A. (Andreu) J. Abelló.
No obstant això, el 1948, investigà i experimentà amb el cubisme, com ara la pintura sobre tela «El músic en un tren» (1948). Durant els anys 50 també realitzà bodegons expressionistes i, fins i tot, arribà a provar l'abstracció.
L'obra d'Abelló L'evolució de la pintura d'Abelló, segons el crític d'art Àngel Marsà, presenta uns inicis amb obres neoimpressionistes, amb càlides inflexions cromàtiques, per avançar cap a un intimíssim espiritualisme, per arribar finalment acabant amb un expressionisme alliberat.
Els pastels Anys 50 Abelló s'inicia amb els pastels per casualitat. Troba una capsa de pastels a Can Pellicer i aquests són més econòmics que la pintura a l'oli.
Els primers pastels són neoimpressionistes. Ben aviat, el pintor va desenvolupar una gran tècnica amb els pastels, tot intentant aproximar-se a aquesta tridimensionalitat tan característica de la seva obra. Però amb els anys abandonà la tècnica per motius de salut.
París (1979-1986) Joan Abelló va viatjar a París, on hi va fer una llarga estada (amb anades i vingudes entremig). Allà va començar a pintar amb els pastels, primer per motius econòmics, però després es va trobar còmode amb la tècnica, i la va arribar a renovar. A París, ja hi havia altres autors il·lustres que utilitzaven els pastels en les seves obres, artistes com Degàs, Picasso o Toulouse-Lautrec, però mentre ells utilitzaven els pastels per fer figures, Abelló es va decantar per utilitzar aquesta tècnica per fer paisatges. Moltes de les obres de finals del 70 i inicis del 80, són vistes de París, els seus monument, ponts i carrerons, fet que converteix el París d'Abelló en viu i pintoresc.
Els pastels d'Abelló se situen dins del post-impressionisme, on domina la llum i el color. L'artista utilitza els pastels com si pintés a l'oli, amb la mateixa força i la mateixa tècnica. Agafa una barra de pastel i li dona cops, com si fos un pinzell. Fa servir els dits com a pinzell i amb el temps se li arriben a embutllofar. Treballà amb els colors sense barrejar-los. Això fa que el pastel tingui una gran força pictòrica que li dona molta expressivitat. Tant amb el pastel, com amb l'oli, Abelló feu una pintura sensual, anàrquica i fauve, amb un cromatisme apassionat. Del 1979 al 1986, Abelló, pintà majoritàriament amb pastels. Trobem obres de París, els Alps, Països de l'Est i Itàlia.
Explosivisme Anys 60 Abelló va experimentar amb molts ismes, però mai es va casar amb cap moviment en concret, ell va crear el seu propi moviment, l'Explosivisme. Es basava en llençar a l'atzar la pintura del tub damunt la tela, deixant-se endur per la intuïció, tot buscant nous camins, però sempre amb les constants de la força atractiva del color i la llum. És llavors quan Abelló assoleix la dicció pròpia de l'expressionisme, tot desbordant color.
L'explosió de la pintura a la tela pot ser tan agressiva, quan es fa amb un gruix tan considerat, que les pintures passen de ser de tres dimensions i on la matèria es fa dúctil. En aquest moment eliminà qualsevol interferència narrativa per conquerir solucions plàstiques absolutes.
Abelló viatger Després de la mort de Pellicer, estabilitzà la vida familiar i va fer exposicions amb crítiques favorables. Amb tot, Abelló se sentia atret per l'Europa del Nord i inicià una etapa de viatges que el va portar a recórrer mig Europa durant la dècada del 1960. Més endavant, cap als anys 1980 i 1990 va viatjar per Àfrica, Amèrica i Àsia. Malgrat que la pintura d'Abelló té una empremta mediterrània, ell se sentia atret per la pintura nord-europea.
Londres (1963) Així com tots els artistes tendien a anar cap a París, Abelló, va canviar la llum de París per les boires i les foscors de Londres. L'any 1962 se'n va anar a Londres, sense conèixer ningú, i s'instal·là a viure en un garatge tornant a fer vida bohèmia. Freqüentà la National Gallery, on es va sentir atret per la llum de Turner.
Li van proposar de fer-se càrrec d'una senyora anciana alcohòlica i, a canvi de cuidar-la, va poder viure en la seva casa residencial, tornant-se a repetir la mateixa situació que amb en Pellicer. Aquesta estabilitat li va permetre poder pintar sovint. Just abans de tornar cap a casa perquè no havia venut res, va conèixer per casualitat el propietari de la Broadway Art Gallery (1963), E. L. Peel, que li va obrir les portes i li va permetre poder exposar, vendre i ser conegut. Gràcies a això, s'hi va poder quedar 10 anys més, amb anades i tornades a Barcelona i el Vallès.
També convidat per E. L. Peel, Abelló va passar un any a l'Illa de Man (1967), un lloc curiós amb moltes espècies inèdites d'animals, i amb un important circuit de motos. Abelló va pintar des dels indrets més insòlits les motos en acció.