La retirada de Kabul de 1842 va ser la retirada de les forces britàniques i de la Companyia de les Índies Orientals de Kabul durant la Primera Guerra Anglo-afganesa. Un aixecament a Kabul va obligar al llavors comandant, el major general William Elphinstone, a retrocedir a la guarnició britànica de Jalalabad. Quan l'exèrcit i els seus nombrosos dependents i seguidors del camp van començar la seva marxa, va ser atacat per part dels membres de les tribus afganes. Molts de la columna van morir per exposició, congelació o fam, o van morir durant els combats.
Al començament del conflicte, les forces britàniques i de la Companyia de les Índies Orientals havien derrotat les forces de l'emir afganès Dost Muhàmmad i el 1839 van ocupar Kabul, restaurant l'antic governant, Xudja Xah Durrani, com a emir. Tanmateix, el deteriorament de la situació va fer que la seva posició fos cada cop més precària, fins que un aixecament a Kabul va obligar al major general Elphinstone a retirar-se. Amb aquesta finalitat va negociar un acord amb Wazir Akbar Khan, un dels fills de Dost Muhàmmad, pel qual el seu exèrcit havia de retrocedir a la guarnició de Jalalabad, a més de 140 quilòmetres (90 milles) de distància. Els afganesos van llançar nombrosos atacs contra la columna mentre avançava lentament a través de les neus d'hivern al llarg de la ruta que ara és la carretera Kabul-Jalalabad. En total, l'exèrcit britànic va perdre 4.500 soldats, juntament amb uns 12.000 civils: els darrers comprenen tant les famílies de soldats indis com britànics, a més d'obrers, criats i altres seguidors del camp indi. L'estand final es va fer als afores d'un poble anomenat Gandamak el 13 de gener.
De les més de 16.000 persones de la columna comandada per Elphinstone, només un europeu (el cirurgià adjunt William Brydon) i uns quants sipais indis van arribar a Jalalabad. Més tard, més d'un centenar de presoners britànics i ostatges civils van ser alliberats. Un nombre incert d'indis, molts dels quals van haver de ser mutilats per congelació, van sobreviure i van tornar a Kabul per existir com a captaires o per ser venuts com a esclavituds en altres llocs. Uns 2.000 sipais van tornar a l'Índia després d'una altra invasió britànica de Kabul uns mesos després, però d'altres es van quedar enrere a l'Afganistan.
El 2013, un escriptor de The Economist va qualificar la retirada de "el pitjor desastre militar britànic fins a la caiguda de Singapur exactament un segle després".
Fons
El 1838, la Companyia de les Índies Orientals temia una influència més gran que Rússia a l'Afganistan després que Dost Muhàmmad hagués pres el poder de l'antic governant Xudja Xah Durrani el 1834. Dost Mohammad havia rebutjat les primeres propostes de Rússia, però després de Lord Auckland, el governador general de l'Índia, va intentar forçar la política exterior afganesa sota la guia britànica, va renovar la seva relació amb els russos. Lord Auckland va seguir el consell del seu conseller William Hay Macnaghten per donar suport a Shuja Shah, rebutjant el consell d'Alexander Burnes que Dost Mohammad havia de rebre suport, i va decidir buscar una solució militar. Va començar a reunir les seves forces a finals de 1838.
L'exèrcit, sota el comandament del general Sir Willoughby Cotton, amb Macnaghten com a conseller en cap, estava format per 20.000 soldats i estava acompanyat per 38.000 seguidors civils del camp (artesans, camillers, cuiners, criats, barbers, sastres, armers, camellers, etc.), així com famílies de soldats indis i britànics). El març de 1839 van creuar el pas de Bolan i van començar la seva marxa cap a Kabul. Van avançar per terreny accidentat, travessant deserts i passos de muntanya a una altitud de 4.000 metres (13.000 peus), però van avançar molt i van prendre Kandahar el 25 d'abril.
També van capturar la fins aleshores inexpugnable fortalesa de Ghazni el 22 de juliol en un atac sorpresa, perdent 200 homes morts i ferits, mentre que els afganesos van perdre prop de 500 homes morts i 1.600 presoners, amb un nombre desconegut de ferits. Un afganès havia traït el seu sobirà i les tropes britàniques van aconseguir fer volar una porta de la ciutat i van marxar cap a la ciutat amb un estat d'eufòria. Els amplis subministraments adquirits a Ghazni van ajudar considerablement a l'avanç posterior, que d'altra manera hauria estat difícil.
Dost Mohammad va fugir i va buscar refugi a les zones salvatges de l'Hindu Kush. Kabul va caure sense lluitar el 6 d'agost de 1839. Shuja Shah va tornar i va ser proclamat emir pels britànics. Va establir una cort a la fortalesa de Bala Hissar sobre Kabul.
Més d'un any després, Dost Mohammad es va rendir a Macnaghten el 4 de novembre de 1840 i va ser exiliat a l'Índia.
Ocupació miniatura|El general William Elphinstone, que va rebre el comandament de les forces britàniques a l'Afganistan el 1841 L'agost de 1839 els britànics, sota la pressió de Shah Shuja, es van abstenir de romandre en l'ocupació de la ciutadella de Kabul, en lloc d'establir els seus acantonaments militars a 2,5 quilòmetres fora de Kabul. Aquesta decisió, presa per motius diplomàtics, resultaria ser un greu error militar que col·locava tota la guarnició en una posició feble i fàcilment superada.
Com a agent polític i enviat a la cort de Shuja Shah, Macnaghten es va convertir en un líder de la societat britànica a Kabul. La ciutat va ser descrita aleshores com a neta i agradable amb moltes cases de fusta espaioses envoltades de jardins ben cuidats. Els ocupants es divertien organitzant partits de cricket, curses de cavalls i festes de caça. Al vespre, els oficials de la Companyia de les Índies Orientals i les seves dones posaven en escena drames amateurs.
Les actuacions incloïen El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. Es va considerar un honor especial ser convidat a les vetllades organitzades per Florentia Sale (Lady Sale), l'esposa del general de brigada Robert Sale. En aquestes tertúlies , sovint es servia salmó i guisat amb madeira, porto i xampany. La confiança britànica era tal que la majoria de les seves tropes aviat van ser enviades de tornada a l'Índia.
Mentre els britànics gaudien d'aquest estil de vida, alguns afganesos es van irritar per l'ocupació d'una potència estrangera. Els rumors de relacions entre soldats britànics i dones afganeses van crear tensions a Kabul. Gran Bretanya havia substituït Dost Muhàmmad, un governant (relativament) popular, per Shuja Shah, un titella feble, que era vist com molt més cruel amb els seus enemics que el seu predecessor. El 1840, el fill de Dost Mohammad, Wazir Akbar Khan, va començar a reunir aliats entre els membres de la tribu a les zones rurals on la influència britànica era més feble. Va iniciar una guerra de guerrilles que va mantenir les tropes de la Companyia de les Índies Orientals permanentment en moviment.
Els esforços per controlar l'Afganistan es van afeblir encara més pel govern britànic a l'Índia. Consternat pel cost de mantenir la gran guarnició a Kabul, va suspendre els subsidis periòdics (essencialment suborns) que s'havien pagat a les diverses tribus de la regió al voltant de Kabul i el pas de Khyber per mantenir la pau. Un cop van acabar, les tribus no van veure més motius per mantenir-se lleials al règim recolzat pels britànics. Macnaghten va rebutjar les advertències sobre el descontentament afganès i va escriure als seus superiors a l'Índia que "aquest és l'estat habitual de la societat afganesa". A mesura que avançaven la primavera i l'estiu de 1841, la llibertat de moviment britànica al voltant de Kabul es va restringir cada cop més.
Malgrat aquest gir ominós dels esdeveniments, Sir Willoughby Cotton va ser substituït com a comandant de les tropes britàniques restants per Sir William Elphinstone, que estava malalt en aquell moment i inicialment no volia acceptar el nomenament. Elphinstone, de 59 anys, havia entrat a l'exèrcit britànic el 1804. Va ser nomenat company del Bany per dirigir el 33è Regiment de Peu a la batalla de Waterloo. El 1825 havia estat ascendit a coronel i després a major general el 1837. Tot i que Elphinstone era un home d'alt naixement i maneres perfectes, el seu col·lega i general contemporani William Nott el considerava "el soldat més incompetent que es podia trobar entre tots els oficials del rang requerit".
A la tardor de 1841, el brigadier general Sale i la seva brigada van ser cridats a Jalalabad, que es trobava a la línia de comunicació militar entre Kabul i Peshawar. Va deixar la seva dona, Lady Sale, enrere als acantonaments britànics de Kabul.
Aixecament afganès miniatura|upright|Wazir Akbar Khan, fill del líder afganès destituït, Dost Muhàmmad. El 2 de novembre de 1841, Akbar Khan va proclamar una revolta general i els ciutadans de Kabul ràpidament van seguir el mateix. Van assaltar la casa de Sir Alexander Burnes, un dels alts oficials polítics britànics, i el van matar a ell i al seu personal. Tant Elphinstone com Macnaghten van ser agafats per sorpresa. En aquell moment, la Companyia de les Índies Orientals només tenia 4.500 soldats a Kabul i als voltants, dels quals 690 eren europeus. Elphinstone no va fer res per castigar els assassins de Burnes, la qual cosa només va fomentar la revolta. El 9 de novembre, les forces afganeses es van apoderar del principal dipòsit de subministraments britànics a Kabul i el van saquejar.
El 23 de novembre, els afganesos van ocupar un turó que dominava els acantonaments britànics i van començar a bombardejar el campament amb dos canons. Una força britànica va sortir per allunyar-los, però els afganesos els van fer retrocedir amb foc jezail a llarga distància des de la terra alta. Les tropes de la Companyia de les Índies Orientals van fugir, deixant enrere 300 morts i ferits (que van morir ràpidament). La moral britànica va començar a erosionar-se a mesura que la situació es va anar fent més desesperada. Elphinstone va enviar missatgers per demanar ajuda al major general Nott a Kandahar, però van tornar enrere quan van trobar els passos de muntanya bloquejats per una forta nevada.
Macnaghten, adonant-se de la seva situació desesperada, va intentar negociar un acord amb Akbar Khan per a la retirada de les tropes i dels 12.000 civils britànics i indis que vivien a Kabul. El 23 de desembre, els líders afganesos el van convidar a ell i als seus companys diplomàtics a una reunió a l'aire lliure més enllà de l'acantonament. Es va assignar una escorta de cavalleria per protegir-se, però Macnaghten va optar per continuar sense ells quan es van retardar per problemes de preparació. En el moment que el seu grup va desmuntar dels seus cavalls, van ser capturats i Macnaghten i un ajudant van ser assassinats per homes armats; els seus cossos van ser mutilats i arrossegats pels carrers de Kabul.<ref name="Mason 1986 223
Dos oficials britànics més que havien format part del partit de Macnaghten van ser alliberats posteriorment. Elphinstone no va tornar a prendre mesures contra els afganesos, i els seus oficials van començar a perdre la fe en el seu lideratge.
El major Eldred Pottinger va succeir a Macnaghten com a enviat a la cort afganesa. L'1 de gener de 1842, Elphinstone va acceptar els termes d'Akbar Khan, que contenien algunes condicions desfavorables. Per exemple, s'havien de lliurar totes les reserves de pólvora, juntament amb els mosquets més nous i la major part dels canons. Tanmateix, a canvi, Akbar Khan va prometre un pas segur des de Kabul per a totes les tropes estrangeres i civils, entre ells nens, dones i gent gran. La retirada, que començaria el 6 de gener, implicava creuar les muntanyes nevades de l'Hindu Kush descendint a Jalalabad, a 140 quilòmetres (90 milles) de distància.
L'exèrcit d'Elphinstone