miniatura|500x500px| Mapa inclòs a la Historia General de España de Modesto Lafuente, any 1850.L'autor tradueix el terme àrab Jalikiah (Galícia) com Regne de Lleó. La primera referència historiogràfica explícita de l'existència del Regne de Galícia data del , quan el bisbe Gregori de Tours anomena Galliciensim regnum l'estat creat pel poble germànic dels sueus a la província romana de Gallaecia. Aquest regne gallec altmedieval va perdurar, amb dimensions i significats canviants, des de l'època sueba fins al segle XIX, quan, mitjançant una reforma administrativa, l'organització tradicional de la monarquia hispana en regnes va ser substituïda per una estructura provincial centralitzada.
Malgrat aquest llarg període i l'existència d'abundants al·lusions documentals, els historiadors espanyols de l'Edat Contemporània van substituir les referències al regne gallec de l'alta i plena edat mitjana pels noms de Reino de Asturias i Reino de León, amb el territori de la Galícia actual es presentava com un espai subsidiari de poca importància. La contradicció entre aquesta visió historiogràfica i la realitat que presenten els documents històrics va ser denunciada per una part dels estudiosos gallecs i no ha deixat de ser reconeguda, d'una manera o altra, pels mateixos historiadors que la van propagar.
Historiografia medieval La denominació "Regne de Galícia", emprada en un primer moment per donar nom al regne dels sueus, va passar amb la islamització de la Hispània visigòtica per designar tot el territori peninsular sota domini cristià, amb l'excepció de la Marca Hispánica Franca. La divisió de noves realitats polítiques a partir del (Portugal, Castella, Lleó) va anar reduint les dimensions del territori, en un procés que va culminar al segle XV quan, després de la separació del Bierzo, el regne gallec va presentar pràcticament l'extensió de l'actual comunitat autònoma de Galícia.
Període germànic (segles V-VII) miniatura|230x230px| Bisbats del Regne de Galícia.Segle VI: Braga, Porto, Lamego, Coimbra, Dumio, Lugo, Ourense, Astorga, Iria, Britonia, Tui, Idaña, Viseu. L'any 411, a l'apogeu de l'imperi, Roma arriba a un acord (foedus) amb la tribu germànica dels sueus, pel qual se'ls cedí la província de Gallaecia per a l'assentament. Aquest referent territorial fou assumit ràpidament pels nous governants, com es desprèn de la inscripció "MVNITA GALLICA", present en algunes de les monedes de l'època. Al segle següent, el clergue francès Gregorio de Tours († 594), a la seva obra Historia Francorum, ja va anomenar els dominis suabes com "Gallicensim regnum".
Els seus territoris incloïen Astúries i la plana lleonesa. Així ho van transmetre els cronistes Paulo Orosi († 420), que situa a Galícia càntabres i asturians, Hidaci († 469), que, a més d'assenyalar la gallecitat de "Asturica " (Astorga), anomena "Campos Gallaeciae" la plana lleonesa coneguda avui com a Tierra de Campos; i Isidor de Sevilla († 636), que ja al torna a indicar que Astúries i Cantàbria es troben dins Galícia. Les dimensions aproximades del regne gallec es dedueixen de l'enumeració dels prelats assistents als concilis de Braga i Lugo i de la llista de seus religioses incloses en el parrochiale suevum (ca. 569), on tots els bisbats estan inclosos en la "regione" gallega.
L'any 585, la monarquia visigoda va incorporar el Regne de Galícia als seus dominis. Les cròniques d'Afons III afirmaran tres segles més tard que "els visigots eren més forts i dominaven el Regne de Galícia". Aquest fet no va suposar la desaparició del regne galisueu com a entitat diferenciada (com l'anomena el poeta Venanci Fortunat [† ca. 600 ]), perquè el mateix Liber Iudiciorum visigot divideix el territori gòtic en tres zones: Espanya, Gàl·lia i Galícia Aquesta divisió també apareix als concilis visigots: al tercer concili (589) s'estableixen oracions per als homes de les esglésies d'Espanya, Gàl·lia i Galícia, i al tretzè (683) un decret fiscal diferència entre aquests tres territorials. espais per a la vostra aplicació. La mateixa distribució territorial apareix a la crònica de Joan Biclarense († 621), autor que distingeix la " provincia Gallaecia" de la "provincia Gothorum" i, quan informa d'un Concili a Toledo, accepta assenyalar que bisbes "d'Espanya, Gàl·lia i Galícia".
Període cristià (segles VIII-XI) miniatura|230x230px|Bisbats del Regne de Galícia.Segle IX: Braga (metròpoli), Dumio, Porto, Tui, Ourense, Iria, Lugo, Britonia i Astorga. A principis del , l'islam es va estendre a la península Ibèrica, posant fi al Regne Visigot. L'ocupació islàmica no va arribar a Galícia, on les estructures socials i religioses es van mantenir inalterades. La documentació medieval inclou fins i tot referències a una moneda gallega pròpia en aquests segles: el sòlid gallec. Aquests sòlids "de uso na nosa terra" són referits, sota diferents variants: gallicanos, gallicenses, gallicanus, als cartularis de les esglésies gallegues fins al segle XII.
Aquests fets, ignorats per la historiografia tradicional espanyola, apareixen reflectits en les cròniques cristianes i musulmanes i en les obres de diferents historiadors al llarg dels segles. Així, Sigebert de Gembloux († 1112) va escriure sobre «el regne que és la tercera part d'Hispània, que anomenem Galícia, que ni els visigots ni més tard els sarraïns podien sotmetre»; el rei granadí Abd Allah ibn Buluggin († ca. 1090) recordava a les seves memòries com Al-Andalus "pertanyia als cristians fins que els àrabs els van derrotar i els van conquerir a Galícia"; l'alemany Georgius Agricola († 1555) va explicar que els sarraïns "varen envair Hispània amb un exèrcit enorme i van despoblar totes les terres menys Galícia"; i l'algerià Al Maqqari († 1632) narraven com «en aquella època no hi havia lloc que no estigués dominat per Al-Andalus si excepte el país de Galícia». miniatura|302x302px|Rèplica d'un vaixell víking (drakar) a Catoira. Els normands van dividir la península Ibèrica en tres espais polítics: Galizuland, Spanland i Skarland. El territori de la península Ibèrica mantenia així la mateixa divisió territorial en tres zones del període germànic: Galícia, el regne dels cristians; L'Espanya musulmana, hereva del Regne Visigot, i la marca hispànica de l'imperi franc. En el context d'aquest marc polític, abunden les referències a Galícia i el seu territori: Documentació d'origen cristià, que divideix la Península Ibèrica entre Galícia (Gallaecia), Espanya (Hispània) i la Marca Hispánica del Regne Franc:
Els bisbes de Galícia van assistir al Concili de Frankfurt (794) juntament amb els d'Itàlia, Gòtia i Aquitània, i a partir d'aquí el papa Adrià I († 795) va emetre un document adreçat al clergat de Galícia i Espanya, és a dir, el clergat galaic i el mossàrab. Els bisbes gallecs també es troben entre els assistents al Concili d'Attigny (874). En l'obra del monjo Beat de Liébana († 798), a Santiago se li atribueix l'evangelització de Galícia, no la d'Hispània. Un text mossàrab anomenat Nomina Ovetensis (780) inclòs a l'anomenada Nomina Sedium Episcopalium enumera els bisbats gallecs del . Al segle següent, la crònica albeldense (881) fa el mateix, que permet dibuixar els límits territorials de Galícia i comparar la continuïtat amb l'època sueva. Alguns límits que la documentació del posa al riu Cea, arribant al sud fins al riu Mondego, Coïmbra i el monestir fortalesa de Lorvão. El valor referencial de Galícia és clar i precís entre tot el cristianisme medieval, amb nombrosos exemples associats sobretot al fenomen dels pelegrinatges jacobes. Per exemple, el viatge del monjo armeni Simeó de Màntua († 1016), que l'any 983 va peregrinar "per diversos llocs de Galícia coneixent la fama del rei (Bermudo II)". Més enllà dels límits tradicionals, l'any 956 un monjo franc recull als Annals de St. Gallen que la batalla de Barranco, produïda l'any 939 al sud del riu Duero, als peus de l'actual província de Sòria, va tenir lloc a la "regió de Galícia".
Documentació d'origen escandinau, que divideix la península Ibèrica entre Galícia (Galizuland ), Espanya (Spánland ) i la marca franca (Skarland ):
La primera incursió normanda va arribar a la costa gallega l'any 844. després d'assaltar Tolosa. Són setze sagues en què es parla de Galícia, de vegades amb el nom de Jakobsland, la "terra de Santiago", i els reis gallecs. Per exemple, la saga dels Jarls de les illes Òrcades (Saga Orkneyinga), la saga dels fills de Magnus III de Noruega († 1103) (Saga Magnússona) o la saga dels descendents de Canut el Genial († 1035) (Saga Knytlinga). En aquest últim, es narra la història d'Ulv Galiciefarer que "va anar com un víking cap a l'oest i va arrasar Galícia amb un ric botí, per això se li va dir Ulf el Gallec".
miniatura|Península Ibèrica segons la Crònica del Moro Rasis (†955).
Documentació d'origen musulmà, que divideix la Península Ibèrica entre Galícia (Djilliquiyya), Espanya (al-Andalus) i els territoris pirinencs dels francs (Ifrandj):
A l'Ajbar machmúa, una recopilació de textos àrabs dels segles VIII al XI, els cristians de la península occidental s'anomenen gallecs (al-yalaliqa) i Galícia és el seu regne. L'historiador i geògraf Al-Ya'qubi († 897 / 8) registra al seu Kitāb al-buldān (Llibre dels països) que Mèrida limita amb el territori del poble gallec. El geògraf Al-Masudi († 956) parla dels gallecs i dels seus pobles veïns: francs, eslaus, llombards, etc., citant-los com el perill més gran per Al-Andalus i narrant com Abd al-Rahman, rei d'Espanya, va marxar contra Zamora, capital dels gallecs. El persa Al-Istakhri († 957) descriu en el seu Kitāb al-Masālik al-mamālik (Llibre dels camins i els regnes) la frontera d'Al-Andalus incloent Zamora i Oviedo entre les ciutats gallegues. L'àrab Ibn Hawqal († 988) assenyala Galícia entre els regnes cristians europeus reconeixibles per ell, dividint la Península Ibèrica entre aquesta i l'Espanya musulmana, citant com a ciutats gallegues Oviedo, Zamora i Lleó i situant Lisboa com la frontera sud. Al-Andalusi († 1070) situa els gallecs entre les nacions en què divideix el món conegut. Ibn Hayyan († 1075) cita Clunia com "primer límit de Yilliqiyya " a l'est i Coïmbra al sud. El cartògraf i geògraf Al-Idrisí, en la seva descripció del món feta cap al 1150 i titulada Nuzhat al-mushtāq fi'khtirāq al-āfāq (Llibre dels viatges agradables a terres llunyanes), també conegut com el Llibre de Roger (Kitāb Rūŷar) a ser una comissió de Roger II de Sicília, informa que les ciutats de Lleó, Segòvia, Burgos i Sòria depenen de Galícia, entre d'altres. El geògraf Yaqut, que va viure entre 1179 i 1229 i va compondre el Kitāb Mu'jam al-Buldān (Diccionari de països) entre 1224 i 1228, situa Yilliqiyya "a prop de la costa de l'oceà, a l'extrem nord-oest d'al-Andalus". Altres autors àrabs més tardans, però que basen les seves obres en cròniques anteriors continuen en la mateixa línia; així: Ibn Khaldún († 1406) esmenta els gallecs entre les nacions veïnes d'Al-Andalus, i Al-Himyari († 1495) narra la batalla de Simancas (939) situant-la en territori gallec (les fonts cristianes fan el mateix) i indicant que «entre les nacions amb les quals els habitants d'Al-Andalus estaven en conflicte, la gallega era la més poderossa».
Desintegració del regne (segles XI-XIII) miniatura|Bisbe Diego Xelmírez.La Historia Compostellana, un llibre sobre la vida del prelat i els esdeveniments polítics del seu temps, no esmenta mai l'existència d'un regne de Lleó.