lang=ca|miniatura|Mapa que mostra l'àrea dels assentaments escandinaus als segles VIII (vermell fosc), IX (vermell) i X (taronja); el groc mostra àrees conquerides pels normands al i el verd les àrees subjectes a incursions vikingues. miniatura|Guest from Overseas per Nicholas Roerich, 1901. Representa una incursió vikinga per varegs. L′expansió vikinga és el procés pel qual els exploradors, comerciants i guerrers nòrdics, aquests últims coneguts en l'erudició moderna com vikings, van navegar la major part de l'Atlàntic Nord, arribant, pel sud, fins a l'Àfrica septentrional i, per l'est, Rússia, Constantinoble i el Pròxim Orient, com saquejadors, comerciants, colons i mercenaris. Alguns vikings sota el comandament de Leif Erikson, hereu de Erik el Roig, van arribar a Amèrica del Nord i van establir un assentament de curta durada en l'actual L'Anse aux Meadows, a la illa de Terranova (Canadà). Es van formar assentaments més duradors i establerts a Groenlàndia, Islàndia, les illes Fèroe, Gran Bretanya, Irlanda i Normandia.
Es debat si el terme viking representava tots els colons nòrdics o únicament els que incursionaven.Graham-Campbell and Batey 1998 p. 3.
Motivació per a l'expansió Hi ha molt de debat entre els historiadors sobre el que va impulsar l'expansió vikinga. Els investigadors han suggerit que els vikings poden haver començat originalment a navegar i fer incursions a causa de la necessitat de buscar dones a terres estrangeres. El concepte va ser expressat en el per l'historiador Dudon de Saint-Quentin en la seva semi-imaginària De moribus et actis primorum Normanniae ducum. Els homes vikings rics i poderosos tendien a tenir moltes esposes i concubines, aquestes relacions poligínies poden haver portat a una escassetat de dones elegibles per a l'home viking mitjà, a causa d'això, podria haver estat obligat a dur a terme accions més arriscades per obtenir riquesa i poder trobar dones adequades. Els homes vikings sovint compraven o capturaven dones i les convertien en les seves esposes o concubines. El matrimoni poliginiós augmenta la competència masculina a la societat perquè crea un grup d'homes solters que estan disposats a participar en comportaments arriscats d'elevació d'estatus i recerca de sexe. Els Anals d'Úlster afirmen que el 821 els vikings van saquejar un poble irlandès i es van «emportar un gran nombre de dones en captivitat».
Una teoria comuna és que es tractava d'una recerca de represàlies contra els europeus continentals per les seves anteriors invasions de les terres natals dels vikings, com la campanya de Carlemany per obligar els pagans escandinaus a convertir-se al cristianisme matant tot aquell que es negués a batejar-se.Bruno Dumézil, master of Conference at Paris X-Nanterre, Normalien, aggregated history, author of Conversion and freedom in the barbarian kingdoms, 5th – 8th centuries (Fayard, 2005)."Franques Royal Annals" cited in Peter Sawyer, The Oxford Illustrated History of the Vikings, 2001, p. 20.Dictionnaire d'histoire de France – Perrin;– Alain Decaux and André Castelot. 1981. p. 184-185 ISBN 2-7242-3080-9Les vikings : Histoire, mythes, dictionnaire R. Boyer , Robert Laffont, 2008, p. 96 ISBN 978-2-221-10631-0François-Xavier Dillmann, Viking civilisation and culture. A bibliography of French-language, Caen, Centre for research on the countries of the North and Northwest, University of Caen, 1975, p. 19, i Les Vikings – the Scandinavian and European 800–1200, 22nd exhibition of art from the Council of Europe, 1992, p. 26. Els que estan a favor d'aquesta explicació assenyalen que la penetració del cristianisme a Escandinàvia va causar un seriós conflicte i va dividir a Noruega durant gairebé un segle.History of the Kings of Norway by Snorri Sturlusson translated by Professor of History François-Xavier Dillmann, Gallimard ISBN 2-07-073211-8, p. 15-16, 18, 24, 33, 34, 38 Tot i això, el primer objectiu de les incursions vikingues no va ser el regne franc, sinó els monestirs cristians d'Anglaterra. Segons l'historiador Peter Sawyer, aquests van ser assaltats perquè eren centres de riquesa i les seves granges estaven ben proveïdes, no pas per raons religioses.
miniatura|Una representació de vikings segrestant una dona. Els homes vikings sovint segrestaven dones estrangeres, per casar-se o concubinar, de les terres que havien saquejat. Il·lustrat pel pintor francès Évariste Vital Luminais en el . Una altra idea és que la població vikinga havia superat el potencial agrícola de la seva terra natal. Això pot haver estat cert a l'oest de Noruega, on hi havia poques reserves de terra, però és poc probable que la resta d'Escandinàvia que estigués experimentant fam.
D'altra banda, alguns estudiosos proposen que l'expansió vikinga va ser impulsada per un efecte piràmide de població: com que el fill gran d'una família heretava habitualment tot el patrimoni familiar, els fills menors havien de buscar la seva fortuna emigrant o participant en incursions. Peter Sawyer suggereix que la majoria dels vikings van emigrar a causa de l'atractiu de posseir més terres en lloc de la necessitat de tenir-ne.
Tot i això, no s'ha demostrat definitivament que hi hagi hagut un augment de la població, un augment de la joventut o una disminució de la producció agrícola durant aquest període. Tampoc és clar per què aquestes pressions haurien impulsat l'expansió cap a l'exterior en lloc de cap a les vastes zones forestals sense cultivar de l'interior de la Península Escandinava, encara que potser l'emigració o les incursions marítimes hagin estat més fàcils o més rendibles que el rebuig de grans zones de bosc per a l'agricultura i el pasturatge en una regió amb un període vegetatiu limitat. També és possible que la disminució de la rendibilitat de les velles rutes comercials portés els vikings a buscar-ne de noves i més rendibles. El comerç entre Europa occidental i la resta d'Euràsia pot haver patit després que l'Imperi romà perdés les seves províncies occidentals , i l'expansió de l'Islam al pot haver reduït les oportunitats comercials dins d'Europa occidental en redirigir els recursos al llarg de la Ruta de la Seda. El comerç a la Mediterrània estava en el seu nivell més baix de la història quan els vikings van començar la seva expansió. noves rutes comercials en terres àrabs i franques, i va prendre el control dels mercats comercials anteriorment dominats pels frisis després que els francs destruïssin la flota Frisiana.
Demografia dels assentaments miniatura|The Ravager, obra de John Charles Dollman, 1909. Es creu que els assentaments vikings a Irlanda i la Gran Bretanya eren principalment empreses masculines; tanmateix, algunes tombes mostren una distribució gairebé igual d'homes i de dones. El desacord es deu en part al mètode de classificació; l'arqueologia anterior solia endevinar el sexe biològic a partir dels artefactes funeraris, mentre que l'arqueologia moderna pot utilitzar l'osteologia per trobar el sexe biològic, i l'anàlisi isotòpic per trobar l'origen -la presa de mostres d'ADN no sol ser possible-.Shane McLeod. "Warriors and women: the sex ratio of Norse migrants to eastern England up to 900 AD" 18 de julio de 2011. Early Medieval Europe, Volume 19, Issue 3, p. 332–53, agosto 2011. Web PDF cita: «Aquests resultats, sis dones emigrants nòrdiques i set homes, han d'advertir que no cal suposar que la gran majoria dels emigrants nòrdics són homes, malgrat les altres formes d'evidència que suggereixen el contrari.»G. Halsall, «The Viking presence in England? The burial evidence reconsidered» en D. M. Hadley and J. Richards, eds, Cultures in Contact: Scandinavian Settlement in England in the Ninth and Tenth Centuries (Brepols: Turnhout, 2000), p. 259–76, ISBN 2-503-50978-9 Els homes enterrats durant aquest període en un cementiri de l'Illa de Man tenien principalment noms d'origen nòrdic, mentre que les dones d'allà tenien noms d'origen indígena. Les dones irlandeses i britàniques s'esmenten en textos antics sobre la fundació d'Islàndia, el que indica que els exploradors vikings van ser acompanyats allí per dones de les illes britàniques que van arribar voluntàriament o van ser portades per la força. Els estudis genètics de la població de les illes occidentals i l'Illa de Skye també mostren que els assentaments vikings van ser establerts principalment per vikings homes que es van aparellar amb dones de les poblacions locals d'aquests llocs. No obstant això, no tots els assentaments vikings eren principalment masculins. Els estudis genètics de la població de les illes Shetland suggereixen que les unitats familiars formades per dones i homes vikings eren la norma entre els migrants a aquestes zones.Roger Highfield, "Vikings who chose a home in Shetland before a life of pillage", Telegraph, 7 de abril de 2005, acceso: 12 de diciembre de 2012.
Això pot ser degut al fet que zones com les illes Shetland, en estar més a prop d'Escandinàvia, eren objectius més adequats per a les migracions familiars, mentre que els assentaments fronterers més al nord i a l'oest eren més adequats per a grups de colonitzadors masculins no vinculats.Heredity – Human migration: Reappraising the Viking.
Gran Bretanya i Irlanda
Anglaterra
lang=ca|miniatura|Versió moderna d'Anglaterra l'any 878, que representa el territori de Danelaw. miniatura|Territoris del rei Canut 1014-1035. (cal tenir en compte que les terres noruegues de Jämtland, Härjedalen, Idre i Särna no estan incloses en aquest mapa). Durant el regnat del rei Beorhtric de Wessex (786-802) tres vaixells de Northmen van desembarcar a la badia de Portland a Dorset. L'administrador local va confondre els vikings amb comerciants i els va dirigir a la finca reial propera, però els visitants el van matar a ell i als seus homes. La primera incursió vikinga planejada que es va registrar, el 6 de gener de 793, va tenir com a objectiu el monestir de l'illa de Lindisfarne, davant de la costa nord-oriental del regne de Nortúmbria. Segons el cronista anglonormand del , Simeó de Durham, els invasors van matar els monjos residents o els van llançar al mar per ofegar-los o se'ls van emportar com a esclaus, juntament amb alguns dels tresors de l'església de Durham. En el 875, després de suportar vuit dècades de repetides incursions vikingues, els monjos van fugir de Lindisfarne, portant amb si les relíquies de sant Cutbert.
El 794, segons la Crònica anglosaxona, una petita flota vikinga va atacar un ric monestir a Jarrow. Els vikings van trobar una resistència més forta del que esperaven: els seus líders van ser assassinats. Els invasors van escapar, únicament perquè els seus vaixells varessin a Tynemouth i les tripulacions fossin assassinades pels vilatans. Això va representar una de les últimes incursions a Anglaterra que van patir durant uns 40 anys. Els vikings es van centrar a Irlanda i Escòcia.