miniatura|Estela funerària de Nertus. Museu Nacional Hongarés de Budapest Les pràctiques funeràries de la religió romana és el conjunt de rituals religiosos que acompanyen l'enterrament dels antics romans. Formaven part de la tradició (mos maiorum), el codi no escrit del qual derivaven les normes socials.

Els cementeris romans eren fora del límit sagrat de les ciutats (pomeri). Els visitaven regularment amb ofrenes de menjar i vi, i hi feien rituals especials durant les festes romanes en honor als difunts. Els monuments funeraris són per tot l'Imperi romà, i les inscripcions resulten una important font d'informació per a la història encara desconeguda. Un sarcòfag romà podia ser una obra d'art acuradament treballada, decorada amb relleus d'escultures que representen una escena al·legòrica, mitològica o històrica; o una escena de la vida de cada dia. Tot i que els enterraments eren una ocupació familiar, n'hi havia gremis o col·legis que proporcionaven serveis funeraris per als membres.

Cura dels morts La cura dels morts aplegava dues actituds emocionalment oposades. En l'antiguitat grecoromana, els cossos dels morts eren considerats contaminants.Michele Renee Salzman, "Religious koine and Religious Dissent," en A Companion to Roman Religion (Blackwell, 2007), p. 116. Alhora, el deure amorós cap als avantpassats (pietas) era una part important de la cultura romana antiga.Stefan Heid, "The Romanness of Roman Christianity," en A Companion to Roman Religion, p. 408.

Normes legals Després de la dominació etrusca, els legisladors romans es feren molt estrictes respecte a l'ètica del descans dels difunts. Un problema principal en fou la legalitat i la moralitat de soterrar-los dins els límits de la ciutat. Fou gairebé unànime al principi moure els morts fora del pomeri per a assegurar la separació de les seues ànimes dels vius, i molts polítics ho van voler aplicar arreu de l'imperi. Ciceró recorda als seus lectors les Lleis de les dotze taules: «Un mort no serà pas soterrat ni cremat dins la ciutat» (De legibus, 2, 23:5). Tres segles després, Juli Paulus escriu en Sententiae «No es permet pas dur un cadàver a la ciutat en cas que els llocs sagrats de la ciutat estiguen contaminats. Qui actua en contra d'aquestes restriccions serà castigat amb una severitat inusual. No es permet pas incinerar un cos dins els murs de la ciutat.» (1, 21: 2-3) Moltes ciutats i províncies romanes tenien regles semblants en els seus estatuts, com la Lex Ursonensis.

Preparació del cos Quan una persona es moria a sa casa, els familiars i els amics íntims es reunien al voltant del llit de mort. Seguint una creença que equiparava l'ànima amb l'alé, el parent més proper segellava el pas de l'esperit del cos amb una darrera besada, i li tancava els ulls. Els familiars començaven els planys, cridant el mort pel seu nom. El cos, després, era col·locat en terra, rentat i ungit. La col·locació del cos en terra és un senyal d'imitació del ritual del naixement, quan el nadó es deixava en la terra nua.Anthony Corbeill, Nature Embodied: Gesture in Ancient Rome (Princeton University Press, 2004), p. 90, with a table of other parallels between birth and death rituals on p. 91. Als ciutadans se'ls vestia amb una toga i altres amb abillaments apropiats per a la seua estació en la vida. Els hòmens que havien guanyat una corona en duien una en la mort; i es troben també corones en enterraments d'iniciats en religions mistèriques.J. M. C. Toynbee, Death and Burial in the Roman World (Johns Hopkins University Press, 1971, 1996), pàg. 43–44.Minucius Felix, Octavius 28.3–4; Mark J. Johnson, “Pagan-Christian Burial Practices of the Fourth Century: Shared Tombs?” Journal of Early Christian Studies 5 (1997), p. 45. Quan el cos ja estava preparat, jeia en l'atri de la casa familiar (domus), amb els peus cap a la porta.Toynbee, Death and Burial, p. 44. Altres circumstàncies es relacionaven amb els qui vivien, com la majoria de romans, en edificis d'apartaments (insulae); les pràctiques d'elit, però, estan millor documentades. Tot i que l'embalsamament era inusual i es considerava sobretot una pràctica egípcia, s'esmenta en la literatura llatina, amb alguns exemples documentats per l'arqueologia a Roma i en tot l'imperi, en què no es pot pas assumir influència egípcia.Toynbee, Death and Burial, p. 39, 41–42. Com els funerals d'elit necessitaven arranjaments complicats, el cos s'havia de preservar.Heller, L. John, Burial Customs of the Romans, (Washington: Classical Association of the Atlantic States, 1932), p. 194.

Altres costums miniatura|Crani romà amb un òbol en la boca (un dupondi d'Antoní Pius) L'òbol de Caront era una moneda col·locada en o damunt la boca del difunt. El costum es registra en fonts literàries i el testimonia l'arqueologia, i a vegades ocorre en contextos que indiquen que pogué haver estat importat a Roma com ho foren les religions mistèriques que prometien la salvació o el passatge especial en l'altra vida. El costum s'explicava pel mite de Caront, el barquer que transportava les ànimes dels difunts a l'altra banda de l'aigua -un llac, riu o pantà- que separava el món dels vius de l'inframon. Els exemples arqueològics d'aquestes monedes, de diferents noms en la pràctica, s'han anomenat «els objectes funeraris més famosos de l'Antiguitat».Ian Morris, Death-ritual and Social Structure in Classical Antiquity (Cambridge University Press, 1992), p. 106 online. La moneda fou racionalitzada com el seu pagament; el satíric Llucià de Samòsata comenta que, per a evitar la mort, simplement no se n'ha de pagar la tarifa. Apuleu, en la història de «Cupido i Psique» de Les metamorfosis, emmarcades per la recerca de salvació de Lluci que termina amb la iniciació en les misteris d'Isis, Psique («Ànima») duu dues monedes en el viatge a l'inframon, la segona per a la tornada o renaixement simbòlic. L'evidència de l'«òbol de Caront» apareix en tot l'Imperi romà d'Occident fins a ben entrada l'era cristiana, però en cap moment i lloc es practicà consistentment i per tots. Llucià de Samòsata satiritza l'òbol a l'assaig Sobre els funerals: miniatura|Tomba dels Escipions, en ús des del  ae fins al segle I Tot i que la inhumació es practicava regularment a la Roma arcaica, la cremació fou la pràctica funerària més comuna a la fi de la República Romana i l'Alt Imperi en els segles I i II. Les imatges crematòries apareixen en la poesia llatina sobre el tema dels morts i el dol. En un dels poemes llatins clàssics més coneguts sobre el dol, Gai Valeri Catul escriu sobre el seu llarg viatge per a assistir als ritus funeraris de son germà, que va morir a l'estranger, i manifesta el seu dolor dirigint-se'n a les cendres silencioses.Catullus, Carmen 101, vers 4 (mutam … cinerem). Quan Properci descriu la seua amant morta, Cíntia, que el ve a veure en un somni, el vestit de l'apareguda està cremat per un costat i el foc de la pira ha corroït l'anell familiar que duia en vida.Propertius 4.7.8–9.

En el Baix Imperi, la inhumació substituiria la cremació; una varietat de factors, incloent-hi la disminució dels nivells d'urbanització i els canvis en les actituds cap a l'altre món, contribuirien a aquest marcat canvi en les pràctiques d'enterrament popular. La cura i el culte dels morts no acabava amb el funeral i el període de dol, sinó que acabà sent una obligació perpètua. Les libacions es duien a la tomba, en rituals de cura dels morts i algunes tombes fins i tot estaven equipades amb «tubs d'alimentació» a través dels quals les ofrenes líquides podien dirigir-se als difunts del sepulcre.Nicola Denzey Lewis, entry on "Catacombs," The Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome (Oxford University Press, 2010), vol. 1, p. 58; John R. Clarke, Art in the Lives of Ordinary Romans: Visual Representation and Non-elite Viewers in Italy, 100 B.C.–A.D. 315 (University of California Press, 2003), pàg. 197. La libació formava part dels ritus funeraris romans, i podria ser l'única ofrena de sacrifici en els funerals dels pobres.

Arpagi Els romans es referien als nadons que morien en el bressol com a arpagi —arpagus en singular— per als quals no es feien funerals. Els seus cossos no eren cremats ni soterrats, i no es feien monuments ni epitafis per a ells. Els bebès que havien viscut 40 dies o més i se'ls havia tallat les ungles abans de la mort es distingien dels arpagi, com a rapti, i eren incinerats.

Ritus funeraris miniatura|Fragment d'un relleu d'un sarcòfag que representa les etapes de la vida del difunt: iniciació religiosa, servei militar i noces. Mitjan segle II miniatura|371x371px|L'anomenat Togatus Barberini en els Museus Capitolins pot representar un senador sostenint dos retrats funeraris ancestralsEsdaile, Katharine A. "Una estatua en el Palazzo Barberini". Revista de Estudios Romanos, 1 (1911) pàg. 206-211. Els ritus funeraris es duien a terme a la llar i al lloc de l'enterrament, que era fora de la ciutat per a evitar la contaminació.Frances Hickson Hahn, "Performing the Sacred: Prayers and Hymns," in A Companion to Roman Religion, pàg. 238.Salzman, "Religious koine and Religious Dissent," p. 116. La processó fúnebre (pompa funebris) transitava la distància entre tots dos espais.

Tingueren un gremi professional anomenat collegium d'artistes especialitzats en música funerària.Friederike Fless and Katja Moede, "Music and Dance: Forms of Representation in Pictorial and Written Sources," in A Companion to Roman Religion, pàg. 252. Horaci esmenta en els ritus fúnebres la tuba i el cornu, tots dos instruments de bronze amb forma de trompeta.

Elogi L'elogi (laudatio funebris) era una oració formal o panegíric en lloança dels difunts. Fou una de les dues formes de discurs en un funeral romà, l'altra era el cant (nenia).Ann Suter, Lament: Studies in the Ancient Mediterranean and Beyond (Oxford University Press, 2008), pàg. 258. S'associa a famílies nobles, i les convencions de paraules pronunciades en el funeral d'una persona comuna no es registraven. Mentre que l'oratòria es practicava a Roma sols per a hòmens, una dona d'elit també podia ser honorada amb un elogi. Per a les persones de l'alta societat, el festeig fúnebre s'aturava al fòrum per al lliurament públic de l'elogi en la rostra.Geoffrey S. Sumi, "Power and Ritual: The Crowd at Clodius' Funeral," Historia 46.1 (1997), p. 96.

Per tant, una oració fúnebre ben expressada podia ser una manera en què un jove polític es fes públic.Brendon Reay, "Agriculture, Writing, and Cato's Aristocratic Self-Fashioning," Classical Antiquity 24.2 (2005), p. 354. "L'elogi de la tia Júlia" (Laudatio Juliae Amitae), un discurs del jove Juli Cèsar en honor a la seua tieta, la vídua de Gai Mari, l'ajudà a iniciar la seua carrera política com a populista.Gerard B. Lavery, "Cicero's Philarchia and Marius," Greece & Rome 18.2 (1971), pàg. 139. La introducció d'aquesta laudatio funebris es reprodueix en l'obra Divus Iulius de l'historiador romà Suetoni.

L'epitafi del mort era un resum de l'elogi fet visible i permanent, i podia contenir la carrera (cursus honorum) d'una persona que havia ocupat càrrecs públics.R. G. Lewis, Aufstieg und Niedergang der römischen Welt (1993), pàg. 658. En commemorar fets passats, l'elogi fou un precursor de la historiografia romana.

Sacrificis