LStrasbourg va ser el segon i últim membre de la classe Dunkerque de cuirassats ràpids construïts per a la Marina francesa als anys trenta. Ell i el seu vaixell germà Dunkerque van ser dissenyats per derrotar la classe alemanya de creuers pesants Deutschland que s'havien establert a finals de la dècada del 1920 i, com a tal, estaven equipats amb una bateria de vuit canons de 330 mm (13 polzades) per contrarestar els sis canons de 280mm (11 polzades) dels Deutschlands. A l'Strasbourg se li va col·locar la quilla el novembre de 1934, es va posar en marxa el desembre de 1936 i es va avarar el setembre de 1938, ja que la situació internacional a Europa s'anava deteriorant constantment a causa del comportament cada cop més agressiu de l'Alemanya nazi.
L'Strasbourg va ser assignat a la flota de l'Atlàntic en entrar en servei; les seves úniques activitats significatives en temps de pau van consistir en visites a Portugal el maig de 1939 i una gira per Gran Bretanya al maig i juny d'aquell any. Va passar els dos mesos següents entrenant amb altres unitats de la flota i al setembre, França i Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya per la seva invasió de Polònia, començant la Segona Guerra Mundial. Els dos vaixells de la classe Dunkerque van formar el nucli de la Force de Raid (Força d'atac), encarregada de protegir la navegació mercant aliada a l'Atlàntic central. La unitat es va dividir ràpidament en dos grups, amb l'Strasbourg i altres unitats separades com a Force X, amb base a Dakar. Amb una Itàlia cada cop més bel·ligerant que amenaçava d'entrar a la guerra l'abril de 1940, la Força X va ser convocada al Mediterrani per actuar com a element dissuasiu, encara que la derrota de les forces franceses a la batalla de França va fer que la situació fos discutible.
L'armistici especificava que l'Strasbourg i la resta de la flota francesa serien desmilitaritzats, i ella i diversos altres cuirassats estaven estacionats a Mers-el-Kébir en aquell moment. Amb la impressió errònia que els alemanys intentaven apoderar-se dels vaixells, la Força H britànica va ser enviada per forçar els vaixells a continuar lluitant o per destruir-los. Quan els francesos van rebutjar l'ultimàtum, els britànics van obrir foc, però l'Strasbourg va esquivar els britànics i es va escapar a Toló. Allà, va servir com a vaixell insígnia de les recentment establertes Forces de haute mer fins que els alemanys van intentar apoderar-se de la flota durant el Cas Anton, la qual cosa va provocar la seva destrucció en l'enfonsament de la flota francesa a Toló el novembre de 1942. El naufragi va ser capturat pel italians, que van aixecar l'Strasbourg i després van començar a desmantellar el vaixell, i més tard van ser pres pels alemanys. El vaixell va ser bombardejat i enfonsat per segona vegada per bombarders nord-americans l'agost de 1944, i es va vendre per ferralla el 1955.
Fons Els efectes del Tractat de Washington de 1922 El Tractat de Washington, signat el 1922, sobre la limitació de l'armament naval, va imposar a les cinc principals potències navals (Estats Units, Gran Bretanya, Japó, França i Itàlia) un tonatge màxim per a les seves flotes de cuirassats i creuers de batalla) així com per els seus creuers i portaavions. França es va situar, pel que fa als cuirassats, al mateix nivell que Itàlia, amb un tonatge total de 175.000 tones, mentre que s'havia demanat un tonatge de 250.000 tones mentre que als Estats Units i el Regne Unit se'ls assignava un tonatge de 525.000 tones i Japó 315.000 tones.
Això va suposar per a França que la construcció de quatre cuirassats de classe Normandia, els cascs dels quals havien estat construïts i avarats en 1914-1916, no es poguessin acabar: els cascs van ser desballestats, els canons de 340 mm reutilitzats als cuirassats de la classe Bretanya la cinquena unitat de la classe Normandie, la Béarn, avarada l'any 1920, es transformarà en un portaavions.
A més, es van definir límits: per als vaixells de línia (cuirassats i creuers de batalla), 35.000 TW de desplaçament i 406 mm per a l'artilleria principal; per a creuers, 10.000 TW per a desplaçament i 203 mm per a artilleria principal.
Aquest límit de tonatge, conegut com a "tonatge estàndard" o "tonatge de Washington", no incloïa el combustible i l'aigua de la caldera, clàusula inclosa a petició del Regne Unit, per la raó que les potències que tenien responsabilitats globals, és a dir, colonials, no haurien de veure el moviment dels seus vaixells excessivament obstaculitzat per les limitacions vinculades al seu rang d'acció. Això, a més, també s'adaptava als Estats Units i al Japó, les flotes dels quals estaven crides a operar als vasts espais del Pacífic.
Per als vaixells de línia, a més del tonatge total assignat a cada nació signant, el Tractat de Washington va establir un límit de tonatge global per a la nova construcció. França es va limitar així, encara com Itàlia, a 70.000 tones de nova construcció, a partir de 1927, per substituir els cuirassats més antics de les classes Courbet per a la Marina francesa o Conte di Cavour per a la Regia Marina.
Les autoritats franceses, descontents que França fos col·locada al mateix nivell que Itàlia, que la relegà al rang de potència mediterrània, i no tinguessin prou en compte, segons elles, el seu imperi colonial, no van preparar, en realitat, un programa naval que integra la creació d'una flota de vaixells de línia moderns.
Així, entre 1922 i 1924, sobre plans previs a les limitacions del Tractat de Washington, es van posar en construcció les tres unitats de la classe Duguay-Trouin, uns creuers lleugers coneguts com "8.000 tones", armats amb quatre torretes bessones de 155 mm, molt lleugerament blindat i l'excel·lent velocitat del qual de 34 nusos, constituïa l'única protecció.
A finals de la dècada de 1920, la Marina va posar èmfasi en els submarins. Hi havia, doncs, trenta-un submarins oceànics, que es diu que eren 1.500 tones, que es van construir en una gran sèrie, la classe Redoutable, vint-i-sis submarins de defensa costanera, que es diu que eren 600 tones, construïts en sis classes successives, sis mines. -submarins col·locadors, la classe Saphir, i el creuer submarí Surcouf, armats amb una torreta bessona de 203 mm, i amb un hidroavió d'observació.
També es va posar èmfasi, de 1924 a 1932, en els destructors, les classes Chacal, Guépard i Aigle, que eren més poderoses que els seus homòlegs estrangers, especialment els italians . Finalment, per als creuers se'n van construir set, aprofitant les possibilitats que deixava el Tractat de Washington, de desplaçament de 10.000 tones, armats amb quatre torretes dobles de 203 mm, lleugerament blindades i molt ràpides, per a la primera construïda, millor protegida, i una mica menys ràpid per als següents, sense comptar dos creuers especialitzats (un creuer d'entrenament i un minador).
L'objectiu de les autoritats franceses era fer front a l'amenaça italiana a la Mediterrània i, en segon lloc, a l'amenaça alemanya a l'Atlàntic. Però els creuers de 10.000 tones estaven a l'alçada dels seus contemporanis italians i van superar els recents creuers lleugers alemanys de la classe classe Königsberg
Per als cuirassats n'hi havia prou amb modernitzar les unitats existents, la més recent de les quals havia estat posada en servei durant la guerra de 1914-1918, assegurant-se que els italians feien el mateix. En aquest àmbit, la preocupació de l'Almirallat, sota l'autoritat dels vicealmiralls Salaün i Violette, com a caps de l'Estat Major de la Marina, era no competir amb els mastodonts anglesos, americans i japonesos, armats amb vuit o nou 406 mm, sinó examinar si era possible construir quatre vaixells de 17.500 tones, o bé tres de 23.333 tones, per tal d' utilitzar les 70.000 tones de noves construccions autoritzades, intentant estalviar pes mitjançant l'ús de torretes quàdruples, com era pensat amb la classe Normandie. Però fins i tot limitant-nos a un calibre de 305 mm, amb una velocitat de 34 a 35 nusos, considerat necessari per posar-nos al dia amb un creuer, no vam aconseguir disposar d'un blindatge adequat que hagués permès que aquests vaixells apareguessin en una línia de batalla. contra els antics cuirassats italians.
La resposta al "cuirassat de butxaca" alemany Cap al 1930, les coses anaven a canviar. De fet, Alemanya estava subjecta, no a les estipulacions del Tractat de Washington, sinó a les del Tractat de Versalles, que limitava el tonatge dels seus cuirassats a 10.000 tones i el dels seus creuers a 6.000 tones. Fins aleshores, només havia construït creuers d'unes 6.000 tones, armats amb tres torretes triples de 150 mm, que funcionaven de 30 a 32 nusos . Ara, l'any 1929, la Reichsmarine va posar, amb gran pompa i cerimònia, en presència del president Hindenburg, un vaixell amb el nom simbòlic Deutschland, armat amb dues torretes triples de 280 mm i equipat amb motors dièsel que li permeten viatjar a 26 nusos. Utilitzant noves tècniques constructives (soldar en comptes de reblar sobretot), tenia un desplaçament de 10.000 tones. Definit com un Panzerschiffe, que significa "vaixell blindat", era de fet un creuer blindat, més potent que qualsevol creuer que complia el Tractat de Washington, i més ràpid que qualsevol cuirassat construït des de 1920, només va ser superat en velocitat i armament pels el ràpid cuirassat , els dos creuers de batalla de la classe Renown i, per consti, els creuers de batalla de la classe Kongō japonesos als quals va tenir poques possibilitats de derrotar. Va ser batejat per la premsa com un "cuirassat de butxaca" i semblava ser un corsari de superfície potencialment formidable.
Va aparèixer força ràpidament a l'Almirallat francès, on el vicealmirall Durand-Viel, que havia estat, quinze anys abans, l'autor d'un projecte per a un creuer de batalla francès, que per superar aquest "cuirassat de butxaca", un vaixell que navegués a entre 29 i nusos, equipats amb blindatge capaç de resistir obusos de 280 mm a distàncies normals de combat, armats amb artilleria superior als canons de 280 mm, que es podien obtenir amb dues torretes quàdruples de 330 mm, i requerint en total un desplaçament d'almenys 26.000 tones..
Aquesta elecció no va estar exempta de dificultats, perquè va ser possible dissenyar un cuirassat de 35.000 tones, que el Tractat de Washington permetia, però aleshores s'estaven discutint per a la renovació d'aquest tractat: el1 de març de 1931, s'havia signat una "base d'acord", per permetre la construcció de dos cuirassats de 23.333 tones, abans del 31 de desembre de 1936, però la finalització de l'arranjament definitiu no va poder tenir lloc amb Itàlia. el projecte de la qual en aquell moment era un cuirassat de 23.000 tones, armat amb sis canons de 381 mm, en tres torretes dobles, i navegant a 29 nusos no va satisfer del tot la Regia Marina. No obstant això, la qüestió de reduir el límit de tonatge dels cuirassats estava a l'ordre del dia, i en aquell moment no hi havia cuirassats ràpids amb aquest desplaçament. A més, la construcció naval francesa es veia perjudicada per la mida de les seves formes de construcció, la de la conca de Salou a l'arsenal de Brest era de només 200 metres, mentre que la longitud previsible del cuirassat de 26.000 tones era ja de 215 metres. La construcció en curs del gran transatlàntic SS Normandie va requerir la construcció d'una nova rampa per part dels Ateliers et Chantiers de l'Atlantique de Penhoët. Finalment, els parlamentaris tenien dificultats per entendre per què calia disposar de més del doble de tonatge per superar els "cuirassats de butxaca" alemanys de 10.000 tones. El ministre François Piétri, però, faria votar al març de 1932, crèdits per a la construcció d'una primera unitat.