El Giuseppe Garibaldi va ser un creuer lleuger de la Regia Marina, la segona i darrera unitat de la classe Duca degli Abruzzi. Va ser avarat per les drassanes Riuniti dell'Adriatico l'abril de 1936.
Després de participar en l'ocupació d'Albània l'abril de 1939, va ser assignat al 1er Esquadró de les forces de batalla italianes i va estar així present en els primers enfrontaments navals contra la Royal Navy al mar Mediterrani durant la Segona Guerra Mundial, sense aconseguir èxits particulars. Va sobreviure il·lesa a la nit de Tàrent i, a finals de març, va estar entre els vaixells italians implicats en la batalla del cap Matapan (30-31 de març de 1941), encara que va romandre al marge de l'acció principal. Malmès el juliol de 1941 per un torpede d'un submarí britànic, va ser recuperat a finals d'any i va ser desplegat en diverses operacions escortant combois dirigits al front nord-africà; també va servir en rotacions defensant el tràfic naval a les aigües gregues. Tornant a les aigües italianes a principis de 1943, al maig va ser traslladat a Gènova per escapar dels creixents atacs aeris angloamericans; aquí va rebre el 8 de setembre de 1943 per l'anunci de l'armistici entre Itàlia i els Aliats. Aleshores, el creuer va navegar amb l'esquadró centrat en el cuirassat Roma, sortint il·lès dels atacs aeris alemanys que van destruir la gran unitat i es va rendir als aliats a Malta; durant el període posterior de bel·ligerància entre Itàlia i els Aliats, el Garibaldi només va veure operacions modestes, servint també com a transport ràpid.
El Tractat de Pau de París de 1947 va confirmar a la recentment formada Marina Militare la possessió d'algunes de les unitats ex-reials, inclòs el Giuseppe Garibaldi . El creuer va ser modificat diverses vegades i, durant la dècada de 1950, es va decidir convertir-lo en un creuer de míssils: el llarg i complicat procés de transformació va concloure l'any 1961 a La Spezia, no sense crítiques. El Garibaldi es va convertir així en el primer creuer de míssils guiats a entrar en servei a la marina italiana i a una marina europea, però durant la dècada següent va exercir principalment funcions d'entrenament i representació. Desarmat el 1971 a causa de les retallades del pressupost de la Marina, es va plantejar seriosament la idea de convertir-lo en un vaixell museu; finalment es va donar de baixa quatre anys més tard i es va enviar a desballestament el 1978.
Característiques Protecció i propulsió esquerra|miniatura|L'avarament de la nau La unitat formava part de la classe Duca degli Abruzzi, l'última sèrie de creuers lleugers del tipus "Condottieri". Els vaixells d'aquesta classe presentaven un equilibri perfecte entre protecció, velocitat, navegabilitat i armament, gràcies a l'experiència adquirida amb la construcció de les classes anteriors; les millores introduïdes requerien un augment del desplaçament, que per a aquestes unitats superava les 9.000 tones a càrrega normal i les 11.100 tones a plena càrrega de combat, i un augment de les dimensions: la longitud total arribava als 187 metres com en l'anterior classe Duca d'Aosta, però a la classe Duca degli Abruzzi el buc tenia una amplada superior a un 1,9 metres i mig (1,9 metres i mig).Da Frè, p. 300, 302
S'havia tingut especial cura en l'estudi de l'armadura. La protecció vertical constava de tres mampares, la primera de 30 mm d'acer al níquel-crom, la segona de 100 mm d'acer cementat (sistema Harvey) recolzada sobre un coixí de fusta amb funció d'absorció de cops, i una tercera mampara de 12 mm amb funció de protecció contra estelles. La protecció horitzontal constava de 40 mm per a la coberta de l'arma, mentre que l'esquema de protecció també indicava 10-15 mm d'acer per a la coberta principal (90 mm a la base de l'embut); un blindatge corbat de 100 mm de gruix protegia els pous principals de la torreta. El blindatge va assolir un pes total d'unes 2.131 tones, equivalent al 23% del desplaçament del vaixell: un valor gairebé igual al dels creuers pesats de la classe Zara, fet que va fer que el Duca d'Aosta fos més que adequat per a accions d'esquadra amb la flota de batalla.Da Frè, p. 302
La superestructura comptava amb dues xemeneies -relativament juntes- i dues catapultes, una a cada costat, que permetien l'embarcament de dos a quatre hidroavions de reconeixement marítim IMAM Ro.43, biplans de dues places amb flotador central i ales plegables capaços d'arribar a aproximadament 300 km/h i amb una autonomia d'aproximadament 1.000 km.
L'augment de dimensions i desplaçament va requerir un augment de la potència de la planta de motors, basat en màquines de vapor amb dues turbines tipus Belluzzo/Parsons accionades per vapor de vuit calderes de tub d'aigua tipus Yarrow/Regia Marina, amb dues calderes més que en les creacions anteriors de la sèrie "Condottieri". En aquestes calderes, alimentades amb gasoil , l'aigua circulava per tubs escalfats externament pels gasos de combustió, una configuració que aprofitava la calor que desprenen els cremadors, les parets de la caldera i els gasos d'escapament. La planta de motors proporcionava una potència màxima de 100.000 cavalls de força i permetia que el vaixell assoleixi una velocitat màxima de 33-34 nusos; durant les proves, el Garibaldi va assolir una velocitat de 34,78 nusos, però només amb un desplaçament de poc més de 8.600 t (unes 500 menys que l'estàndard i 2.500 menys que la plena càrrega). Els vaixells podien embarcar més de 1.600 tones de gasoil, la qual cosa donava una autonomia de 4.125 milles a una velocitat de 13 nusos i 1.900 milles a 31 nusos.
Armament L'armament principal constava de deu canons Ansaldo Mod 1934 152/55, amb bressols independents i càrrega semiautomàtica, instal·lats en quatre torretes: un bessó superposat a un triple al castell de proa i de la mateixa manera un bessó superposat a un triple de popa.
L'armament antiaeri principal estava format per vuit canons OTO de 100/47 mm en quatre complexos blindats, també útils per a tasques antinau, però que amb l'augment de la velocitat de l'aviació i amb les noves formes d'atac en picat es van mostrar insuficients per a la defensa aèria i van revelar una certa utilitat només en el foc de barrage; per superar aquests inconvenients, es va preparar un únic model complex 90/50 mm A-1938 amb muntura estabilitzada, que també estava destinat a armar la futura classe de creuers lleugers classe Costanzo Ciano.
L'armament antiaeri secundari original consistia en vuit canons automàtics Breda 37/54 mm en quatre muntures dobles i dotze metralladores pesades Breda Mod. 31 de 13,2/76 mm. El primer es va demostrar especialment útil contra els torpediners i, en general, contra objectius de baixa altitud, mentre que els segons van ser substituïts durant la guerra per un nombre igual de canons automàtics 20/70.
L'armament de torpedes constava de sis tubs de torpedes de 533 mm en dos conjunts triples, posteriorment retirats el 1945, i que es van col·locar a la coberta aproximadament a mig camí entre els dos embuts. Finalment, hi havia un armament antisubmarí format per dos llançadors de càrreges de profunditat, que en vaixells d'aquesta mida tenien una funció essencialment defensiva/dissuasiva.
Servei operatiu Construcció i primeres missions La configuració del creuer lleuger Giuseppe Garibaldi va tenir lloc el 28 de desembre de 1938 a la drassana "San Marco" de Trieste de la companyia Cantieri Riuniti dell'Adriatico; avarat el 21 d'abril de 1936, va ser lliurat a la Regia Marina el 20 de desembre de 1937 i porta el nom del condottiero i patriota Giuseppe Garibaldi, un dels protagonistes del Risorgimento. La bandera de batalla va ser lliurada el 13 de juny de 1938 per la ciutat de Palerm i la Federació Nacional de Voluntaris Garibaldi, després que el vaixell hagués participat a la desfilada naval al golf de Nàpols el 5 de maig en honor al canceller alemany Adolf Hitler, amb motiu de la seva visita a Itàlia.
La primera operació de guerra en la qual va participar la unitat va ser, l'abril de 1939, l'ocupació d'Albània: la Reggia Marina va desplegar un esquadró naval davant de la costa albanesa sota el comandament de l'almirall Arturo Riccardi, compost, a més del Garibaldi, dels creuers lleugers Luigi di Savoia Duca degli Abruzzi i Giovanni delle Bande Nere, les dues de la classe Conte di Cavour, de quatre creuers pessats classe Zara, de 13 destructors, 14 torpedineres i diversos vaixells de motor en els quals s'embarcaven un total d'aproximadament 11.300 homes, 130 tancs i diversos tipus de materials. Malgrat l'impressionant desplegament de forces, l'acció dels vaixells italians contra els tímids intents de reacció dels albanesos es va limitar a només unes quantes salves disparades a Durazzo i Santi Quaranta; les forces italianes van trobar molt poca resistència i al cap de poc temps tota Albània estava sota control italià, amb el rei Zogú obligat a l'exili.
1940 En el moment de l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial el 10 de juny de 1940, el Garibaldi formava part de la VIII Divisió de Creuers de l'almirall Antonio Legnani, amb l'ensenya al seu vaixell bessó Duca degli Abruzzi, part del I Esquadró amb seu a Tàrent. A les primeres hores de l'11 de juny les dues unitats, juntament amb la I Divisió de Creuers i els IX i XVI Esquadrons de Destructors, van salpar cap a la zona al sud de Creta, on el reconeixement aeri havia localitzat vaixells britànics; no obstant això, a les 09:00 del dia 12, el Garibaldi i totes les altres unitats van ser retirades, ja que el contacte s'havia perdut.Giorgerini, p. 12-13 El 7 de juliol va abandonar la base amb la resta de la formació per interceptar la flota britànica mediterrània situada a la costa de Calàbria. El 9 de juliol, sota el comandament del capità Stanislao Caraciotti, la unitat va participar en la batalla de Punta Stilo:Giorgerini, p. 171-172 la VIII Divisió va entrar en contacte balístic a una distància considerable de 20.000 metres amb els creuers de la Força Britànica A de l'almirall John Tovey, i durant el bombardeig, fragments d'obusos del Garibaldi van impactar en el de la Royal Navy van danaynt-li la catapulta i l'hidroavió embarcat (aquest últim irreparablement). A les 15:31 el contacte entre els creuers va cessar per la intervenció dels seus respectius cuirassats. Havent arribat a Bengasi, la matinada del 19 de juliol la VIII Divisió de Creuers, juntament amb diversos destructors i torpeders, va sortir del port libi per escortar un comboi que dos dies després va arribar a Nàpols sense oposició.Giorgerini, p. 454
Entre el 29 d'agost i el 5 de setembre de 1940, el Garibaldi va participar, amb bona part de les unitats de l'Esquadró I juntament amb d'altres amb sortida de Messina i Bríndisi, en una acció per contrarestar l'operació Barrets, una missió de subministrament de Royal a l'illa de Malta; l'acció va veure l'ús per primera vegada dels dos nous cuirassats italians de la classe Littorio (Vittorio Veneto i Littorio) però no es va establir cap contacte amb l'enemic també a causa d'una violenta tempesta, que va obligar els vaixells italians a tornar, ja que els destructors no van poder resistir el mar. El 29 de setembre següent, el Garibaldi va participar en una sortida de la flota amb l'objectiu d'atacar el comboi britànic MB 5, en direcció a Malta: les forces britàniques van ser atacades pels torpediners de la Regia Aeronautica, però aquesta vegada tampoc les forces navals de superfície italianes no van poder establir contacte i els britànics van completar la missió.Giorgerini, p. 205-206