Apologia de la història (en l'original francés: Apologie pour l'histoire ou Métier d'historien) és un assaig de Marc Bloch escrit entre la fi del 1940 i els primers mesos del 1943. Inacabat, es va publicar pòstumament el 1949, a iniciativa de Lucien Febvre.
Marc Bloch qüestiona què és la història, i més particularment la funció i la recerca de l'historiador en la construcció d'aquesta ciència.
Lapologia sovint es veu com el "testament" històric de Marc Bloch, i tingué ressò mundial en els anys posteriors a la publicació. En aquest sentit, és emblemàtic del pensament de l'escola dels Annales, que l'autor cofundà a finals dels anys 1920 amb Lucien Febvre.
Va ser poc llegit als anys 1970 a l'estat francés, quan els mètodes històrics s'anaven girant cap a noves tendències (com ara el gir lingüístic o la Nova Història). A més, té una influència en molts historiadors anglosaxons, i s'estén alhora que altres estudiosos dels Annales.
L'obra recuperà popularitat en els anys següents. La reeditaren amb aparat crític el 1993, amb un prefaci de Jacques Le Goff.
Resum miniatura|Marc Bloch (1944) Després d'un breu text dedicat a Lucien Febvre, en què remarca la proximitat que els uneix, Marc Bloch obri la introducció amb una pregunta d'un dels seus fills: "Pare, explica'm de què va la història". Especifica que l'obra intentarà ser la resposta a aquesta pregunta. Torna al lloc de l'historiador, a la legitimitat de l'esforç intel·lectual dels científics i a la funció de la ciència.
Capítol I: Història, persones i temps Aquest capítol es divideix en set subcapítols relativament breus. Marc Bloch esmenta primer, en el primer subcapítol, titulat "L'elecció de l'historiador", l'origen grec de la paraula història, i indica que en conservarà, en aquest assaig, el sentit més ampli. L'autor especifica que no pretén limitar la història a una definició, sinó reflexionar sobre les eines de l'historiador, i la seua manera de triar en "la immensa i confusa realitat".
Marc Bloch continua en un segon subcapítol, anomenat "Història i persones". Rebutja el lloc comú que diu que "la història és la ciència del passat". Per a ell, l'objecte de la història són "les persones". Afavoreix el singular sobre el plural, "mode gramatical de la relativitat, [que] s'adapta a una ciència de la diversitat". Marc Bloch recorda que d'aquest personatge de la història, la ciència humana, van sorgir qüestions vinculades al llenguatge, tot recercant-hi si la història era una ciència o un art. Per a Marc Bloch, la història, la ciència humana, requereix "una gran subtilesa de llenguatge, un color just en el to verbal" per a traduir fenòmens històrics molt delicats.
A més a més, la història és la ciència dels éssers humans en el temps. Ho afirma en un tercer subcapítol, "Temps històric", en què aclareix que, si el temps té una importància en molts camps científics, té la particularitat de ser ací central, de ser "el mateix plasma en què es banyen els fenòmens i el lloc de la seua intel·ligibilitat".
Després, en el subcapítol següent, Marc Bloch evoca l'hàbit d'explicar els fets més propers pels més llunyans, que anomena lobsessió dels orígens. És una manera de reflexió que, al seu parer, tingué el seu moment de favor en el pensament històric. Aquest, però, és un camí ambigu i potencialment perillós, perquè aquesta "obsessió embriogènica" de l'origen pot conduir a un ús del passat que servisca per a explicar el present per a justificar-lo o condemnar-lo. Això pot dur a fer judicis, "un altre enemic satànic de la vertadera història". Marc Bloch en posa l'exemple dels estudis cristians: no es tracta d'explicar "si Jesús va ser crucificat, i després ressuscità", sinó d'entendre com i per què les persones cristianes hi creuen. Ací és on entren en joc molts factors, com l'estructura social i la mentalitat. El mateix passa amb l'etimologia: no es tracta pas de donar només el primer significat conegut d'un mot, sinó d'explicar el canvi semàntic que ha sofert. Així, per a Marc Bloch, no podem explicar un fenomen històric sense tenir en compte el seu moment. Llavors, en el següent subcapítol, "Sobre els límits de l'actualitat", afirma que els temps recents no són menys practicables que els períodes més antics, sense relegar-los a la sociologia, com fan altres estudiosos. Tot seguit, aborda el manteniment dels mecanismes socials històricament antics en el món actual. Pren l'exemple de la divisió de la terra contemporània, que enllaça amb els "pioners de l'edat dels dòlmens", més que no pas amb els legisladors del Primer Imperi, per a l'origen del Codi Civil. L'evolució humana no és el resultat d'una sèrie de "sacsejades curtes i fondes, en què cadascuna de les quals només duraria unes quantes vides". També explora la importància per a l'historiador de conéixer el present. Marc Bloch, per a il·lustrar aquesta idea, relata que mentre estava de vacances amb Henri Pirenne, aquest volia visitar la nova batlia d'Estocolm, i li va dir: "Si fos un antiquari, només tindria ulls per a coses velles. Però sóc historiador. Per això m'encanta la vida". Perquè l'aprehensió dels vius és, segons Marc Bloch, "la qualitat mestra de l'historiador".
Capítol II: Observació històrica miniatura|Fragment d'Heròdot, papir d'Oxirinc. L'obra d'Heròdot s'usa com a exemple del "testimoni voluntari" de Marc Bloch Després d'haver explicat, doncs, quin és l'objecte científic de la història, Marc Bloch remarca que no n'hi ha prou que aquest existisca per a definir una ciència, perquè aquesta també recolza, entre altres coses, en el mètode. Així, per a Bloch, cal explicar què és l'observació científica, la qual fa que la història siga una ciència.
"Característiques generals de l'observació històrica" Per a Marc Bloch, cal assenyalar que "en contrast amb el coneixement del present, el del passat seria necessàriament "indirecte"". El coneixement del present realment també s'aconsegueix per mitjans indirectes. Marc Bloch destaca el biaix que tendeix a fer que els fets més remots siguen percebuts erròniament com els més difícils de transcriure. Això es deuria al fet que els intel·lectuals, pensant en el "coneixement indirecte", hi veien només allò que eixia del testimoniatge humà. Les restes arqueològiques, per exemple, amb el mètode històric, però, són proves de fets llunyans que no requereixen la paraula humana. Marc Bloch desafia la idea que les històries explicades són la base del testimoni històric indirecte. Tanmateix, aquests documents materials "no són, ni de bon tros, els únics que tenen aquest privilegi de poder-se entendre així de primera mà". Un "ritu fixat en una estela", un element de dret o patrimoni lingüístic també són recursos que no impliquen referència a un altre "cervell humà", testimoniatge de les coses. L'historiador, als ulls de Marc Bloch, tot i arribar després dels fets, no serà incapaç de percebre'n els residus.
Si el material que és el passat és fixat, els mètodes per estudiar-lo evolucionen i en trauen a la llum nous resultats a mesura que els científics qüestionen el seu objecte. Aquest, però, és limitat, ja que "prohibeix [als historiadors] saber res d'ell que ell no els haja donat, conscientment o no". L'investigador ha de, després d'haver-ho "provar tot", saber "resignar-se a la ignorància i admetre-ho honestament".
"Els testimoniatges" Marc Bloch enraona sobre la diferència entre els testimonis voluntaris (a la manera de les obres d'Heròdot) i els involuntaris (els "guies per al viatge al més enllà" trobat a les tombes egípcies, per exemple). Assenyala que aquests s'han convertit en el tema principal de la història, i amb lògica. Són menys propensos a patir els prejudicis dels individus del passat, o les possibles disfresses per a la posteritat. A més a més, aquests testimonis voluntaris són instructius més enllà del seu objectiu inicial, perquè il·luminen les maneres de pensar i viure de qui els descriuen. Bloch ho veu com "una gran revenja de la intel·ligència sobre allò donat". Per fer-ho, però, cal saber formular un test rellevant per a qüestionar aquests documents. Cal que l'historiador tinga una direcció per a explotar la font, si no, com un explorador sense objectiu, "s'arriscaria a vagar per sempre en una aventura".
A més a més, defensa que els historiadors haurien de dominar, si més no, "una tintura" de totes les "ciències auxiliars" de la història, per poder jutjar l'abast de la disciplina, i la complexitat dels instruments de què disposa. També caldria fomentar el treball en equip entre estudiosos de cada tècnica per fer front a problemes concrets, que al seu entendre manca en la història.
"La transmissió de testimonis" L'historiador torna a la "transmissió de testimonis", i destaca la importància de l'arxiver i les eines que formula per facilitar l'accés als documents als historiadors. Per a Marc Bloch, és fonamental que els historiadors, a més a més d'aportar una bibliografia, expliquen el seu mètode de procedir: "Cada llibre d'història decent hauria de tenir un capítol […] titulat "Com sé el que diré?".
Capítol III: La crítica miniatura|La publicació de De re diplomatica al 1681 constitueix, a ulls de Marc Bloch, el "moment decisiu" en la història del mètode crític
"Esquema d'una història del mètode crític" Marc Bloch vol formular un "esquema d'una història del mètode crític". Tot i que els testimonis no s'han de prendre al peu de la lletra, l'historiador subratlla que un rebuig sistemàtic de la informació no és una posició més gloriosa. Així, les crítiques al "sentit comú", que ell defineix com a "compost de postulats poc raonables i experiències generalitzades precipitadament" no té massa valor. Per a Marc Bloch, perquè el dubte esdevinga examinador, cal que procedisca de regles elaborades que permeten distingir la mentida de la veritat. També situa la data definitiva de fundació de la crítica en els documents d'arxiu a la publicació de De re diplomatica del benedictí Jean Mabillon, l'any 1681, que formula unes normes per a fer la crítica documental aplicada per tal d'acreditar l'autenticitat d'un document (essencialment diplomes). Alhora, el terme "crític" va canviant el significat a poc a poc. Abans un judici de gust ara és una "prova de veracitat". Bloch veu en aquest període diverses figures de la mateixa generació: Jean Mabillon, Richard Simon, Daniel van Papenbroeck i Baruch Spinoza, nascuts cap al 1630. També és un moment en què el Discurs del mètode toca sensibilitats intel·lectuals, i l'historiador hi veu un possible vincle amb l'aparició d'aquestes noves concepcions del dubte, que esdevé "un instrument de coneixement". Això no vol dir, però, que el mètode crític s'estegués instantàniament al llarg de la història com a ciència. L'escola alemanya, Ernest Renan, i Numa Denis Fustel de Coulanges, al , "restauren l'erudició al seu rang intel·lectual". També forma part de la missió de l'historiador aconseguir fer-se entendre pel públic. I Marc Bloch critica en açò un "ensenyament mal dissenyat" i una "modèstia singular" de l'historiador, que lliura "sense defensa" els lectors a "falses glosses d'una suposada història", com Charles Maurras, Jacques Bainville o Plekhànovo, que afirmen sobre allò que "Coulanges o Pirenne haurien dubtat". L'historiador destaca la importància de les notes en les obres històriques, perquè "una afirmació només es pot fer si es pot verificar". Perquè, per a Marc Bloch, les "forces de la raó" progressaran molt quan s'accepte que el valor del coneixement es mesura pel "seu afany per estirar el coll per endavant fins a la refutació".
"A la recerca de mentides i errors" miniatura|Denis Vrain-Lucas, autor de cartes falses atribuïdes a Blaise Pascal, que va vendre al matemàtic Michel Chasles