La guerra de guerrilles als estats bàltics va ser una insurgència duta a terme per partisans bàltics (letons, lituans i estonians) contra la Unió Soviètica des de 1944 fins a 1956. Coneguts alternativament com els "Germans del Bosc", els Germans de la Fusta i els Frares del Bosc (, , ), aquests partisans van lluitar contra les forces invasores soviètiques durant la seva ocupació dels estats bàltics durant i després de la Segona Guerra Mundial. Grups insurgents similars anticomunistes van resistir les ocupacions soviètiques a Bulgària, Polònia, Romania i Ucraïna.
Les forces soviètiques, que consistien principalment en l'Exèrcit Roig, van ocupar els estats bàltics el 1940, completant la seva ocupació el 1941. Després d'un període d'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial, els soviètics van reocupar Lituània de 1944 a 1945. A mesura que la repressió política soviètica es va intensificar durant els anys següents, desenes de milers de partisans dels bàltics van començar a utilitzar el camp com a base per a una insurgència antisoviètica.
Segons algunes estimacions, almenys 50.000 partisans (10.000 a Estònia, 10.000 a Letònia i 30.000 a Lituània), a més dels seus partidaris, van participar en la insurgència. Els partisans van continuar duent a terme una lluita armada fins al 1956, quan la superioritat de les forces de seguretat soviètiques, en gran part en forma d'agents secrets que es van infiltrar en els grups partisans, va fer que la població bàltica canviés de tàctica i utilitzés altres formes de resistència.
Antecedents miniatura|Víctimes exhumades de la massacre de presoners de la NKVD a Tartu de 1941 miniatura|El pla de deportacions de civils lituans durant l'Operació Priboi El terme Germans del Bosc va començar a utilitzar-se a la regió bàltica durant la Revolució russa de 1905. Diverses fonts es refereixen als germans del bosc d'aquesta època tant com a camperols revoltatsWoods, Alan. Bolshevism: The Road to Revolution , Wellred Publications, London, 1999. com a mestres d'escola que buscaven refugi al bosc.Skultans, Vieda. The Testimony of Lives: Narrative and Memory in Post-Soviet Latvia, p. 83–84, Routledge, 1st edition, 1997. El terme Germans del Bosc es va utilitzar i es coneixia només a l'Estònia i Letònia ocupades. A Lituània, els partisans eren anomenats (Gent Verda), (Gent del Bosc) o simplement (partisans).
Estònia, Letònia i Lituània van obtenir la independència el 1918 després del col·lapse de l'Imperi Rus. Els ideals del nacionalisme i l'autodeterminació s'havien arrelat en moltes persones com a resultat de la independència d'Estònia i Letònia per primera vegada des del segle XIII. Els lituans van restablir un estat sobirà amb una rica història anterior, el país més gran d'Europa durant el segle XIV, ocupat per l'Imperi Rus des de 1795.
Després del Pacte Mólotov-Ribbentrop, els tres estats bàltics van ser ocupats per la Unió Soviètica el 1940, una acció que els Aliats occidentals van considerar il·legítima. Quan l'Alemanya nazi va trencar el pacte i va envair la Unió Soviètica, l'Exèrcit Roig soviètic va ser expulsat dels bàltics i la zona va quedar sota ocupació militar alemanya. Després de la retirada de les tropes soviètiques de la regió, Alemanya no va restablir la independència formal dels estats bàltics. Mentrestant, les declaracions aliades com la Carta Atlàntica oferien la promesa d'un món de postguerra en què els tres estats bàltics podrien restablir-se. Després d'haver experimentat ja l'ocupació del règim soviètic i després del règim nazi, moltes persones no estaven disposades a acceptar una altra ocupació al final de la guerra.Laar, Mart (1992). War in the Woods: Estonia's Struggle for Survival, 1944–1956, translated by Tiina Ets, Compass Press,
A diferència d'Estònia i Letònia, on els alemanys van reclutar la població local en formacions militars |dins de les Waffen-SS,open access Lituània mai va tenir una divisió de les Waffen-SS. El 1944, les autoritats alemanyes van crear una mal equipada però forta força de defensa territorial lituana de 20.000 homes sota el general Povilas Plechavičius per combatre els partisans soviètics dirigits per Antanas Sniečkus. Els alemanys van arribar a veure aquesta força com una amenaça nacionalista per a la seva ocupació. El seu personal superior va ser arrestat el 15 de maig de 1944, i Plechavičius va ser deportat a un camp de concentració a Salaspils, Letònia. Aproximadament la meitat de les forces restants van formar unitats guerrilleres i es van dispersar pel camp per preparar-se per a les operacions partisanes contra l'Exèrcit Roig a mesura que s'acostava el Front Oriental.Kaszeta, Daniel J. Lithuanian Resistance to Foreign Occupation 1940–1952 , Lituanus, Volume 34, No. 3, Fall 1988. Mackevičius, Mečislovas. Lithuanian Resistance to German Mobilization Attempts 1941–1944 , Lituanus Vol. 32, No. 4, Winter 1986.
Les operacions de guerrilla a Estònia i Letònia tenien certa base en l'autorització d'Adolf Hitler de retirar-se d'Estònia a mitjans de setembre de 1944 – va permetre que els soldats de les seves forces estonianes, principalment la 20a Divisió Waffen-SS (1a estoniana) que desitgessin quedar-se i defensar les seves llars ho fessin– i en el destí del Grup d'Exèrcits de Curlàndia, entre les últimes forces de Hitler a rendir-se després de quedar atrapades en una zona bloquejada a la península de Curlàndia el 1945. Molts soldats estonians i letons, i alguns alemanys, van evadir la captura i van lluitar com a Germans del Bosc durant anys després de la guerra. D'altres, com Alfons Rebane i Alfrēds Riekstiņš, van escapar al Regne Unit i Suècia i van participar en operacions d'intel·ligència aliades en ajuda dels Germans del Bosc. Tot i que les Waffen-SS van ser declarades culpables de crim de guerra i altres atrocitats i declarades organització criminal després de la guerra, els judicis de Nuremberg van excloure explícitament els reclutes en els termes següents:
El 1949-1950, la Comissió de Persones Desplaçades dels Estats Units va investigar les divisions estonianes i letones i, l'1 de setembre de 1950, va adoptar la política següent:
El govern letó ha afirmat que la Legió Letona, composta principalment per la 15a Divisió de Granaders Waffen de les SS (1a letona) i la 19a Divisió de Granaders Waffen de les SS (2a letona) divisions letones de les Waffen-SS, no era ni una organització criminal ni col·laboracionista.Feldmanis, Inesis and Kangeris, Kārlis. The Volunteer SS Legion in Latvia , Ministry of Foreign Affairs of the Republic of Latvia, n.d. Les files de la resistència van augmentar amb els intents de l'Exèrcit Roig de reclutar als estats bàltics després de la guerra, i menys de la meitat dels reclutes registrats es van presentar en alguns districtes. L'assetjament generalitzat de les famílies dels reclutes desapareguts va empènyer més gent a evadir les autoritats als boscos. Molts soldats allistats van desertar, emportant-se les armes.
Guerra d'estiu miniatura|Combatents de la resistència lituana condueixen el comissari arrestat de l'Exèrcit Roig a Kaunas el 1941
Amb la invasió alemanya de la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941, Ióssif Stalin va fer una declaració pública per ràdio demanant una política de terra cremada a les zones que s'havien d'abandonar el 3 de juliol. Uns 10.000 Germans del Bosc, organitzats en organitzacions Omakaitse (Guàrdia Nacional) a tot el país, van atacar la NKVD, els batallons de destrucció i el 8è Exèrcit de la Unió Soviètica (major general Ljubovtsev), matant-ne 4.800 i capturant-ne 14.000. La batalla de Tartu va durar dues setmanes i va destruir gran part de la ciutat. Sota el lideratge de Friedrich Kurg, els Germans del Bosc van expulsar els soviètics de Tartu, darrere de la línia dels rius Pärnu - Emajõgi. Així van assegurar el sud d'Estònia sota control estonià el 10 de juliol. http://www.bdcol.ee/fileadmin/docs/bdreview/bdr-2003-9-13.pdf Tartu in the 1941 Summer War . By Major Riho Rõngelep and Brigadier General Michael Hesselholt Clemmesen (2003). Baltic Defence Review 9 La NKVD va assassinar 193 persones a la presó de Tartu durant la seva retirada el 8 de juliol.
El 18è Exèrcit alemany va travessar la frontera sud d'Estònia entre el 7 i el 9 de juliol. Els alemanys van reprendre el seu avanç a Estònia treballant en cooperació amb els Germans del Bosc i l'Omakaitse. Al nord d'Estònia, els batallons de destrucció van tenir l'impacte més gran, sent l'últim territori bàltic capturat als soviètics. Les forces conjuntes estonianes i alemanyes van prendre Narva el 17 d'agost i la capital estoniana Tallinn el 28 d'agost. Aquell dia, la bandera vermella que havia estat abatuda abans a Pikk Hermann va ser substituïda per la bandera d'Estònia per Fred Ise només per ser substituïda de nou per una Reichskriegsflagge alemanya unes hores més tard. Després que els soviètics fossin expulsats d'Estònia, el Grup d'exèrcits del Nord alemany va desarmar tots els grups dels Germans del Bosc i de l'Omakaitse.Lande, p. 188
Les unitats partisanes del sud d'Estònia van ser convocades de nou l'agost de 1941 amb el nom d'Omakaitse estonià. Inicialment, els membres eren seleccionats del cercle d'amics més propers. Més tard, es va demanar als candidats que signessin una declaració que no eren membres d'una organització comunista. L'Omakaitse estonià es va basar en les antigues regulacions de la Lliga de Defensa d'Estònia i l'Exèrcit d'Estònia, en la mesura que eren compatibles amb les lleis de l'ocupació alemanya. Les tasques de l'Omakaitse eren les següents: defensa de la costa i les fronteres lluita contra paracaigudistes, sabotatge i espionatge vigilància d'objectes militarment importants lluita contra el comunisme assistència a la Policia d'Estònia i garantia de la seguretat general dels ciutadans prestació d'assistència en cas d'incidents a gran escala (incendis, inundacions, malalties, etc.) proporcionar formació militar als seus membres i a altres ciutadans lleials * aprofundiment i preservació dels sentiments patriòtics i nacionals dels ciutadans.
El 15 de juliol, l'Omakaitse tenia 10.200 membres; l'1 de desembre de 1941, 40.599 membres. Fins al febrer de 1944, la filiació va ser d'uns 40.000.
Guerra de guerrilles A finals de la dècada de 1940 i principis de la de 1950, els Germans del Bosc van rebre subministraments, oficials d'enllaç i coordinació logística dels serveis secrets d'intel·ligència britànics (MI6), americans i suecs. Aquest suport va tenir un paper clau en la direcció del moviment de resistència bàltic, però va disminuir significativament després que l'Operació Jungle del MI6 es veiés greument compromesa per les activitats d'espies britànics (Kim Philby i altres) que van transmetre informació als soviètics i van permetre al MGB identificar, infiltrar i eliminar moltes unitats guerrilleres bàltiques i tallar a d'altres qualsevol contacte posterior amb operatius d'intel·ligència occidental.
El conflicte entre les forces armades soviètiques i els Germans del Bosc va durar més d'una dècada i va costar almenys 50.000 vides. Les estimacions del nombre de combatents a cada país varien. Misiunas i TaageperaMisiunas, Romuald and Taagepera, Rein. The Baltic States: Years of Dependence, 1940–1990, University of California Press, expanded & updated edition, 1993. p. 83. estimen que les xifres van arribar a 30.000 a Lituània, entre 10.000 i 15.000 a Letònia i 10.000 a Estònia. D'altra banda, el professor Heinrihs Strods, basant-se en informes de la NKVD, afirma que el 1945 van morir 8.916 partisans a Lituània, 715 a Letònia i 270 a Estònia, cosa que fa que les pèrdues lituanes siguin al voltant del 90%. Tot i que les xifres reals van ser encara més grans, molts creuen que això revela la proporció de la mida de la resistència entre els tres països.
A Estònia miniatura|Combatents estonians, comtat de Järva el 1953, relaxant-se després d'un exercici de tir (foto acolorida)