Katerina Bilokur, també Kateryna Bilokur (nom complet en ucraïnès: Катерина Василівна Білокур, Katerina Vassílivna Bilokur, poble de Bohdànivka, comarca de Piriatin [ara comarca o raion de Boríspil], gubèrnia de Poltava, Ucraïna, Imperi Rus, — el mateix poble de Bohdànivka, comarca o raion de Iahotín [ara de Boríspil], óblast de Kíiv, RSS d'Ucraïna, 10 de juny de 1961] fou una artista autodidacta ucraïnesa de renom, del gènere del primitivisme o de l'art naïf, que treballava la pintura decorativa popular.
Sobretot, van ser les seves composicions florals en oli sobre tela, extremadament detallades i exuberants, les que li van portar el reconeixement general. Els crítics assenyalaven que «veia l'ànima de les flors».
És a diverses llistes de les dones més il·lustres d'Ucraïna de tots els temps.
Biografia La Katerina Bilokur va néixer el 7 de desembre del 1900 a Bohdànivka, un poble a la Ucraïna central, entre Poltava i Kíiv,Метричний запис про народження та хрещення Катерини Білокур (до 110-річчя від дня народження народної художниці України) / О. М. Бєлая // Архіви України. 2010. № 5. С. 150—156 al si d'una família benestant. El seu pare, Vassyl Iossípovitx Bilokur, posseïa 2,5 dessiatines (unes 2,7 hectàrees) de terra cultivable i una explotació ramadera (vaques i gallines). La Katerina tenia dos germans, en Hrihorii i en Pavló.
Als 6 o 7 anys, la noia ja sabia llegir, però en consell familiar (compost bàsicament per l'avi i el pare), van decidir que no calia enviar-la a l'escola si ja en sabia, de llegir. Això els permetria d'estalviar-se els diners en roba i sabates, tot i la situació benestant de la família.
Va començar a dibuixar de ben petita, però els seus pares ho veien amb mals ulls i li van prohibir aquesta activitat, ja que consideraven que la distreia de filar i altres tasques domèstiques i agrícoles i que perjudicaria les seves possibilitats de contraure matrimoni.
L'artista recordà els seus primers passos en l'art:
La noia va continuar pintant d'amagat de la seva família, utilitzant teles i carbó vegetal. Dibuixà escenografies per a un club de teatre fundat per un veí i parent dels Bilokur, en Mikita Tonkonoh. Més tard, la Bilokur també va actuar a l'escenari d'aquest teatre.
L'any 1922 o 1923, es va assabentar de l'existència de l'Escola Tècnica de Ceràmica Artística de Mírhorod i va partir cap allà, emportant-se dos dibuixos: la còpia d'un quadre i un esbós de la casa del seu avi, ja no sobre tela, sinó sobre paper comprat específicament per a aquest propòsit. No la van acceptar a l'Escola Tècnica per manca d'un document que confirmés la finalització de set anys d'escolarització. Decebuda i abatuda per aquest revés, va haver d'emprendre el viatge de 97 kilòmetres de tornada a casa, a peu, naturalment.
Però no va deixar de pintar i dibuixar mai, i més tard va començar a assistir al club de teatre en el que participaven el matrimoni de professors, Ivan i Nina Kalyta (Іван Григорович та Ніна Василівна Калити). Aquests li van regalar el poemari Kobzar, l'obra cabdal del Taràs Xevtxenko, i també a casa d'aquesta parella, va tenir accés a materials professionals com ara pintura a l'oli en tubs i llenços imprimats, ja que a l'Ivan Kalyta era artista aficionat. Abans d'això, havia hagut de fabricar les seves pròpies pintures a partir de les plantes i materials que tenia a mà.
Li van demanar que pintés l'escenografia del teatre i que hi participés com a actriu. Els pares van acceptar la participació de la filla, però amb la condició que el club de teatre no interferís amb les tasques de la llar ni de l'hort. Es diu que allí conegué un jove, l'Oleksandr Kràvtxenko, que li feu la cort, però quan li va portar un ram de flors, ella el va rebutjar, dient-li:na «Si ets tan cruel amb les flors, com pots ser amatent amb mi?» Sempre va pintar només flors vives; mai en va arrencar cap ni una.
Altres nois també li feien la cort, però quan els hi demanava si la permetrien continuar pintant, tots deien que no, iper això, ella mai no es va casar. El seu pare li va trobar un pretendent, però ella va agafar els diners que havia pogut acumular fent feines brodats i costura, i va fugir a Kàniv, on va visitar la tomba del Xevtxenko. Allí va plorar i li va suplicar al Xevtxenko que li donés consell. Aleshores va jurar que se dedicaria a l'art. Seria artista, ni que fos vella, ni que fos per un dia, ni per una hora, però seria artista. Va tornar a casa, es disculpà davant del pare, que la va permetre pintar un cop a la setmana, els diumenges després d'acabada tota la feina.
El grup de teatre va posar en escena Natalka Poltavka, de l'Ivan Kotliarevskyi, una obra d'en Hrihorii Kvitka-Osnoviànenko, i algunes de l'Ivan Karpenko-Kary i de l'Ivan Tohobotxnyi, entre d'altres. Entre els 24 i els 26 anys, la Bilokur interpretava principalment «senyores joves», ja que era massa gran per fer de fadrina.
El 1928, quan tenia 28 anys, la Bilokur es va assabentar d'una convocatòria d'estudiants de l'Escola de Teatre de Kíiv i va decidir provar sort. Però la situació es repetí: fou rebutjada de nou pel mateix motiu, ço és, manca d'estudis.
El novembre del 1933 o 1934, la seva mare, Iakilina, la va escridassar per enéssima vegada per la seva «obsessió» amb l'art, dient-li: «hagués sigut millor que hagueres nascut invàlida, perque ens fas vergonya davant de tot el poble. Fot el camp!», i la va fer fora de casa. Aquí la Bilokur va intentar ofegar-se al riu Txumhak. El seu germà ho va veure i la família sencera la van salvar, però els peus se li van malmetre pel fred, i en va tenir uns dolors aguts per sempre més. Finalment, després d'aquest intent, el pare, renegant i a contracor, va permetre que la Katerina dibuixés i fins i tot li van destinar una petita cambra a la casa com a taller. Li va dir: «Au, va, endavant amb la teva maleïda pintura! No m'escoltaràs i estic cansat de hostiar-te!» La mare era de la mateixa opinió.
Els anys 1930, durant el Holodomor i la col·lectivització forçosa, els Bilokur es van convertir en agricultors col·lectius, és a dir, en pagesos d'una kolhosp (cooperativa agrària col·lectiva).
Trajectòria artística A la primavera del 1940, Bilokur va sentir la cançó «Que no era jo un aliguer al prat?...» («Чи я в лузі не калина була»), interpretada per la famosa cantant d'òpera, la soprano Oksana Petrussenko, a la ràdio a casa d'una amiga i va escriure una carta a la cantant, adreçant-la simplement «A Oksana Petrussenko, Teatre Acadèmic, Kíiv», que tot i així, va arribar a bon port. Havia adjuntat a la carta una pintura seva d'un aliguer sobre un retall de tela. L'obra va impressionar a la Petrussenko i després de consultar amb uns amics — el pintor Vassyl Kasian i el poeta Pavlò Titxina — va contactar amb el Centre d'Art Popular. A partir d'aquí, des de Poltava, la capital de la província, van donar l'ordre de cercar a la Katerina Bilokur i esbrinar sobre les seves obres.
El poble de Bohdànivka va rebre la visita d'en Volodímir Khitkó, un mestre de talla en fusta, que en aquell moment dirigia el consell artístic i metodològic de la Casa Regional d'Art Popular de Poltava. Es va emportar diverses pintures de la Bilokur cap a Poltava per mostrar a l'artista Matvíi Dontsov. El resultat fou que el 1940, es va inaugurar una exposició individual a la Casa Regional d'Art Popular d'una tal artista autodidacta de Bohdànivka, que en aquell moment només tenia 11 pintures per mostrar. Aquella exposició després va viatjar a Kíiv. Malauradament, tots aquests quadres de l'exposició van ser destruits durant la Segona Guerra Mundial.
L'exposició va tenir un gran èxit entre el públic i els crítics. L'artista va anar a Kíiv «per veure quadres reals de veritables mestres» i va ser premiada amb un viatge a Moscou. Acompanyada per Volodímir Khitkó, va visitar la Galeria Tretiakov i el Museu Puixkin. Després d'aquests viatges, va crear una sèrie de composicions exuberants impregnades d'amor per la seva terra natal i la seva gent.
Va ser ràpidament reconeguda com a artista popular, i els líders del Partit Comunista trobaven que captava el "realisme social", però el treball de la Bilokur destacava per un esperit que preservava la identitat del camp ucraïnès. Bilokour signava les seves pintures amb la inscripció: «Ho ha pintat la Katerina Bilokur del natural» però les autoritats soviètiques, en publicacions de l'estat, presentaven les seves pintures només com a «les obres d'una treballadora d'una cooperativa agrícola col·lectivitzada del poble de Bohdànivka» sense indicar el seu nom.
Durant l'ocupació Nazi d'Ucraïna (del 1941 a 1944) a la Segona Guerra Mundial, gairebé no va poder pintar.
El 1944, el director del Museu Nacional d'Arts Decoratives d'Ucraïna, en Vassyl Nahai, va visitar el poble per comprar-li obres a la Bilokur. És per això que aquest museu té la millor col·lecció d'obres d'aquesta artista. El 1947, li van oferir l'oportunitat de pintar el retrat de l'Stalin, però s'hi va escapolir.
El 1949, va accedir a la Unió d'Artistes d'Ucraïna.
El 1951, va ser guardonada amb l'Orde de la Insígnia d'Honor i va rebre el títol de «Treballadora Honorífica d'Art de la RSS d'Ucraïna».
El 1956 va rebre el títol d'Artista del Poble d'Ucraïna (Народний художник України).
A partir d'aquí, la Bilokur exposava regularment a Poltava, Kíiv, Moscou i altres ciutats d'arreu. Mai, però, no li van concedir el passaport intern,Чубіна, Т. Д., & Федоренко, Я. А. (Chubina, T.D. & Fedorenko, Ya.A., 2023). The period of the Krushshov 'thaw' brought rural artists further possibilities of self-realisation of their creative personality. sense el qual no es podia viatjar a cap lloc de la URSS sense permisos específics, és a dir, no es podia sortir del poble. En diverses ocasions, els seus amics sol·licitaren als líders del Partit Comunista que la permetessin traslladar-se a Kíiv, però aquestes peticions sempre foren denegades, una vegada amb la frase: «Mentre viu a Bohdànivka, serà la Bilokur. Si la portem a Kíiv, ja no hi haurà Bilokur». És a dir, el règim soviètic la volia camperola en un poble perdut.
Tres pintures de la Bilokur — «Espiga reina» (Цар-Колос, Tsar-kolos, oli sobre tela, 1949, obra perduda), «Bedollet» (Берізка, Berizka, 1934, obra perduda) i «Camp de Kolhosp» (Колгоспне поле, Kolhospne pole) van ser inclosos en una mostra d'art soviètic a una exposició internacional a París (1954).
A la Unió Soviètica, es va popularitzar la notícia o creença que en Picasso havia lloat les seves obres i les havia comparat amb una altra representant del primitivisme — la Séraphine de Senlis.
La Bilokur va forjar nombroses amistats, principalment amb artistes, poetes i crítics d'art, entre els quals trobà comprensió i respecte. A més de trobades, mantingué una prolífica correspondència des de Bohdànivka. Entre els seus destinataris hi havia el poeta Pavlò Titxina i la seva dona Lídia Paparuk, el crític d'art Stefan Taranúixenko, el director del Museu d'Art Decoratiu Popular d'Ucraïna, Vassyl Nahai, i els artistes Olena Kultxytska, Matvíi Dontsov i Emma Huròvitx, entre d'altres. A Bohdànivka, la Bilokur començà a fer cursos d'art. Entre els seus estudiants hi havia l'Olha Bintxuk, la Tamara Hanja i la Hanna Samarska.
Darrers anys i mort miniatura|267x267px|Tomba de la Katerina Bilokur al poble de Bohdànivka (escultura d'Ivan Hontxar). El 1948, mor el seu pare. La Katerina viu amb la seva mare malalta durant un temps, i més tard el seu germà Hrihorii s'hi trasllada amb la seva dona i els 5 fills. Comença un període d'inacabables baralles entre la mare i la nora. Mentrestant, la Katerina havia de tenir cura de tots, i només trobava cert respir en els moments en què podia tancar-se al seu petit taller per pintar.
A la primavera de 1961, al dolor a les cames, s'hi va afegir un fort dolor a l'estómac. Els remeis casolans no ajudaven, i la farmàcia de Bohdànivka no tenia els medicaments necessaris.