Óc Eo és un jaciment arqueològic en el districte Thoai Son, al sud de la província d'An Giang (Vietnam), a la regió del delta del Mekong. També és una de les comunes actuals de Vietnam. Óc Eo pot haver estat un actiu port del Regne de Funan entre els segles I a VII. Els estudiosos utilitzen el terme "cultura Óc Eo" per a referir-se a l'antiga cultura material del delta del Mekong que es caracteritza pels artefactes que s'han recuperat a Óc Eo gràcies a la recerca arqueològica.
El nom procedeix del khmer អូរកែវ: o keo, que significa ‘canal de vidre’.
El jaciment miniatura|400x400px|Aquest mapa mostra la ubicació dels jaciments associats a la cultura Óc Eo. Es troba al Museu d'Història de Vietnam, a la ciutat d'Ho Chi Minh L'excavació a Óc Eo va començar el 10 de febrer del 1942, després que uns arqueòlegs francesos descobriren el jaciment en una fotografia aèria. Les primeres excavacions les va dirigir Louis Malleret. El jaciment cobreix 450 hectàrees.
Óc Eo és dins una xarxa d'antics canals que travessen les terres baixes del delta del Mekong. Un dels canals connecta Óc Eo al port marítim de la ciutat, mentre que un altre va 68 km al nord-oest d'Angkor Borei. Óc Eo està travessada a la llarga per un canal, i hi ha quatre canals transversals on possiblement hi havia cases suportades per pilots.Lévy, Paul: «Recent Archaeological Researches by the École Français d'Extrême Orient, French Indo-China, 1940–1945», en Nag, Kalidas (ed.): Sir William Jones: bicentenary of his birth commemoration volume, 1746–1946. Calcuta: Royal Asiatic Society of Bengal, 1948, pàg. 118-119; el text apareix parafrasejat en Majumdar, R. C.: Ancient Indian colonisation in South-East Asia, Baroda: Sandesara, 1963, pàg. 12-13.
Els jaciments que reflecteixen la cultura material d'Óc Eo s'estenen per tot el sud de Vietnam, però es concentren més a la zona del delta del Mekong, al sud i a l'oest de la Ciutat Ho Chi Minh. El jaciment més important, a part d'Óc Eo, és a Thap Muoi, al nord del riu Tien Giang, on, entre altres, s'ha descobert una estela amb un text escrit en sànscrit del segle VI.
El 1958, un grup de fotografies aèries revelà que durant el període de Funan un afluent del Mekong entrava al golf de Siam a la rodalia de Ta Keo ―que aleshores se'n trobava a la riba―, però des de llavors se separaren de la mar per la forta sedimentació. En l'antiguitat, Ta Keo estava connectat amb Óc Eo per un canal, que permetia l'accés al golf.Lind, Aulis: «Ancient canals and environments of the Mekong delta, Vietnam», article en la revista Journal of Geography, volum 79, núm. 2, febrer de 1980, pàg. 74-75. El distributari del Mekong revelat en les fotografies aèries devia ser el riu Saenus que la Geografia de Claudi Ptolemeu esmenta com a branca occidental del riu Mekong (al qual Ptolemeu anomenava Cottiaris).Fou identificat com a riu Saenus per C. E. Gerini: «Researches on Ptolemy's Geography of Eastern Asia», article en la revista Asiatic Society Monographs, volum I, 1909; pàg. 193 i 775; i per Albert Herrmann: «Die alten verkehrswege zwischen Indien und Süd-China nach Ptolemäus», article en la revista Zeitschrift der Gesellschaft für Erdkunde zu Berlin, 1913, pàg. 771-787; pàg. 784. Traducció a l'anglés.
Les restes miniatura|Aquesta estàtua del déu indi Vixnu, del segle VI o VII, es trobà a Óc Eo i ara es troba en el Museu d'Història de Vietnam Les restes trobades a Óc Eo inclouen objectes de ceràmica, eines, joies, guix per a la fabricació de joies, monedes i estàtues religioses.Malleret, Louis: «Le trace de Rome en Indochine» (‘los rastros de Roma en Indochina’), en Zeki Velidi Togan (ed.): Proceedings of the Twenty-Second International Congress of Orientalists held at Istanbul, 1951, volum II, Communications. Leiden: Brill, 1957; pàg. 332-347. Entre les troballes n'hi ha monedes d'or que imiten monedes de l'Imperi romà de l'època de l'emperador Antoní.Borell, Brigitte: «Some Western imports assigned to the Oc Eo period reconsidered», en Jean-Pierre Pautreau et al. (eds.): From Homo Erectus to the living traditions: choice of papers from the 11th International Conference of the European Association of Southeast Asian Archaeologists, Bougon, 25th–29th September 2006. Chiang Mai: Siam Ratana, 2008, pàg. 167-174. Moltes de les restes es mostren al Museu d'Història de Vietnam, a la ciutat Ho Chi Minh.
Entre les monedes trobades a Óc Eo per l'arqueòleg francés Louis Malleret n'hi ha vuit fetes d'argent amb la imatge de l'ocell jamsa o l'Argo amb cresta, aparentment encunyades a Funan.Lương Ninh: «Óc Eo - Cảng thị quốc tế của Vương quốc Phù Nam (Óc Eo – International Trade Port of Funnan Kingdom)», article en Khảo cổ học / Vietnam Archaeology, 3, 2011, pàg. 39-44.
Óc Eo i Funan Es considera que Óc Eo pertanyia al regne històric de Funan (扶 南), que va florir en el delta del Mekong entre els segles I i VI. Es coneix el Regne de Funan a partir de les obres d'antics historiadors xinesos, sobretot pels escriptors d'històries dinàstiques, que al seu torn extreien aquestes històries del testimoniatge de diplomàtics i viatgers xinesos, i de les ambaixades estrangeres (incloent-hi la de Funan) a les corts imperials xineses. El mateix nom Funan és un "artefacte" de la història xinesa, ja que no apareix en el registre paleogràfic de l'antiga Vietnam o de Cambodja. Gràcies a les fonts xineses es pot determinar que al delta del Mekong va existir una unitat política dominant a la qual els xinesos anomenaven Funan. Com a resultat d'açò es feren descobriments arqueològics a l'àrea que es poden datar del període de Funan. Els descobriments d'Óc Eo i de llocs relacionats són la principal font sobre la cultura material de Funan.
L'arqueòleg vietnamita Ha Van Tan ha escrit que, fins a l'estat actual del coneixement, no es pot pas demostrar totalment l'existència d'una cultura de Funan, àmpliament estesa des del delta del Mekong fins al del riu Chao Phraya (a Myanmar), amb la ciutat d'Óc Eo com a típicament representant. La presència d'objectes semblants ―com ara joies i segells― als jaciments que s'han trobat en aquestes àrees podria ser sols resultat del comerç i el bescanvi, mentre que cadascun dels jaciments tenien signes de la seua evolució cultural independent. Ella dona suport a l'opinió de l'arqueòleg francés Claude Jacques, que, en vista que no s'ha trobat cap registre khmer sobre un regne amb el nom de Funan, s'hauria d'abandonar aquest nom a favor d'altres noms reconeguts, com ara Aninditapura, Bhavapura, Sresthapura i Viadhapura, que són coneguts per les antigues inscripcions que s'usaven en l'antiguitat a les ciutats de la zona i que ofereixen una idea més precisa de la veritable geografia de l'antic territori khmer.Jacques, Claude: «Funan, Zhenla: the reality concealed by these chinese views of Indochina», article en Smith and W. Watson (eds.): Early South East Asia: Essays in Archaeology, History and Historical Geography. Nova York: Oxford University Press, 1979, pàg. 371-379. Ha Van Tan argumenta que, des de finals del Neolític o principis de l'edat dels metalls, Óc Eo va sorgir a poc a poc com un centre econòmic i cultural al delta del Mekong, i amb una posició important en les rutes marítimes del Sud-est asiàtic; es va convertir en un lloc de trobada d'artesans i comerciants, i això li proporcionà les condicions adequades per a la urbanització; rebé influències estrangeres, sobretot de l'Índia, cosa que al seu torn va estimular el seu creixement intern.Ha Van Tan: «Óc Eo: endogenous and exogenous elements», article en la revista Viet Nam Social Sciences, 1-2 (7-8), 1986, pàg. 91-101.
Funan era part de l'àrea del sud-est d'Àsia que a què s'al·ludeix en alguns textos indis antics com ara Suvarnabhumi, i podria haver estat la zona a la qual s'aplicà per primera vegada el terme.Khat, Pang: «Le bouddhisme au Cambodge», en René de Berval: Présence du bouddhisme. París: Gallimard, 1987, pàg. 535-551, pàg. 537 i 538.Lochan, Amarajiva: «India and Thailand: early trade routes and sea ports».Maity, S. K.; Thakur, Upendra; Narain, A. K. (eds.): Studies in orientology: essays in memory of Prof. A. L. Basham. Agra (India): Y. K. Publishers, 1988; pàg. 222-235, págs. 222, 229-230.Assavavirulhakarn, Prapod: The ascendancy of theravada buddhism in southeast Asia. Chieng Mai: Silkworm Books, 2010, pàg. 55.
Óc Eo com la Kattigara de Ptolemeu miniatura|454x454px|L'antic canal que uneix Óc Eo amb Angkor Borei Óc Eo pot haver estat el port conegut pels romans com a Kattigara.Aujac, Germaine: Claude Ptolémée, astronome, astrologue, géographe: connaissance et représentation du monde habité. París, Editions du CTHS, 1993, pàg. 125, núm. 10. Kattigara fou el nom donat pel geògraf Claudi Ptolemeu (Alexandria, segle II) a la terra que es trobava a la riba més oriental del mare Indicum, que a causa de l'error d'un escriba es considerava que es trobava a 8,5° al sud de l'Equador.Schnabel, Paul: «Die entstehungsgeschichte des kartographischen erdbildes des Klaudios Ptolemaios», en Sitzungsberichte der Preussischen Akademie der Wissenschaften: Philosophisch-Historische Klasse. Verlag der Akademie der Wissenschaften, núm. XIV, 1930, pàg. 214-250, nb 239-243. Polaschek, Erich: «Ptolemy's “Geography” in a new light», article en Imago Mundi, vol. 14, 1959; pàg. 17-37, nb pàg. 25 i 35. Bagrow, L. (1945): «The origin of Ptolemy's “Geographia”», article en Geografiska Annaler, volum 27, pàg. 318-387, nb 322-323; 1 de gener de 1945. DOI: 10.2307/520071. ISSN 1651-3215. JSTOR 520071. Claudi Ptolemeu: «India extra Gangem fluvium Sinarum situs». Roma: Arnoldus Buckinck, 1508 (el mateix mapa havia aparegut en l'edició romana de 1478 i 1490).
El nom Kattigara podria derivar del sànscrit Kirti Nágar ('la ciutat canviada de nom') o Kotti Nágar ('la ciutat forta').Chakravarti, Adhir K.: «Early sino-indian maritime trade and Fu-Nan», Sircar, D.C. (ed.): Early indian trade and industry. Calcuta: University of Calcutta Centre of Advanced Study in Ancient Indian History and Culture, Lectures and Seminars, núm. VIII-A, part I, 1972, pàg. 101-117. També en The South East Asian Review, vol. 20, núms. 1 i 2, 1995; pàg. 5-14. També en Bhattacharyya, N. N.: India and South-East Asia socio-econo-cultural contacts. Calcuta: Punthi Pustak, 1998, pàg. 413.
Els estudiosos del tema han determinat que la Kattigara de Ptolemeu era a 8,5° al nord de l'equador, i fou la precursora de Saigon com el principal port d'exportació, a la desembocadura del Mekong.Herrmann, Albert: «Der Magnus Sinus und Cattigara nach Ptolemaeus», article en alemany en Comptes Rendus du 15me Congrès International de Géographie. Àmsterdam, 1938. Leiden: Brill, 1938, tom II, secció IV. Géographie Historique et Histoire de la Géographie, pàg. 123-128. Malleret, Louis: L'archéologie du delta du Mékong. Tome troisiéme: La culture du Fu-nan. París, 1962, capítol XXV: «Oc-Èo et Kattigara», pàg. 421-454. miniatura|300x300px|John Caverhill demostrà que l'antiga Cattigara és el mateix lloc que la moderna Ponteamass (Banteaymeas)Article de John Caverhill en la revista The Monthly Review, or, Literary Journal, volum 40, 1769, pàg. 98.