miniatura|316x316px|Escut de la Santa Inquisició: Exurge Domine et judica causam tuam(«Aixeca't, Senyor, i defensa la teva causa»). La Inquisició a Catalunya designa l'activitat que va desenvolupar el Tribunal del Sant Ofici dins els territoris catalans des de finals del segle XV fins a la seva abolició el 1834, amb l'objectiu de perseguir l'heretgia i controlar la dissidència religiosa.
Aquesta actuació formava part del sistema inquisitorial instaurat pels Reis Catòlics a la Corona de Castella l'any 1478, que posteriorment es va intentar estendre a la resta de territoris de la monarquia. A Catalunya, la seva implantació no fou immediata ni pacífica, i va topar amb una forta oposició de les institucions catalanes, que consideraven que vulnerava el dret propi i la jurisdicció local. Un cop consolidat, el tribunal inquisitorial va exercir funcions de control religiós, repressió de dissidències i censura ideològica, perseguint principalment jueus conversos, protestants, moriscos i altres col·lectius considerats heterodoxos.
Antecedents històrics Moviments herètics entre els segles XII i XIV Entre els segles XII i XIV, a Catalunya, com a la resta d'Europa occidental, es van detectar diversos moviments religiosos que s'apartaven de l'ortodòxia catòlica i que van ser qualificats d'heretgies. Alguns d'aquests moviments pretenien un retorn a la puresa evangèlica o proposaven interpretacions alternatives de la fe, mentre que d'altres constituïen una crítica radical a l'Església i als seus fonaments doctrinals i institucionals. miniatura|Càtars expulsats de Carcassona El cas més rellevant fou el del catarisme, un moviment d'origen dualista que considerava el món material com a creació del Mal. Aquest moviment es va desenvolupar especialment al Llenguadoc, però va tenir ramificacions a la Catalunya del Nord, a l'Alt Urgell i al Pallars. Malgrat de no arrelar-hi de forma massiva, hi ha constància de la seva presència i de certes actuacions repressives per part de les autoritats eclesiàstiques i civils. A diferència d'altres regions, però, la resposta catalana fou més jurídica i administrativa que militar.
Un altre moviment amb presència a l'àmbit català va ser el valdès (vaudois en francès), originat a la ciutat de Lió cap a l'any 1173, quan el mercader Pere Valdès va començar a predicar un retorn a la pobresa evangèlica i a l'esperit original del cristianisme, imitant el model de vida dels apòstols. Els seus seguidors, coneguts com a «valdesos» o «pobres de Lió», van anar estenent-se ràpidament per l'àrea alpina i pirinenca, sovint actuant en contextos rurals o de difícil control eclesiàstic. Els valdesos defensaven que qualsevol cristià —home o dona— havia de poder predicar l'Evangeli, llegir les Escriptures en llengua vernacla i viure sense possessions, cosa que xocava frontalment amb la jerarquia eclesiàstica.
A Catalunya, hi ha constància de grups valdesos actius a la Ribagorça, la vall de Boí i altres zones del vessant sud dels Pirineus durant els segles i . Sovint es tractava de comunitats petites i itinerants que es movien entre el territori català i l'occità, aprofitant els passos de muntanya per fugir de la persecució. Es van anar establint en entorns rurals aïllats, on mantenien pràctiques religioses al marge de l'església oficial. En alguns casos, les autoritats episcopals catalanes van iniciar processos contra individus sospitosos de predicar sense llicència o de rebutjar els sagraments, tot i que la repressió va ser menys sistemàtica que en altres regions. El concili de Verona, l'any 1184, va acabar condemnant el moviment com a herètic, equiparant-lo a altres formes de dissidència.
També van establir-se a terres catalanes altres formes de religiositat no institucionalitzada, com la dels beguins (beguines i begards), moviments laics de vida devota i comunitària que van començar a sorgir a les ciutats dels Països Baixos i del nord de França al , i que van anar trobant certa implantació en ambients urbans catalans, especialment a Barcelona, Girona i Lleida. Es tractava d'homes i dones que vivien en comunitat sense pronunciar vots monàstics, dedicant-se a la pregària, la caritat i el treball, sovint sota inspiració franciscana. Tot i que en alguns contextos es podien tolerar, sovint despertaven sospites per actuar fora del control dels ordes religiosos reconeguts i per promoure pràctiques pietoses al marge de la jerarquia eclesiàstica. A mitjan segle XIV, el bisbe Galceran Sacosta va ordenar una investigació contra un grup de beguines i begards a Lleida, acusats de transmetre doctrines pròximes al moviment del Lliure Esperit, motiu pel qual alguns dels seus membres van acabar sent detinguts o obligats a dissoldre les seves comunitats
En aquest període, però, no es consolidà cap estructura inquisitorial estable a Catalunya. La repressió de l'heretgia va ser competència habitual dels bisbes mitjançant l'anomenada inquisició episcopal, tot i que en ocasions puntuals el papa podia enviar inquisidors delegats, principalment dominics, per intervenir-hi.
La inquisició abans del Tribunal del Sant Ofici miniatura|El papa Gregori IX|297x297px Abans de la instauració del Tribunal del Sant Ofici a la Corona d'Aragó el 1487, la repressió de l'heretgia ja s'havia desenvolupat a través de diversos mecanismes institucionals. Els bisbes disposaven de competències per actuar contra les dissidències dins les seves diòcesis, d'acord amb el dret canònic, i aquesta funció —coneguda com a inquisició episcopal— va tenir un paper rellevant a Catalunya durant el segle XIII. A través de visites pastorals, sínodes o procediments judicials, es podien iniciar investigacions i imposar penes contra persones acusades d'heretgia.
Al capdavall, el 1231, el papa Gregori IX va impulsar un nou model d'inquisició, de caràcter pontifici, que confiava aquestes funcions a membres dels ordes mendicants, sobretot dominics. De fet, va ser Jaume I qui va permetre l'establiment de la inquisició medieval a Catalunya l'any 1233, després de l'impuls del papa, tot i que amb reticències i limitacions. El papa volia una inquisició activa als territoris de la Corona d'Aragó per combatre les heretgies, especialment el catarisme, que encara tenia presència al sud de França i havia deixat empremta a terres catalanes.
Tot i ser un rei profundament religiós, Jaume I no va cedir plenament el control als inquisidors, i va limitar-ne el poder per protegir les prerrogatives reials. Va concedir-los autorització per actuar, però subjectes al control reial. Aquesta col·laboració vigilada va marcar el model català de la Inquisició en època medieval, molt diferent del que seria més endavant la Inquisició moderna o hispànica, controlada per la monarquia castellana a partir del 1478. Per tant, la instauració formal a Catalunya va començar el 1233, però amb resistències locals i un control estricte del poder reial, cosa que va fer que el seu desplegament fos limitat i intermitent fins ben entrat el segle XIV. Amb tot, la seva implantació a Catalunya fou irregular i sovint va coexistir amb la inquisició episcopal, generant una col·laboració o fins i tot una certa competència entre ambdós poders. miniatura|Raimon de Penyafort, Mestre de l'Orde dels Predicadors (1238-1240) Un dels personatges clau en aquest període fou Raimon de Penyafort, dominic i jurista, nascut a Santa Margarida i els Monjos, que va exercir una influència fonamental en la codificació del dret canònic. Com a confessor del papa Gregori IX, va redactar el Liber extra, una col·lecció de decrets pontificis que incloïa normes per perseguir l'heretgia. Va impulsar també la creació de manuals per a confessors i inquisidors, amb l'objectiu de garantir una actuació més sistemàtica i coherent. La seva obra va servir com a base doctrinal per a l'acció inquisitorial posterior, i es va vincular estretament a l'estratègia de control de la dissidència religiosa a través de la predicació, la conversió i —quan fallaven aquests mètodes— la repressió.
En aquest context, les autoritats locals —municipals o senyorials— també hi van tenir un paper rellevant. Els consells urbans, els oficials reials i els senyors jurisdiccionals podien col·laborar activament amb els bisbes o els inquisidors pontificis facilitant informació, detenint sospitosos o proporcionant recursos per a les investigacions. Aquesta cooperació es manifestava, per exemple, en la cessió d'espais per als interrogatoris, el manteniment de presons o la custòdia dels béns confiscats als acusats. A ciutats com Barcelona, Girona, Vic o Lleida es documenta la participació directa de les institucions municipals en processos contra heretges o en la vigilància de grups sospitosos, com ara beguins, valdesos o «usurers jueus» batejats recentment.
En molts casos, els mateixos òrgans de govern urbà actuaven per iniciativa pròpia davant comportaments considerats dissidents, especialment si podien alterar la pau pública o qüestionar l'autoritat moral de l'Església. En alguns municipis, com a Vic, els jurats organitzaren escorcolls i elaboraren llistes de persones sospitoses d'heretgia, que després remetien al bisbat. A Lleida, el capítol catedralici i els poders civils van col·laborar en la persecució de beguines durant el , reforçant així el vincle entre religió i govern local. Aquesta implicació responia tant a motius religiosos com a la voluntat de mantenir l'ordre públic, defensar la reputació de la ciutat i evitar conflictes confessionals dins la comunitat.
Implantació de la Inquisició a Catalunya (1478–1487) Creació del Tribunal del Sant Ofici pels Reis Catòlics miniatura|333x333px|Els Reis Catòlics, Ferran i Isabel L'any 1478, els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla Exigit sincerae devotionis, que els atorgava el dret d'establir un tribunal d'inquisidors en els seus regnes per perseguir heretges i falsos conversos. La gran novetat del nou tribunal va ser que els inquisidors no depenien directament del papa sinó del rei, que era qui els nomenava, de manera que la nova institució esdevenia un instrument polític en mans dels monarques. Així es va crear el que es coneix com a Inquisició moderna o Tribunal del Sant Ofici, una institució amb caràcter estatal però autoritat eclesiàstica, concebuda per reforçar la uniformitat religiosa dins la monarquia i evitar el suposat perill de relapses entre els nous conversos d'origen jueu, acusats sovint de continuar practicant el judaisme en secret. miniatura|Tomàs de Torquemada, Inquisidor general (1485-1498) Des del començament, Ferra el Catòlic va maldar per obtenir a la Corona d'Aragó les mateixes facultats de control sobre la Inquisició que li havien estat concedides a Castella. El desembre de 1481, Ferran va nomenar dos inquisidors Cristòfol de Gualbes i Joan Orts per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. Tanmateix, la Corona d'Aragó no tenia aquestes atribucions, cosa que va obligar al papa Sixt IV d'expedir la butlla Gregis Dominici a fi de rectificar les decisions del rei Ferran i restaurar la Inquisició medieval. Finalment, després d'una dura batalla diplomàtica, l'oposició del papa va ser vençuda. L'any 1483, Tomàs de Torquemada va ser nomenat inquisidor general tant de Castella com d'Aragó, cosa que va suposar la consolidació efectiva de la inquisició moderna espanyola.
Els primers tribunals es van implantar a Castella, inicialment a Sevilla i Còrdova, amb un ampli suport institucional. Tanmateix, la introducció del Tribunal a la Corona d'Aragó —i concretament a Catalunya— no es va produir fins gairebé una dècada després. Aquesta demora es va deure tant a la major autonomia jurídica dels territoris de la Corona com a la resistència de les institucions catalanes, que consideraven la nova inquisició una intromissió en les seves prerrogatives i un trencament amb les formes tradicionals de justícia i control eclesiàstic.
Resistències a Catalunya: oposició de les institucions catalanes