La Gran Cartoixa, Grande Charteuse en francès, és el primer monestir i casa mare dels monjos eremites de l'orde cartoixà. Està situat al municipi de Saint-Pierre-de-Chartreuse, a Isère, al peu del Grand Som, el quart pic més alt del massís de Chartreuse.
L'establiment dels cartoixans al massís que els va donar nom fa d'aquest lloc el tipus d'espai monàstic cartoixà, tot i que l'orde va disposar des del segle XIII de jaciments urbans i cases situades a les planes, fins i tot a la vora del mar.
Els cartoixans són una orde que estima els llibres, arribant fins i tot a anomenar la pràctica de la lectura "aliment per a l'ànima" en els seus costums escrits l'any 1127. Al llarg de la seva existència, el monestir va tenir una gran col·lecció d'obres, que era destruïda de forma regular i parcial per allaus, incendis i saquejos.
D'acord amb la regla cartoixana que garanteix la protecció de la solitud dels monjos, el monestir no està obert a les visites. Tanmateix, hi ha un museu situat a la Correrie, a uns 2 quilòmetres riu avall del monestir. Les reconstruccions de cel·les monàstiques permeten entendre com és la vida d'un monjo cartoixà.
Història El primer monestir esquerra|miniatura|Fundació de la Gran Cartoixa (manuscrit del segle XV.). La tradició diu que el mestre Bru i sis companys (dos laics, André i Guérin, i quatre clergues : els canonges Étienne de Bourg i Étienne de Die, Hugues i Laudouin, nascuts a la Toscana, que succeirien Bru en el govern de la casa mare), guiats pel bisbe Hug de Grenoble, es van establir el 24 de juny de 1084 a la vall de Chartreuse, un lloc que a partir d'aleshores s'anomenaria " el desert de Chartreuse "a causa del seu aïllament. Una vall curta, bloquejada al nord pel coll de la Ruchère i al sud per la vall de Guiers Mort, està dominada per 1.000 metres pel Grand Som. A finals del segle XI, Bru va construir amb els seus sis companys la primera ermita cartoixana per dur una vida eremítica temperada amb una mica de cenobitisme. La instal·lació el 24 de juny, festa de Joan Baptista, explica per què la cartoixa està inclosa sota el patrocini d'aquest sant..
El 9 de desembre de 1086 davant del sínode diocesà de Grenoble, el bisbe Hug, en una carta de donació, va ratificar solemnement les donacions fetes dos anys abans pels senyors propietaris de les terres de la Chartreuse, és a dir, una superfície de 1.700 ha. Aquest espai natural, ampliat i arrodonit per donacions posteriors, va anar cobrint gradualment la regió de Chartreuse. Els primers cartoixans, ansiosos per protegir el seu aïllament, van negar a les dones qualsevol dret de pas i van expropiar els inquilins del barri, cosa que va donar lloc a tensions, baralles violentes i plets..
La casa estava dividida en dos grups distants a quatre quilòmetres de distància: la cambra baixa o Correrie allotjava la comunitat de germans i tallers o dependències, la cambra alta allotjava el prior i la comunitat de pares, així com un o dos germans.
No queda res del primer monestir, que es va construir dos quilòmetres més amunt que l'actual. Se suposa que els primers edificis eren de fusta, amb l'excepció de l'església del convent que va ser construïda amb material massís. La descripció més antiga i única coneguda la va donar Guibert de Nogent cap al 1114. A part d'una agrupació de cel·les, diferent d'un claustre que reunia els edificis de la vida comunitària (església, capítol, refectori) i la presència d'una cuina i un edifici capaç d'allotjar la meitat dels germans llecs els diumenges, no se'n sap res de la disposició inicial dels edificis, sens dubte molt diferent de la que coneixem avui dia, tenint en compte la configuració del terreny. Guibert especifica, però, que es van instal·lar conductes per portar aigua corrent a les cel·les.
No es podia conrear ni pasturar a la casa alta, tancada en una vall estreta i totalment boscosa. Cada setmana, els dissabtes, els germans de la cambra baixa pujaven a la cambra alta per participar en la litúrgia dominical i en la vida comuna, reinventant la tradició de la Lavra dels deserts de Palestina, als orígens del monaquisme cristià.
La ubicació de la casa superior està marcada per dues capelles construïdes a 110 metres de distància l'una de l'altra: aigües avall de Notre-Dame de Casalibus (literalment “ Nostra Senyora de les Cabanes ", referint-se a les petites cases que servien de cel·les per als monjos) i aigües amunt de la capella de Sant Bru.
miniatura|267x267px| Roques al lloc de la primera cartoixa. Notre-Dame de Casalibus va ser construïda al segle XV, fora de l'abast de les allaus, mentre que la capella de Sant Bru, situada sobre una roca que sembla provenir d'un altre lloc, sembla haver estat construïda prop de l'emplaçament original de la primera cartoixa, probablement situada a la plataforma annexa a la capella. Originalment estava dedicada a la Mare de Déu. Aquest terreny, d'aproximadament etres de diàmetre i relativament pla, és excepcional a la vall.
Una crònica de l'època, anomenada la Crònica del Magister, ens explica l'esdeveniment que va tenir lloc el 30 de gener de 1132, 48 anys després de l'arribada de Bru.
El terme tradicional «allau», amb què es fa referència a aquesta tragèdia, no hauria d'induir a engany. Cap allau de neu podria haver arribat tan lluny a la vall i no es coneixen camins d'allaus en aquesta zona, a part d'un petit cabal anual de no més d'uns pocs metres d'amplada. Els petits esllavissaments són molt freqüents en aquest antic massís calcari. L'allau de 1132 va ser en realitat una caiguda de roques que va empènyer una enorme quantitat de neu molt endavant. A mesura que us acosteu al coll de Bovinant, 700 metres per sobre del monestir, podeu veure un tram de roca que es desprèn de la paret i us podeu imaginar què passaria si un dia, debilitada per les gelades i l'erosió, es desprengués del tot. Els enormes blocs de roca que esquitxen el lloc del primer monestir suggereixen el desastre.
El monestir de Guigues Els supervivents del desastre no es podien imaginar reconstruir al mateix lloc. Guigues, el prior, va triar un nou emplaçament dos quilòmetres més avall, situat entre dos plecs de terra que desviarien qualsevol despreniment de roques aigües amunt o aigües avall del monestir. Potser una altra raó va guiar aquesta elecció. La ubicació de la primera casa, però, perfectament protegit del vent del nord i ben exposat al sud. » sembla avui marcada per una austeritat extrema. Fins i tot en ple estiu, cal esperar fins a última hora del matí perquè surti el sol sobre el Grand Som. Fins a la dècada del 1990, la neu hi romania fins al maig (inclòs), un bon mes i mig més que al monestir actual. Tanmateix, les condicions climàtiques del XX XX segle no ens permet jutjar els motius dels monjos del XII XII segle sense risc d'anacronisme. El clima de l'Edat Mitjana era molt menys dur a Europa que en el període modern (" òptim climàtic medieval "). Algunes cartoixes, com la de Berthaud, van sobreviure durant molt de temps en entorns fins i tot més difícils que la Gran Cartoixa. En qualsevol cas, la nova ubicació, més oberta, amb millor insolació, estava fora de perill d'allaus. Era més a prop de la cambra baixa, cosa que facilitava que els germans fessin el trajecte cada setmana, fes el temps que fes.
La feina es va dur a terme ràpidament. Només l'església, ara transformada i submergida enmig de construccions més recents, i la sala capitular, que encara conserva intacta la volta XII XII, van ser construïdes en pedra. . Es van construir una dotzena de cel·les de fusta. L'església va ser consagrada el 13 d'octubre de 1133 per un antic cartoixà, Hug, segon del mateix nom, successor de Sant Hugues a la seu de Grenoble..
És al prior Guigues a qui devem les consuetudines cartusiae (escrites el 1127) que defineixen els costums i les pràctiques d'una cartoixa aconseguint un subtil equilibri entre la vida eremítica i la vida comunitària. Els monjos es reuneixen a l'església per a vetlles, matines, missa matinal i vespres, i viuen la resta del temps retirats a les seves cel·les, on es concentren en l'estudi de les Sagrades Escriptures, però també es dediquen a treballs agrícoles i de construcció. Gradualment, l'orde cartoixà es va anar estructurant. Va seguir sent atractiu durant tota l'Edat Mitjana.
Incendis i saquejos El monestir de Guigues va sobreviure durant poc menys de dos segles. Entre 1320 i 1676, el monestir va patir vuit incendis:Cf. .
entre el 6 i l'11 de maig de 1320, durant el capítol general, devastació total dels edificis a causa d'un incendi a la xemeneia de la posada. durant l'estiu de 1371, a causa d'un incendi accidental a la xemeneia. a finals d'octubre de 1473, a causa d'un incendi a la xemeneia de la posada. 1510. 5 de juny de 1562, a causa d'un incendi intencionat, durant les Guerres de Religió, per part de les tropes del baró des Adrets. 31 d'octubre de 1592. 1611. 10 d'abril de 1676, a causa d'un incendi a la xemeneia que va començar als apartaments del Reverend Pare.
La pobresa de recursos per a la lluita contra incendis i, sobretot, la peculiaritat regional de les teulades cobertes amb teules combustibles de fusta d'avet van conduir cada cop a la destrucció gairebé total de tot allò que podia cremar.
Després de l'incendi de 1676, Dom Innocent Le Masson va reconstruir el monestir segons un nou estil arquitectònic, aquell que li coneixem. Els edificis estan catalogats com a monuments històrics des del 1920.
Supressions La supressió de les congregacions durant la Revolució Francesa Per decret del 2 de novembre de 1789, l'Assemblea Constituent va posar els béns de l'Església, inclosos els béns de les congregacions, a disposició de la Nació. Pel decret del 13 de febrer de 1790, va prohibir els vots monàstics i va suprimir els ordes religiosos regulars. El mateix any, un inventari de les pintures del monestir va establir una llista de cent vint-i-cinc pintures, però set anys més tard el professor de dibuix Louis-Joseph Jay, encarregat de recuperar-les per crear el museu de Grenoble, en va trobar només cinquanta..
Durant el mateix any, la col·lecció literària de 400 manuscrits i 3.500 obres impreses, incloent-hi uns 300 incunables, que pertanyien a la Grande Chartreuse, va ser transportada gradualment a la biblioteca municipal de Grenoble, amb un lliurament final el 1813. Entre els diversos documents, alguns són antics, com ara una Bíblia anomenada de Nostra Senyora de Casalibus, que data d'abans del 1132., visible sur Pagella: Existeixen altres tipus de documents a la col·lecció, com ara un gran leccionari temporal i santoral del segle XII que els cartoixans feien servir diàriament durant els serveis religiosos o al refectori. Tots aquests preciosos documents, rastres de la vida dels monjos, que no s'haurien conservat en un altre context, ara es conserven a la biblioteca d'estudis i patrimoni de Grenoble. Les obres encara són estudiades regularment pels investigadors i estan disponibles en línia a Pagella..
El Pare General, Dom Nicolas-Albergati de Geoffroy, va deixar la Gran Cartoixa el dimecres 17 d'octubre de 1792. No només la comunitat de la Grande-Chartreuse ja no existia, sinó que l'orde cartoixà ja no tenia ni una sola casa habitable a França. El capítol general ja no es podia reunir. En la seva última sessió, havia establert que en cas de dispersió de la comunitat, el definitori nomenaria un vicari general mentre esperava dies millors. Posteriorment, com que el definitori no va poder reunir-se, els successius vicaris generals van designar el seu escriba per succeir-los en cas de mort, subjecte a la confirmació de la Santa Seu.