El cip de Becut és un artefacte arqueològic trobat l'any 1953 a Makthar (Tunísia). Actualment, es conserva al Museu Arqueològic de Makthar.
La localitat de Makthar es troba a la serralada de l'Alt Tell, a uns 900 metres d'altitud, envoltada per les valls de l’Oued Saboun i de l’Oued Ouzafa. L'antic assentament ocupa la vora d'un altiplà que domina la vall de l’Oued Saboun.
El cip de Becut commemora una jove difunta i ofereix alhora informació valuosa sobre la vida quotidiana a la ciutat. El text aporta dades sobre la societat romanitzada de les comunitats nord-africanes durant l'època de dominació romana. A més, contribueix al coneixement de l'estructura social i cultural de la Numídia romanitzada.
Història antiga de Makthar Hi ha dues teories sobre la fundació de Makthar. Segons la primera, la ciutat hauria estat fundada al segle III aC pels númides com a punt defensiu per a frenar l'expansió cartaginesa, mitjançant la construcció d'una fortalesa . La segona teoria, basada en evidències arqueològiques, sosté que Makthar va ser fundada al segle I aC per una col·laboració entre els númides i els cartaginesos.
Malgrat la divergència sobre l'origen, hi ha consens entre els estudiosos que la ciutat va mantenir una aliança amb Cartago fins que fou conquerida per Massinissa, rei númida i aliat de Roma. Després de la conquesta, Massinissa convertí Makthar en un important centre pels númides. Amb la destrucció de Cartago l'any 146 aC, nombrosos refugiats cartaginesos es van establir a Makthar, fet que va provocar una notable influència púnica en la ciutat. Aquest influx es reflecteix tant en l'arquitectura urbana com en la seva organització política.
Als seus inicis, Makthar fou considerada una ciutat lliure, que mantenia les seves institucions pròpies d'origen púnic, com ara el govern dels tres sufetes. La ciutat va experimentar un creixement notable, fins a esdevenir una de les més riques de la província. Aquesta prosperitat va atreure població romana, que va formar una comunitat diferenciada i que, progressivament, contribuí al procés de romanització.
A partir del segle II dC, sota el regnat de Trajà, uns quants membres de l'aristocràcia local van adquirir la ciutadania romana i s’integraren a la gens Papiria. Amb el temps, l'administració municipal es va romanitzar, desaparegueren els sufets i la ciutat es transformà en una colònia, els habitants de la qual obtingueren la ciutadania romana. Durant el govern de Marc Aureli, Makthar va ser elevada a la categoria de colònia honorària i rebé el nom de Colonia Aelia Aurelia Mactaris.
Descripció del cip Aquest cip té les característiques dels cips romans-africans, una mescla de la tradició africana amb els usos clàssics: enterrar els morts sota construccions de pedra seca amb inscripcions en llatí. Precisament el terme llatí cippus es refereix a una pedra dreta, tant si porta epitafi o qualsevol altre text com si és una simple fita a la vora d'un camp. Els cips –com altres monuments funeraris– són comuns a les zones muntanyoses, vessants, turons o cims.
El cip de Beccut es de tipus arulae. Està excavat en pedra calcària i mesura 1,60 m d'alçada x 0,45 m d'amplada i 0,55 m de gruix.
Inscripció El cip conté una inscripció de 22 línies que acaba amb el mot Euthesia. Per comparació paleogràfica, Gilbert Picard situà la inscripció al segle III, entre l'any 250 i el 260.
L'escriba va gravar les lletres amb un estil confús però semblant a la cursiva romana, que era tres vegades més gran que el papir d'Oxirinc que – a causa de la semblança en l'escriptura–, utilitzà Picard per a comparar-les. Les lletres curtes tenen en tota la inscripció, en altura, dos terços de la llargada. Mostrant una mica més d'espontaneïtat (segurament, en treballar la pedra on la mà lliscava millor), els traços tenen les mateixes formes, els mateixos gruixos als mateixos espais i la mateixa posició en cada una de les lletres, que se succeeixen sense separació entre paraules.
Inscripció funerària 1. D*M*S*
2. BECCVTIAMPRÍ
3. MVMILONICONIVNCTAMA
4. RITO
5. VIRGORVDISTENERAQVOME
6. FORTVNAREDVXIT
7. VITAESETLETISEDESSICFATATVLERE
8. HICHYMNOTEDAQSIMVLPRAEEVN
9. TECANEBAR
10. NVNCVVSTISVRNAQSIMVLCONTECTA
11. RESEDI
12. VIXIDVMLICVITMORVMSINELABEPVDICA
13. MATERNVMNOMENFECILVCINAEFA
14. VORE
15. NATVMPROGENVINOSTROQVINO
16. MINEVIVAT
17. NEFLEATHOCNIMIVMCVISVMCARISSIMA
18. CORDI
19. COMMVNEESTHOMINVMFVNEBREM
20. [..]ERELA[......]
21. [....]L[....]EIA[............]
22. [..]RISSIMAPIAVIXITANNISXV[....] 23. EVTHESIA
Transcripció D(iis) M(anibus) S(acrum)
Beccut iam primum Iloni coniuncta marito
uirgo rudis tenera quo me Fortuna reduxit
uitae set leti sedes sic fata tulere
hic hymno tedaque simul praeeun te canebar
nunc uustis urnaque simul contecta resedi
uixi dum licuit morum sine labe pudica
maternum nomen feci Lucinae fa uore
natum progenui nostro qui nomine uiuat
ne fleat hoc nimium cui sum carissima cordi
commune est hominum funebrem querela[m.....]
[...]l[...]eia[....][...]rissima pia vxit annis XV[....] Euthesia
Traducció Als Déus Manes sagrats. Jo, Beccut, m'uneixo per primer cop amb el meu marit Ilo. Una novícia i jove verge, en el lloc on em va conduir la Fortuna. Morada de la meva vida, però també lloc de la meva mort, això ho va voler el destí, aquí vaig ser celebrada tant per Himeneu com per la torxa nupcial que em va precedir. Ara estic enterrada tant en la tomba com en l'urna. He viscut tant com em va ser permès, casta i irreprotxable en la meva moral, amb el favor de Lucina m'he guanyat el títol de mare, he parit un fill. Que visqui en el meu lloc, que no plori durant gaire temps el meu destí, ell a qui tant estimo, és condició humana plorar pels morts.
Acaba amb el que es pot veure com la data de la seva mort i el mot abans esmentat de Euthesia.
Interpretació Els elogis femenins, a l'Àfrica romana, estan dominats per una concepció rigorosa: la millor muller és aquella de la qual menys s'ha de dir; per tant, el poeta es veu obligat a limitar-se a banalitats i clixés. Per tant, les qualitats de la jove queden reduïdes a no res. La mancança d'emoció per la mort de la jove, podria indicar que el marit tenia pressa per tornar-se a casar.
El que resulta interessant d'aquest text, doncs, és l'onomàstica. Beccut era el nom habitual de la jove, que sols pot ser un cognomen. Al segle III el cognomen es va convertir en el nom personal i, en la pràctica, va tendir a eliminar els altres elements del nom. Segurament Beccut prové del púnic BG'T.
A l'estrofa 21 es pot intuir un gentilici femení que podria ser Pompeia, molt probablement, ja que se sap que existia el gentilici a Makthar durant els segles III i IV.
A l'estrofa 22 hi ha hipòtesis que hi llegeixen verissima, felicissima o una fórmula laudatòria: uxor rarissima o castissima.
El nom del marit podria estar relacionat amb l’expressió per primum, una derivació del nom Mito –l’assassí de Clodi– un personatge que probablement era conegut a Makthar.
També és important destacar el signum Euthesia indica la pertinença de la jove a una comunitat religiosa, potser en honor a Isis.
Referències
Bibliografia PICARD, GILBERT, LE BONNIEC, HENRI, MALLON: Le Cippe de Beccut; Antiquités africaines. (1970) LASSERE: Recherches sur la chronologie des Épitaphes Paiennes de l'Africa; Antiquités africaines. (1973) LEPELLEY: Les cités de l'Afrique romaine au Bas-Empire, étude d'histoire municipale; Revue du Nord. (1981) PRÉVOT: Recherches archéologiques franco-tunisiennes à Mactar: Les inscriptions chrétiennes; Vol. 5. Rome: école française de Rome (1984)
Categoria:Objectes arqueològics