Un devorador de pecats és una persona que consumeix un àpat ritual per prendre espiritualment els pecats d'una persona morta. Es creia que l'aliment absorbia els pecats d'una persona recentment morta, absolent així l'ànima de la persona.
Els antropòlegs culturals i els folkloristes classifiquen el menjar per pecat com una forma de ritual. S'associa més comunament amb Escòcia, Irlanda, Gal·les, els comtats anglesos que limiten amb Gal·les i la cultura gal·lesa.
Atestacions Història Si bé hi ha hagut casos anàlegs de devoradors de pecats al llarg de la història, les qüestions de com era de comuna la pràctica, quan es practicava i quines eren les interaccions entre els devoradors de pecats, la gent comuna i les autoritats religioses romanen en gran part sense estudiar pels acadèmics del folklore.
A la civilització mesoamericana, Tlazolteotl, la deessa asteca del vici, la purificació, els banys de vapor, la luxúria i la brutícia, i patrona dels adúlters (el seu nom significa literalment "Brutícia Sagrada"), tenia un paper redemptor en les pràctiques religioses. Al final de la vida d'un individu, se li permetia confessar les seves males accions a aquesta deïtat, i ella purificava l'ànima "menjant la seva brutícia".
L'Enciclopèdia Britànica de 1911 afirma en el seu article sobre els devoradors de pecats:
A Gal·les i les Marques Gal·leses El terme "devorador de pecats" sembla derivar de la cultura gal·lesa i s'associa més sovint amb el mateix Gal·les i amb els comtats anglesos que voregen Gal·les.
El diarista del segle XVII John Aubrey, a la font més antiga sobre la pràctica, va escriure que "un antic client" a Herefordshire havia estat:
Joan Bagford ( c. 1650–1716 ) inclou la següent descripció del ritual de menjar pecats a la seva Letter on Leland's Collectanea, i. 76. (tal com se cita al Diccionari de Frases i Faules de Brewer, 1898):
El 1838, Catherine Sinclair va assenyalar que la pràctica estava en declivi, però que continuava a la localitat:
Una llegenda local a Shropshire, Anglaterra, fa referència a la tomba de Richard Munslow, que va morir el 1906, i que es diu que va ser l'últim devorador de pecats de la zona. Inusualment, Munslow no era pobre ni un marginat, sinó un granger ric d'una família establerta. Munslow podria haver reviscut el costum després de la mort de tres dels seus fills en una setmana el 1870 a causa de l'escarlatina. En paraules del reverend local Norman Morris de Ratlinghope, "Era una pràctica molt estranya i no hauria estat aprovada per l'església, però sospito que el vicari sovint feia els ulls grossos a la pràctica". Al funeral de qualsevol persona que hagués mort sense confessar els seus pecats, un devorador de pecats assumia els pecats del difunt menjant una barra de pa i bevent cervesa d'un bol de fusta que es passava per sobre del taüt, i feia un breu discurs:
El llibre de 1926 Funeral Customs de Bertram S. Puckle esmenta el devorador de pecats:
Referències
Enllaços externs Online Book: Funeral Customs by Bertram S. Puckle at Sacred-Texts.com The Weird but True History of Sin Eaters "Sins of the Father", Night Gallery episode based on sin-eating "Sin Eater", Website of a traditional New Orleans Sin Eater
Categoria:Pecat Categoria:Ritus funeraris