Gabriele Bianchi (Verona (Vèneto), 27 de juliol, 1901 - Mirano (Vèneto), 8 d'octubre, 1974), va ser un compositor italià.
Biografia Es va traslladar amb la seva família a Parma, on va començar els seus estudis al conservatori de la ciutat el 1917, assistint a la classe de composició del director del conservatori Guglielmo Zuelli. El 1921 va assistir a l'escola de composició de Gian Francesco Malipiero a la mateixa ciutat. D'aquest període es remunten les seves primeres obres (Primi canti per a soprano i piano, 1920 i Sonata en sol per a violí i piano, 1922) en què Bianchi va començar a apropar-se a les expressions dels corrents italians contemporanis i a l'ús de la politonalitat en la direcció que van prendre en aquells anys el mateix Malipiero i Alfredo Casella. El 1924 va obtenir la primera càtedra d'exercicis orquestrals al Conservatori Arrigo Boito de Parma.
El 1925 se li va confiar la càtedra d'harmonia, contrapunt i fuga i història de la música a l'escola secundària de música Benedetto Marcello (ara conservatori) de Venècia, la ciutat a la qual Bianchi es va traslladar. L'amistat del mestre amb el poeta Diego Valeri es remunta a 1927. La seva col·laboració va portar a la representació del conte de fades Soregina al Teatro la Fenice el 24 de març de 1928. Amb el Concert per a orquestra en quatre moviments, va guanyar el primer premi en el concurs del Premi Venècia organitzat per la presidència del Primer Festival de Música de la Biennal. El 1935 va treballar en el ballet Somnis i estacions, amb el qual va participar el gener de 1936 al concurs internacional "Emil Hertzka" de Viena, guanyant el primer premi. El 1937 se li va confiar el curs de composició.
A partir de 1935, la fortuna de Bianchi va seguir esdeveniments alterns donats pel canvi progressiu de gust i estètica en el clima musical d'aquells anys, passant de la relativa llibertat que es respirava el 1935, al clima de 1937 dominat pel nacionalisme. Les conseqüències del clima d'aquells anys van marcar un punt d'inflexió en l'estil de Bianchi i un retrocés en les interpretacions públiques fins al 1953, amb l'excepció del Concert en sol per a violí i orquestra el 1935. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, Bianchi es va dedicar a les composicions de cambra: la col·lecció de les Cinc cançons sobre paraules populars friülanes (Sere, Canzone, Ninnananna, Otubar, Notturno), els Dos estudis per a un conte de fades (1940), El conte de fades de Piccolo (1944) per a cor, piano, campanes i triangles, Cançons armènies (1947).
En l'últim període de la seva vida artística, Bianchi va tornar al teatre amb el "mimodrama" d'un acte La Falena (1963) i el 1964 (any en què es va casar amb la pianista Emilia Merli). Saga lunare per a gran orquestra i cor. Els seus últims anys el van veure treballant en composicions de cambra (Le sere così lente, 1972, per a flauta sola, piano, veu recitant i ballarina), obres sacres (Salm 150, 1972 per a cor i orquestra) i la pantomima musical La Boutique Amoreuse (1973).
Fonts Pietro Verardo, Guglielmina Tieri Gabriele Bianchi: La vita e l' opera, Mirano-Venezia, Fondazioni Bianchi, 2002
Categoria:Professors universitaris Categoria:Morts al Vèneto Categoria:Compositors del Vèneto Categoria:Músics veronesos Categoria:Compositors italians morts al segle XX Categoria:Compositors italians nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1901