El llinatge Hostalric és una família o grup de persones que, al llarg de l'edat mitjana i altres períodes històrics, va portar el cognom derivat del topònim Hostalric, un municipi i castell de la comarca de la Selva, a Catalunya.Fluvià i Escorsa, Armand de (s. a.). Nobiliari General Català. Barcelona: Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. 11 vols. El llinatge, presentat de manera estandarditzada d'acord amb la forma actual del topònim, apareix també documentat al llarg del temps sota diverses variants arcaïtzants i prenormatives, com Stalrich,Joan Hostalric-Sabastida Llull apareix com a Stalrich a Manuscrit Letres de batalla (BNE, 18444); i a Catàleg de pergamins municipals de Barcelona, any 1501-1530, Vol. V, perg. 1513. Hostalrich o Estelrich.Salicrú i Lluch, Roser, «Fugues, camuflatge i treball esclau…», Anuario de Estudios Medievales, 38/2 (2008), p. 650, doc. ACA, RP, MR, 2440, sense foliar. Transcripció: «present mossèn Berenguer d'Estelrich, en Trayguera, on la senyora reyna era lo dia de Sent Andreu, on vench la nova que lo senyor rey havie cremada Massella». Vegeu també Feliu i Montfort, Gaspar, Els primers llibres de la Taula de Canvi de Barcelona, Barcelona, 2016, on es transcriu: «Devem a mossèn Berenguer d'Estelrich per DXLVIII florins que·ns liurà per ell comptans en Francesch Perera notari a VIII de novembre any MCCCCIIII CCCI ll. VIII s».
miniatura|Lletra de batalla, Barcelona, 1502, Johan Stalrich Çabastida contra Ferrando Sarriera. Manuscrit de Lletres de batalla, BNE, signatura 18444.
Origen i evolució del llinatge Hostalric El llinatge té el seu origen en la vila i el castell d'Hostalric, a la comarca de la Selva (Girona). La família constituí una nissaga de cavallers vinculats al vescomtat de Cabrera, on apareixen documentats almenys des de la segona meitat del segle XII. El primer membre conegut és Arnau d'Hostalric, castlà del castell homònim que el 1187 és documentat com a posseïdor de diversos honors en feu i integrat en les xarxes feudals dels Cabrera i els Cartellà.Martínez Giralt, Alejandro (2015). Parentela aristocràtica, domini i projecció sociopolítica. Els vescomtes de Cabrera entre 1199 i 1423. Tesi doctoral, Universitat de Girona, p. 575. Anys més tard, el 1201, torna a aparèixer en la documentació quan es registra que un honor que havia estat seu passava a mans dels Cartellà, que el traslladaren al senyor Guerau de Montsant.Puigferrat i Oliva, Carles (2005). La quadra d'Aiguafreda. Història d'un senyoriu del Montseny. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda, p. 38. La naturalesa d'aquest patrimoni, així com la capacitat de percebre censos i d'establir terres a tercers, indiquen que Arnau ocupava una posició pròpia de la cavalleria feudal catalana, actuant com a senyor intermedi dins la xarxa de dependències del vescomtat de Cabrera. Tot i que les relacions familiars exactes entre generacions són parcials, la seva presència reiterada en documents judicials, militars i administratius, en contextos socials i econòmics similars, reforça la idea d’una continuïtat en l’arrelament i en les xarxes de relació. miniatura|Muralla d'Hostalric Els Hostalric foren una de les famílies integrades a les xarxes feudals del vescomtat de Cabrera, amb un paper rellevant en la gestió, defensa i govern dels seus territoris mitjançant càrrecs com castlans, veguers i altres funcions de gestió i administració de dominis. Tot i que l'epònim “d'Hostalric” podria reflectir inicialment la castlania i senyoria sobre el castell i la localitat d'Hostalric, la família va ampliar la seva influència a altres dominis. Documents dels segles XIII a XV indiquen que els Hostalric eren senyors o beneficiaris de terres i delmes a Maçanet, Hortsavinyà, Rovirola i Argentona, on cobraven rendes en forma de fruits i participaven en la gestió econòmica local.Mallorquí i García, Elvis (ed.) (2015). Col·lecció diplomàtica dels Cartellà, cavallers de Maçanet de la Selva (1106-1301). Diplomataris, núm. 67. Barcelona: Fundació Noguera. Aquesta extensió territorial evidencia la seva capacitat de consolidació del poder local dins del vescomtat i més enllà.
La trajectòria d’aquesta família exemplifica l’evolució seguida per molts llinatges cavallerescos catalans d’origen feudal. Al llarg dels segles baixmedievals, els seus membres van compaginar l’exercici de funcions militars i jurisdiccionals amb una incorporació cada vegada més intensa a l’administració de la monarquia i als circuits econòmics de les ciutats.
En aquest procés, la branca principal del llinatge va consolidar especialment la seva presència a Barcelona, un dels principals centres polítics i comercials de la Corona d'Aragó. Aquesta orientació ja es fa evident en la trajectòria de Berenguer d'Hostalric, entre els segles i , i es reforçà mitjançant la vinculació amb el llinatge Sabastida, que es concretà en la figura d'Antoni d'Hostalric, fill de Berenguer d'Hostalric, documentat també com a «Antoni Sabastida, olim Hostalric». Aquesta doble identificació, vinculada a la seva relació patrimonial amb els Sabastida, constitueix un primer indici de la progressiva associació dels dos llinatges. En les generacions següents, aquesta associació es consolidà en formes com Hostalric-Sabastida, que identificaren una branca que assoliria una posició destacada a Barcelona i en el servei de la Corona amb Joan d'Hostalric-Sabastida i Llull entre els segles XV i XVI.«L’Arxiu del Palau Requesens ingressa a l’Arxiu Nacional de Catalunya», Cultura Arxius, núm. 29 (juny 2011), p. 6.Biblioteca de Catalunya, Pergamins, 1410, abril 7. Barcelona, perg. 524, registre 22758: donació de Joan Sabastida a favor d'Antoni Sabastida, donzell, fill del cavaller Berenguer d'Hostalric; Memòria Digital de Catalunya, 2022, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/pergamiBC/id/74028.
Presència a Catalunya Nord i formes documentades a Mallorca El llinatge Hostalrich està documentat des de l'edat mitjana a la zona de la frontera francesa, actualment coneguda com a Catalunya del Nord.Iglésies, Josep (1991). El fogatge de 1497. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana; Rafael Dalmau, editor. Vols. I–II. ISBN 84-232-0447-2. La seva presència pot relacionar-se amb la mobilitat de persones procedents del Principat i amb les xarxes militars i administratives de la frontera, en un context en què el topònim d'Hostalric podia actuar també com a designació d'origen. Aquest territori, sota control parcial de la Corona de Mallorca i altament militaritzat a causa dels conflictes recurrents entre la Corona d'Aragó i el Regne de França, atraia cabalers de l'estament militar a la recerca de fortuna. Encara avui, el cognom persisteix a la regió, evidenciant la seva continuïtat històrica. La proximitat geogràfica amb el nucli originari del topònim podria haver afavorit, a més, la conservació d’una forma del cognom molt propera —o pràcticament idèntica— a l'actual denominació oficial del lloc.
El primer testimoni conegut del llinatge a MallorcaMas Forners, Antoni. Sobre l’origen dels llinatges mallorquins Estelrich i Fornari. XVIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia, Selva, 2005, pp. 037-044. Segons la documentació del segle XV, els cognoms Stalrich i Hostalrich corresponen a la mateixa persona, de Santa Margalida. Disponible a: PDF correspon a un document notarial de la segona meitat del segle XIV on es recull l'establiment d'una alqueria a Jaume Barceló i a Guillem Estelrich, situada a la parròquia de Santa Margalida i integrada dins la cavalleria que est iuxta populationem [...], posteriorment coneguda com a Alcudiola. El document és anterior a setembre de 1358, data de la mort del donzell Arnau d’Illa, signant de l’acta.Mas Forners, Antoni (El procés d’evolució urbana de la vila de Santa Margalida. De l’edat mitjana fins a l’actualitat. Història dels carrers del municipi de Santa Margalida, núm. 1, PDF, Ajuntament de Santa Margalida). Aquesta concessió, que incloïa les possessions de Son Vador, Son Monjo i Sa Botifarra,March, Joan Francesc; Rosselló Vaquer, Ramon (1981). Història de Santa Margalida. Volum Primer: De la prehistòria al segle XVI. Mallorca, p. 116. sembla inscriure’s en la dinàmica seguida per les branques pagesitzades de llinatges com els Alòs, els Canet, els Foixà (Fluixà) o els Torroja, que durant la baixa edat mitjana —i, en alguns casos, encara al segle XVI— van consolidar la seva posició com a terratinents emfitèutics d'alqueries i rafals integrats dins diverses cavalleries de la zona.Mas i Forners, Antoni (2024). «Els primers “arrendadors” (arrendataris) o “conductors” de les possessions de Mallorca (s. XV–XVII). Indagacions preliminars a partir del cas del terme de Santa Margalida», dins Ramis Barceló, Rafael (ed.), El llindar de la modernitat: Mallorca a la tardor medieval i al Renaixement (1412–1598). Editorial Sindéresis.
L’establiment coemfitèutic compartit a perpetuïtat podria interpretar-se com una operació de recomposició patrimonial i política en el context immediatament posterior a la Reintegració de la Corona de Mallorca a la d'Aragó (1343-1349), destinada a incorporar dins el nou ordre un antic partidari de Jaume III mitjançant una aliança patrimonial, i possiblement també familiar, amb un membre de suficient estatus o vinculació militar amb Pere IV per garantir la lleialtat de l’antic legitimista, mecanisme ben documentat en altres contextos de postconflicte baixmedieval.Bover de Rosselló, Joaquín María (1850). Nobiliario mallorquín dedicado a la Reina Nuestra Señora. Palma: Imprenta de Pedro José Gelabert, p. 46: «Jaime Barceló fué uno de los partidarios de D. Jaime III, á quien siguió en todas sus adversidades, con cuyo motivo en el año 1343 el rey D. Pedro mandó confiscarle sus bienes».
Posteriorment, a la llista d'homes d'armes de 1359 consten en Guillem Astalrich a Santa Margalida i Bernat Estelrich a Muro.Miralles i Monserrat, Joan (1997). Corpus d'antropònims mallorquins del segle XIV. Repertoris de la Secció Filològica, III. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, pàg. 414–416, 462-468. A més, tant Guillem Stalrich com Jacme Barceló apareixen també en un ordre de 16 d'agost de 1362, en el context de la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), entre els cavallers i prohoms amb el requeriment de disposar del corser o rossí llest abans de la festivitat de Sant Martí, «en defensió del regne».
Relacions feudovassallàtiques miniatura|Castell de Tagamanent. El 22 de març de 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell i el seu terme a Berenguer d'Hostalric. En la Catalunya medieval, els membres del llinatge Hostalric apareixen vinculats principalment a l'exercici de castlanies i altres funcions de caràcter feudal, així com, posteriorment, a la possessió o administració de feus menors, petites senyories i quadres. Aquesta vinculació s'emmarca especialment en l'òrbita del vescomtat de Cabrera, dins la xarxa de castells i jurisdiccions que estructurava el territori.
Cal precisar, però, que durant els segles i el fet de portar el nom d'Hostalric no implica necessàriament la possessió senyorial del castell ni una jurisdicció plena sobre el seu terme. La documentació mostra que diversos personatges que adoptaren el nom del castell exerciren com a castlans, és a dir, cavallers als quals el senyor del castell confiava, en règim feudal, el govern i la defensa de la fortalesa i determinades funcions d'administració del terme.