Francesca da Rimini és una òpera en quatre actes de Riccardo Zandonai, amb llibret de Tito Ricordi, basat en una peça teatral de Gabriele d'Annunzio de 1902. S'estrenà al Teatro Regio de Torí el 19 de febrer de 1914, dirigida per Ettore Panizza, amb molt d'èxit.
Amb una història situada en el Renaixement, d'intrigues, amor, gelosia i mort, aquesta òpera és la més coneguda de Zandonai, i d'una sèrie d'òperes inspirada en la història de la Divina Comèdia de Dante dedicat als amants adúlters Paolo Malatesta i Francesca de Rimini. Al New Grove Dictionary of Opera, Renato Chiesa la considera «un dels més originals i acabats melodrames italians del , que combina un poderós talent per la melodia italiana ... amb un domini excepcional de l'orquestració.»The New Grove Dictionary of Opera, ed. Stanley Sadie, 1992 Entre els intèrprets cèlebres del rol titular han destacat Gilda dalla Rizza, Magda Olivero (que va gravar extractes de l'òpera el 1969, per Decca Records) i Renata Scotto.
Origen i context Després d'una carrera destacada, el compositor italià Riccardo Zandonai, representant del verismo i deixeble de Pietro Mascagni, fou reconegut per la prestigiosa editorial Casa Ricordi com el successor legítim de Giacomo Puccini. Aquesta col·laboració li va permetre portar a escena obres com Conchita (1911), Melenis (1912) i Francesca da Rimini (1914), aquesta última considerada el seu gran triomf i, segons la crítica, un dels melodrames més originals i complets del .
El noble personatge medieval de Francesca de Rimini (1255-1285) ja havia estat immortalitzat a principis del per Dante Alighieri al Cant V de La Divina Comèdia, com a símbol de l'adulteri i del plaer prohibitiu. La veritable Francesca es va veure atrapada en un matrimoni per conveniència amb Giovanni Malatesta el 1275, a qui no estimava, i els tràgics resultats dels seus amors amb Paolo Malatesta, germà del seu espòs, són el fil conductor de l'ópera. Aquesta història va inspirar també altres escriptors, com la Història de Rimini de Leigh Hunt (1816), i, al segle XX, Gabriele D'Annunzio (1863-1938), que el 1901 escrigué una tragèdia homònima, posteriorment adaptada per Tito Ricordi (1865-1933) en forma de llibret operístic per a Zandonai entre 1912 i 1913.
En efecte, Zandonai que havia vist representar la tragèdia per la gran actriu Eleanora Duse va quedar enamorat de les seves possibilitats escèniques així com de les situacions que oferia per a la seva transformació en obra lírica. El que va dur a terme servint-se del llibre a aquest efecte havia confeccionat Tito Ricordi.
Al llarg del temps, molts compositors s'havien sentit atrets per la tragèdia de Francesca, donant lloc a una nombrosa sèrie d'òperes que portaven el mateix nom. Entre aquestes figuraven la de Feliciano Strepponi (1823), la de Saverio Mercadante composta a Nàpols (1825), la de Pietro Generali (1829) i la de Francesco Morlacchi (1836). El compositor francès Ambroise Thomas culminà la seva trajectòria operística el 1882 amb la tragèdia lírica Françoise de Rimini, obra que només recentment ha estat redescoberta. Altres versions rellevants inclouen la de Eduard Nápravník (1902), la de Serguei Rakhmàninov (1906) i, en menor mesura, la de Franco Leoni, estrenada el mateix any que la de Zandonai. Amb tot, la versió de Zandonai és l'única que ha aconseguit mantenir-se habitualment al repertori actual. I si bé en el seu moment es va presentar com l'hereu natural de Puccini—distinció que aquest mai li va concedir—l’èxit de Francesca da Rimini ha fet que molts crítics i aficionats la considerin la seva obra mestra indiscutible.
Importants poemes i fantasies simfòniques sobre el tema han sorgit de la ploma de Piotr Ilitx Txaikovski el 1876, i del danès Paul von Klenau, el 1913.
Representacions Francesca da Rimini es va estrenar al Teatro Regio de Torí el 19 de febrer de 1914. Gràcies al gran repartiment, amb quinze solistes més un gran cor, amb un tramat instrumental bastant dens i amb un especialista en viola pomposa. Va ser un èxit, i poc després es va representar a Londres, Roma i Milà. Després l'òpera s'ha representat molt poc fora d'Itàlia.
El 22 de desembre de 1916 es va representar al Metropolitan Opera de Nova York amb Frances Alda (Francesca), Giovanni Martinelli (Paolo) i Paolo Amato (Giovanni). Després de quatre representacions, a finals de l'any 1917 i principis de 1918 se'n van fer quatre més, i fins a l'any 1984, quan es va estrenar una versió de Piero Faggioni, s'havia tornat a fer més. L'any 1984 el Met va reunir a Renata Scotto, Plácido Domingo i Cornell MacNeil, sota la direcció de James Levine. Després d'aquelles representacions de la que hi ha constància visual en un vídeo, reeditat en format DVD, el teatre novaiorquès va reposar-la dos anys més tard, amb el mateix repartiment, però sense Domingo, reemplaçat per Ermanno Mauro.
Però anteriorment, al Teatro alla Scala de Milà, va ser representada el 4 de juny de 1959, i va comptar amb dues grans figures, la soprano Magda Olivero i el tenor Mario del Monaco en els rols protagonistes.
El 2013 es va dur a terme de nou al Metropolitan Opera de Nova York amb Eva-Maria Westbroek en el paper protagonista.
Argument Lloc: Ravenna i Rímini Temps: Renaixement Acte I Les donzelles de Francesca, filla de Guido, es mostraven inquietes davant l'arribada d'un joglar, que s'acostava narrar fragments dels romanços de Tristany i del Rei Artur, així com del seu derivat, Lancelot del Llac. El cant melodiós del joglar era recolzat per la suau sonoritat d'una viola d'amore.
Ostasio, germà de Francesca, aparegué irat i expulsà el joglar amb contundència, advertint-lo que no tornés mai més. Més tard, en una conversa amb el notari Ser Toldo Berardengo, Ostasio revelà que, per raons polítiques, la seva germana havia de casar-se amb un dels tres fills de Malatesta da Verrucchio, un matrimoni que beneficiaria els Polentani. Del trio, Giovanni fou l'escollit, conegut com Gianciotto per la seva coixesa i deformitat; però per assegurar que Francesca acceptés, li farien creure que el seu promès seria Paolo, germà de Gianciotto, conegut simplement com «Il Bello».
Quan les donzelles anunciaren l'arribada dels Malatesta, Francesca quedà immediatament captivada pel ben plantat Paolo, sentiment que aquest també corresponia. La seva germana Samaritana, presa de por, li demanà que no es casés, però Francesca ja havia pres la seva decisió i seguí l'arranjament pactat pel pare. La música irradiava un aire primaveral, amb les veus de les donzelles fusionant-se en un únic cant, mentre els amants es miraven amb intensitat sense intercanviar cap paraula.
Acte II En un recinte fortificat dins la torre cilíndrica del palau dels Malatesta, Rimini es trobava immersa en la guerra contra els gibel·lins, fervents partidaris del papa. Des de la torre, es llançaven fletxes i bales amb destresa, mentre que la facció güelfa dels Malatesta, aliada del Sant Imperi Romà, atacava amb catapultes, javelines i maces pesants. Al fons, es distingia la torre de les fortificacions gibel·lines amb vista al mar Adriàtic.
Durant la batalla es produí la primera trobada entre Paolo i Francesca des de la primavera passada a Ravenna, i l'atracció entre ells es feu immediata. Paolo s'exposava a la mort lluitant, mentre Francesca observava des de la plataforma alta de la torre. En un breu instant de calma, ella li retreia l'engany pel qual havia estat promesa al seu germà. Pensant que Paolo havia estat ferit, Francesca li sostenia el cap amb les mans mentre els enemics s'allunyaven. Els Malatesta sortiren victoriosos.
Gianciotto aparegué aleshores, felicitant el seu germà amb una brusca força, anunciant que Paolo havia estat nomenat capità del Poble i de la comuna de Florència, ciutat cap a la qual havia de partir immediatament. Abans de separar-se, Paolo, Francesca i Gianciotto brindaren junts, intercanviant els amants mirades carregades de passió. Mentrestant, Malatestino, el germà menor, fou portat ferit en escena: havia perdut un ull, però, amb gran valentia, insistia a continuar lluitant. Els Malatesta celebraren novament la seva victòria.
Acte III A les estances privades de Francesca al palau, mentre les seves dames l'entretenien amb música i dansa, ella els llegia fragments d'un vell tom sobre Lancelot del Llac i la Reina Ginebra. L'esclava Smaragdi anuncià que Paolo havia tornat del seu viatge a Florència, i Francesca acomiadà les donzelles amb una benvinguda fredament formal: «Benvingut, senyor cunyat meu». Tot i la mesura de les paraules, l'orquestra ressaltava la intensitat de la passió latent, reflectida en el clam de Francesca: Paolo, datemi pace!.
Quan restaren sols, els amants tornaren a llegir el romanç de Lancelot del Llac, acostant-se l'un a l'altre. Les seves galtes gairebé es tocaven i, en el moment en què Lancelot declarava el seu amor a la Reina Ginebra, els seus llavis es trobaren en un petó apassionat, portant la passió prohibida al seu màxim paroxisme.
Acte IV A la sala octagonal de pedra grisa del castell, amb una porta que comunicava amb la presó subterrània, i després a l'estança matrimonial de Francesca i Gianciotto, es desenrotllava un drama de passions i traïcions. Malatestino, el pervers germà menor dels Malatesta, conegut com «Malatestino dall'Occhio» per haver perdut un ull, estava perdudament enamorat de Francesca i confessava que no dubtaria a eliminar el seu propi germà per posseir-la. Francesca rebutjà amb repulsió aquestes intencions.
Incapaz de suportar més els crits del presoner a la masmorra, Malatestino baixà amb una espasa fins al subsòl. Quan Gianciotto arribà, Francesca es queixà de la crueltat del seu germà, sense revelar els detalls exactes de les seves accions. Gianciotto, que havia de viatjar aquella nit a Pesaro, rebé el menjar i la beguda que li havia preparat la seva esposa i s'atipà després de remoure la seva armadura. De sobte, un crit aterridor emergí dels subterranis: Malatestino havia decapitat el presoner. Tornà portant el cap en una bossa, mentre Francesca s'allunyava horroritzada.
Com a venjança per haver rebutjat la seva passió, Malatestino sembrà la gelosia de Gianciotto insinuant un romanç entre Paolo i Francesca, subratllant que Paolo havia tornat de Florència abans del previst. Enfurismat, Gianciotto exigí proves, i Malatestino, amb gran malícia, li digué que només havia d'esperar al vespre, a la seva habitació matrimonial, per descobrir la veritat. «Vols fer-ho aquesta mateixa nit?», preguntà Malatestino. Gianciotto respongué amb un únic crit: «Voglio!», segellant així el destí dels amants.
L'escena es traslladà al dormitori de Francesca i Gianciotto. Francesca, jaient al llit, despertà d'un malson en què somiava Paolo ferit. Les seves donzelles la consolaren i, un cop acomiadades, Paolo entrà a la cambra. Els amants s'abracaren apassionadament; Paolo la convidà a seguir-lo a un món de passió i oblit. Les seves boques es trobaven en un petó dionisíac quan, de sobte, colpejaren la porta: Gianciotto, furiós, ordenà obrir immediatament. Armat i cobert de pols, entrà buscant Paolo, qui es trobava al costat d'una porta secreta. Gianciotto desembeinà l'espasa i es precipità sobre ell, però Francesca s'interposà i rebre la mortal estocada. Paolo deixà caure el punyal i la recollí en els braços. En veure com la seva esposa besava els llavis del seu germà, boig de dolor i ràbia, travessà Paolo amb la seva espasa. Gianciotto, en silenci, doblegà un genoll sobre els cossos i hi deixà l'espasa plena de sang.
Anàlisi musical