El Concert per a piano núm. 2 en mi menor, op. 85, de Friedrich Kalkbrenner fou compost el 1826.
Moviments Allegro maestoso Adagio, non troppo Rondo. Allegretto grazioso
Origen i context Kalkbrenner va destacar durant les dècades de 1820 i 1830 com a figura clau en l'evolució del concert per a piano, aportant imaginació i novetat al gènere. La seva rellevància en aquell període el situa al costat de noms tan consolidats com Hummel, Cramer o Field.
Anàlisi musical LAllegro maestoso que obre el concert s'inicia amb un gir rítmic i melòdic que evoca de manera transparent el concert en la menor de Hummel (op. 85, 1821), un detall que sembla més aviat una picada d'ullet de Kalkbrenner que no pas una coincidència. A partir d'aquí, però, l'obra pren camins propis, tot i deixar entreveure la familiaritat del compositor amb el llenguatge de Hummel, amb els concerts de Beethoven, l'elegància lírica de Field i fins i tot les figuracions ornamentals de Weber.
Malgrat l'extensa introducció orquestral de 88 compassos, l'acompanyament té un paper eminentment de suport, a la manera dels concerts de Chopin, que situen el piano com a autèntic protagonista. El primer moviment, en mi menor, introdueix un segon tema de caràcter líric en mode major abans de retornar a la tonalitat principal amb un cantabile ple de llum.
El segon moviment, un Adagio non troppo en do major, porta el subtítol de La Tranquillité i desplega una serenitat gairebé pastoral, fins al punt que el tema inicial recorda de prop el final de la Simfonia Pastoral de Beethoven.
El concert culmina amb un Rondo marcat Allegretto grazioso'', de caràcter brillant i juganer. El diàleg constant entre motius dona lloc a l'aparició d'un segon i un tercer tema, mentre el primer retorna sorprenentment en re major abans de resoldre’s amb una cadència ampla i la reafirmació triomfal de la tonalitat inicial.
Referències
Kalkbrenner Categoria:Composicions musicals del 1826 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1820