Der gewaltige Hahnrei, op.14 (El magnífic cornut), és una òpera en tres actes de Berthold Goldschmidt sobre un llibret del mateix compositor basat en la traducció que Elvire Bachrach va fer de Le cocu magnifique de Fernand Crommelynck. Composta entre 1929 i 1930, va ser estrenada al Teatre Nacional de Mannheim el 14 de febrer de 1932, dirigida per Joseph Rosenstock.
La història de com Bruno sospita irracionalment que la seva dona Stella li és infidel i després l'obliga a dormir amb el seu millor amic per posar fi a la seva incertesa és oberta a diversos nivells d'interpretacions.
Origen i context Al llarg del , quan una obra literària triomfava, gairebé era inevitable que acabés convertida en òpera; de fet, aquesta transposició escènica sovint li assegurava una mena de vida eterna. A partir de la dècada de 1920, però, va ser el cinema qui va assumir aquest paper i va començar a rastrejar de manera insaciable en el vast univers de la narrativa i del teatre. Le cocu magnifique, èxit sonat a l’Europa d’entreguerres, va conèixer dues versions cinematogràfiques: una coproducció franco-belga del 1946 (amb Jean-Louis Barrault, Maria Mauban i Marcel Josz) i una adaptació franco-italiana del 1964 (Il magnifico cornuto, amb Claudia Cardinale, Ugo Tognazzi i Bernard Blier). En canvi, la versió operística que en va signar Berthold Goldschmidt va desaparèixer del radar.
El 1922, Berthold Goldschmidt va ingressar a la Hochschule für Musik de Berlín, on es va formar en composició amb Franz Schreker, un orquestrador d’una habilitat excepcional i un pedagog d’esperit obert. Schreker, igual que el seu alumne, quedaria posteriorment relegat a l’oblit quan el règim nazi va imposar el seu dogma cultural. Els primers passos de Goldschmidt auguraven una trajectòria brillant: el 1925 va obtenir el premi Mendelssohn amb la seva Passacaglia per a orquestra, i poc després va entrar a treballar com a assistent d'Erich Kleiber a la Staatsoper de Berlín. Aquest càrrec el va situar en el centre d’una de les fites líriques del moment: la gestació de Wozzeck d'Alban Berg. L’editorial vienesa Universal, fermament vinculada a la música contemporània, li va oferir un contracte estable. El 1927, Carl Ebert el va incorporar al Landestheater de Darmstadt com a assessor musical, tasca que Goldschmidt va reprendre el 1931 a la Städtische Oper de Berlín en el mateix rol.
Als anys vint, l’òpera va viure a Alemanya una etapa d’ebullició creativa: el país funcionava com un autèntic laboratori escènic on convivien tendències estètiques de tota mena. La modernitat hi bategava amb força i en plural. Amb prop de seixanta teatres d’òpera en funcionament, Alemanya era alhora un mercat immens que reclamava un flux constant de noves partitures. L’escenari oferiria a un compositor molta més projecció i renom del que podia donar-li la sala de concerts. L’editorial Universal, perfectament conscient d’aquest panorama, animava els seus autors a escriure per al teatre líric. A Darmstadt, el director Rabenhalt va insistir perquè Goldschmidt es deixés temptar pel gènere. El compositor va començar a cercar un llibret, i va ser el mateix Rabenhalt qui li posà a les mans la traducció de Le cocu magnifique. Goldschmidt s’hi va sentir immediatament atret; el tema li ressonava en un pla íntim, ja que acabava de passar per una experiència sentimental dolorosa que el feia especialment receptiu a la matèria dramàtica de l’obra.
Goldschmidt va començar primer a esporgar el text, i només després es va posar a compondre. L’obra, tal com estava escrita, era impracticable musicalment per la seva extensió desorbitada. El text de Crommelynck manté el públic en un estat de sorpresa gairebé ininterromput, però si tot això s’havia de cantar, la dinàmica mateixa esdevindria un parany que acabaria esmicolant l’eficàcia teatral: el que brillava en paraula viva es convertiria en metall sord. Calia, doncs, una intervenció. Un dramaturg professional hauria pogut encarregar-se’n, però Goldschmidt va preferir assumir ell mateix l’operació. Le cocu magnifique era una construcció dramàtica tancada i coherent; el que va fer el compositor va ser destilar-la, retenir només les frases indispensables al progrés de l’acció, comprimint l’edifici sense desordenar-ne l’arquitectura.
Restava encara la qüestió estètica. A l’Alemanya dels anys vint, l’òpera vivia una paradoxa: era un gènere vigorós en termes de producció i demanda, però alhora patia una crisi profunda d’identitat. El llenguatge expressiu del post-romanticisme començava a fer olor de passat: venia lligat a una càrrega literària i idealista considerada antiquada, i a una massa sonora percebuda com excessiva. L’era de la República de Weimar reclamava una altra cosa: una modernitat més aspra, punxant, de vegades burlesca o desfigurada. El ritme —alimentat pels nous balls, l’esport i el maquinisme— empenyia cap a línies melòdiques i harmòniques resplendents i més incisives. Goldschmidt va subscriure de ple el programa dels joves compositors: desromantitzar, escriure en línies netes, sostenir la pulsació. Totes aquestes tendències apareixen aplicades amb ofici a Der gewaltige Hahnrei. A més, Goldschmidt hi afegeix una predilecció pels extrems del registre sonor, portant l’espectre cap a les vores —tant pel greu com pel sobreagut— com a recurs expressiu.
L’òpera quedà totalment esbossada en nou mesos, entre 1929 i 1930. Abans d’embarcar-se en l’orquestració, Goldschmidt va voler assegurar-se el consentiment de Crommelynck, que fins aleshores ignorava completament el projecte. Després de llargues gestions, Universal aconseguí posar en contacte dramaturg i compositor perquè es trobessin a París. D’entrada, Crommelynck rebutjà la mutilació del text necessària per tal de convertir-lo en òpera. Però, després que Goldschmidt li fes una interpretació al piano, va donar el vist-i-plau. Només més tard el compositor sabria que Crommelynck havia refusat anteriorment altres músics que li havien fet proposicions semblants.
A començaments de juny de 1930, Goldschmidt enllestí la partitura i Universal preparà la reducció per a piano. L’estrena tingué lloc al Nationaltheater de Mannheim el 14 de febrer de 1932, sota la batuta de Joseph Rosenstock —també ell destinat a l’exili. L’èxit fou fulminant: la impressió produïda fou tan intensa que Carl Ebert, recentment nomenat administrador de la Städtische Oper de Berlín, proposà programar l’òpera la temporada següent. Però aquella temporada no arribaria mai. Amb el suport de l’onada popular, Hitler fou nomenat canceller el 30 de gener de 1933 i la campanya contra l’art degenerat es posà en marxa. Ebert dimití en senyal d’oposició al nazisme i Goldschmidt fou apartat de la institució de manera immediata per raons racials.
Representacions Der gewaltige Hahnrei es va presentar per primera vegada el 14 de febrer de 1932 al National-Theater de Mannheim, sota la direcció de Joseph Rosenstock, un altre músic que més endavant es veuria obligat a exiliar-se. L’estrena va ser un èxit rotund i va causar una impressió tan profunda en Carl Ebert —recent nomenat administrador de la Städtische Oper de Berlín— que li va oferir programar l’òpera al seu teatre la temporada següent. Goldschmidt es mostrà molt satisfet amb la primera representació del seu treball, tot i que Richard Hein, el director del teatre, havia introduït petits canvis escènics per suavitzar algunes escenes considerades “moralment” provocatives.Barbara Busch, Berthold Goldschmidts Opern im Kontext von Musik- und Zeitgeschichte, bis, Oldenburg 2000 S. 151
Però abans que s’arribés a la temporada següent, el 30 de gener de 1933, Hitler va assumir el càrrec de canceller, impulsat per l’onada popular. Es va iniciar la persecució de l’«art degenerat». Ni Goldschmidt ni Ebert no van poder continuar a Alemanya: Ebert dimití en oposició al nazisme, i Goldschmidt va ser automàticament apartat per raons racials.
Després d’instal·lar-se al Regne Unit, Goldschmidt va aconseguir guanyar-se l’estima i el respecte de nombrosos músics locals. Tot i això, com passava amb la majoria de les seves composicions, la seva òpera va quedar pràcticament ignorada i oblidada.
Des que va ser redescoberta el 1992 i enregistrada per primer cop pel prestigiós segell Decca dins la col·lecció Entartete Musik, l’òpera ha rebut acollida amb èxit en produccions a Berlín, Berna i Darmstadt, consolidant així la seva posició com a obra destacada dins del drama musical. A més, Goldschmidt en va extreure una suite orquestral.
Argument Lloc: Flandes
Bruno no té cap raó objectiva per dubtar de la fidelitat de la seva dona, Stella, però pateix una gelosia malaltissa que el porta a rastrejar proves de traïció allà on no n’hi ha. En realitat, mentre Bruno és absent, un pastor de bous intenta acostar-se a Stella, però la nodrissa frustra l’intent. La visita de Petrus, cosí de Stella, encén encara més la gelosia de Bruno, que el desafia sense motiu i l’expulsa de casa.
Stella, desesperada i sense saber com trencar aquest cercle viciat, decideix simular una infidelitat per alliberar el seu marit de l’obsessió. Però l’efecte és el contrari del que esperava: Bruno endevina la maniobra i conclou que la fingida aventura no és sinó una cortina de fum per ocultar un amant real.
Bruno decideix exposar Stella davant de tot el poble. Ella accedeix aparentment a les seves exigències, però ell interpreta que és per amagar un amant secret. Per provar-la, Bruno es disfressa i intenta seduir-la, però Stella, captivada pel desconegut, cedeix al seu encanteri. Quan les dones del poble ataquen el suposat amant, ell la culpa a ella, convertint-la en víctima. Només el pastor intervé per protegir-la, exigint amor com a preu de la seva ajuda. Bruno, convençut que el pastor és el veritable amant de Stella, l’ataca. Davant la gelosia obsessiva del marit, Stella decideix deixar-lo i refugiar-se sota la protecció del pastor.
Anàlisi musical Una breu obertura de tres minuts estableix immediatament l’ambient de l’obra. El caràcter és lluminós i alegre, amb ritmes de dansa clars, accentuats per la fusta i el metall. Els compassos inicials, que acompanya l’aixecada del teló, introdueixen un tema ondulant i net: un arpegi ascendent i descendent que es repeteix tres vegades. Aquest motiu simbolitza l’amor de Stella i reapareix al llarg de l’òpera. L’arpegi també evoca l'arc de Sant Martí, associat a la pluja que nodreix les flors, tal com l’amor de Bruno sacia la sed de Stella.
En la distribució de les veus, l’assignació és clara. Stella és soprano, la veu femenina jove per excel·lència. Bruno és tenor, però Goldschmidt li nega suavitat i brillantor: el seu cant, exageradament ascendent, reflecteix la irrealitat que l'envolta. En canvi, Petrus només podia ser un baríton, representant pes, equilibri i maduresa. Per al compositor, el cant funciona com una amplificació expressionista de l’expressió. Totes les línies vocals es mantenen sense ornaments: una síl·laba, una nota. Només Stella, en els moments d’angoixa, pot desplegar dues breus vocalitzacions.
Enllaços externs Llibret a kareol
Referències
Bibliografia
Categoria:Mannheim Categoria:Òperes en alemany Categoria:Òperes del 1932