El túnel de Sakhalin () és un projecte de construcció incomplet i aturat indefinidament. Un cop finalitzat hauria de connectar l'illa de Sakhalin amb la Rússia continental a través d'un túnel d'aproximadament 10 quilòmetres sota l'estret de Nevelskoi (la part més estreta de l'estret de Tatària).

La construcció va començar a finals del govern estalinista amb finalitats militars i d'assentaments. Es va abandonar el 26 de maig de 1953, poc després de la mort de Stalin.

Història Propostes inicials i planificació Tot i que mai es va desenvolupar, la idea d'un túnel sota l'estret de Nevelskoi existeix des del segle XIX. A finals de la dècada de 1930, la Unió Soviètica va dur a terme els primers estudis sobre la viabilitat del projecte, però la Segona Guerra Mundial va impossibilitar el progrés. El 1950, Joseph Stalin va anunciar la seva intenció de construir un enllaç ferroviari amb Sakhalín, ja fos mitjançant un transbordador, un dic o un túnel. El govern soviètic va anunciar la decisió de construir un túnel el maig de 1950, a més d'un enllaç ferroviari amb ferri com a solució temporal. L'objectiu principal del projecte era militar, el túnel permetria una millor connexió entre Sakhalín i el continent per les seccions de l'Exèrcit Roig instal·lades a l'illa.

Construcció miniatura|Ruta del túnel de Sakhalín (ca. 1950) La construcció de la connexió ferroviària des de Selikhino, prop de Komsomolsk de l'Amur, fins al cap Làzarev, terreny continental previst per l'inici del túnel - es va assignar al Ministeri de l'Interior soviètic i el Ministeri de Transports. El 1952, el Ministeri de l'Interior va assumir la gestió completa del projecte.

La ruta prevista a Sakhalin tenia una longitud . Des del cap Poguibi, el túnel s'havia de connectar amb la terminal nord de la xarxa ferroviària de Sakhalin a Pobedino (anteriorment coneguda com a "Koton" durant el domini japonès), 10 quilòmetres al nord de Smirnikh.

S'havia previst que la longitud del túnel entre el cap Pogibi i el cap Lazarev fos d'uns 10 quilòmetres. Al continent, s'havia de construir una línia ferroviària fins a la via fèrria que connectava Komsomolsk-on-Amur amb Sovetskaia Gavan, ara una secció de la línia principal Baikal-Amur.

El projecte s'havia d'acabar a finals de 1953 i havia d'estar en ple funcionament a finals de 1955 amb un trànsit anual de mercaderies de quatre milions de tones.

El projecte incloïa tres construccions separades: enllaços ferroviaris continentals i insulars, que connectaven amb la resta de la xarxa ferroviària (edificis 507 i 506 respectivament) i el túnel (edifici 6 del MPS).

Després de la mort de Stalin el març de 1953, les obres del projecte es van aturar. Suposadament s'havia construit el túnel fins la meitat de l'estret, tot i que posteriorment es va verificar que només s'havien construit dos pous. Els pous tenen una profunditat d'uns i un diàmetre d'uns , amb el tronc formigonat i revestit amb tubs de ferro colat, fixats entre si amb cargols. Tot i que els motius de la cancel·lació del projecte no estan completament clars, algunes fonts indiquen que, a causa de les nombroses amnisties concedides als presoners després de la mort de Stalin, ja no hi havia la mà d'obra necessària. Els treballadors del túnel van esperar vuit mesos després de la cancel·lació, però sense connectar les vies fèrries, el túnel no tenia cap propòsit.

Fases completades del projecte Es van completar uns 120 quilòmetres de via al llarg de la riba dreta del riu Amur, des de Selikhino fins a Txorni Mis.

El ferrocarril Selikhino-Chyorny Mys es va utilitzar posteriorment per al transport de fusta per la indústria forestal soviètica, però es va tancar a la dècada de 1990 i la via ha estat en gran part desmantellada.

Encara es poden veure restes de l'entrada del túnel al voltant del cap Lazarev. No es va construir cap via nova a Sakhalin, tot i que es van aprofitar les excavacions per la construcció d'una carretera de Nix a Poguibi.

Operacions actuals i perspectives de futur Des del 1973, un ferri connecta Vanino (al continent, prop de Sovetskaia Gavan) amb la ciutat de Kholmsk, a Sakhalín.

Fins i tot després de la dissolució de la Unió Soviètica, hi ha hagut demandes polítiques per reactivar el projecte - malgrat la preocupació pel cost-benefici. El president rus, Dimitry Medvedev, el novembre de 2008, va considerar seriosament la reactivació. Es proposava que el projecte estigués acabat el 2030.

Els nous plans preveien la connexió a Sakhalin a Nogliki, que mentrestant s'ha connectat a la xarxa ferroviària de l'illa. El 2019 es van completar les obres per convertir el sistema ferroviari de via estreta de l'illa, un llegat de l'anterior administració japonesa de la meitat sud de l'illa, a l'ample estàndard rus més ampli.

També hi ha hagut propostes per connectar l'extrem sud de Sakhalin amb l'illa japonesa de Hokkaido mitjançant un canal - pont o túnel - de 40 quilòmetres, que proporcionaria un enllaç de transport terrestre directe per al trànsit de contenidors des del Japó fins al continent asiàtic i Europa.

El juliol de 2018, el president de Rússia, Vladímir Putin, va encarregar una anàlisi d'una proposta per construir un pont des de la Rússia continental fins a Sakhalín, a la part més septentrional de l'estret de Tatària. Putin va dir que el projecte era molt important per als residents de Sakhalín i que seria un factor important per promoure que la gent es quedés a la regió. També impulsaria el desenvolupament del territori de Khabarovsk. Va dir que havia donat instruccions al govern perquè analitzés la seva viabilitat, especialment econòmica.

Referències

Sakhalin Categoria:Óblast de Sakhalín Categoria:Krai de Khabàrovsk