El Túmul de Dissignac és un monument funerari megalític situat a Saint-Nazaire (Loira Atlàntic) de l'estat francès.
Tant l'arquitectura d'aquest monument com els gravats i el material arqueològic que s'hi han trobat fan possible datar-lo entre el 4700 i el 4500 abans de la nostra era, i això el converteix en l'estructura megalítica més antiga del Loira Atlàntic.. És contemporani del Menhir partit d'Er Grah de Locmariaquer (Morbihan) i 2.000 anys més antic que la primera piràmide d'Egipte (Piràmide esglaonada de Djoser).
Propietat de l'estat, el Túmul de Dissignac ha estat classificat com a Monument històric des del 1889.La Presqu'île de Guérande et la Brière, de Laurence Vilaine, Éditions Ouest-France, 1997, pàg. 12. Només s'obri als visitants els mesos de juliol i agost durant les Jornades Europees del Patrimoni.
Ubicació És en un turó anomenat "Cairn de la pregària".
És a uns 6 km a l'oest del centre de Saint-Nazaire (en què, al voltant del port, hi ha el Dolmen de les Tres Pedres), a uns 3 km al nord-oest de la costa més propera (platges de Porcé i Trébézy), a uns 4 km al nord de la ciutat de Saint-Marc-sur-Mer, a l'estuari del Loira, i a uns 4,5 km de la punta de Chémoulin, el límit entre l'estuari i l'Atlàntic.
És a prop d'una carretera rural, anomenada "de Dissignac", a poc menys d'un quilòmetre al sud de l'antiga carretera de Saint-Nazaire a Guérande i el poble de Saint-Nazaire.
Arqueologia Examinat per primera volta el 1873 per A. Martin i R. Kerviler de manera precipitada, el túmul fou excavat durant les dècades dels 1970 i dels 1980, entre altres, per Jean L'Helgouach.
Aquestes excavacions ens han permés estudiar-ne l'estructura a fons i veure que es va construir en dues etapes.
Descripció arquitectònica Com que és un túmul, els elements pròpiament "megalítics" (grans blocs de roca) estan en gran part coberts per una massa de còdols i terra vegetal, un cairn de 3,20 m d'alçada. Sols es poden veure a les entrades i a dins del monument.
Les cambres funeràries i els passadissos d'accés Aquest túmul té dues cambres funeràries. La primera, més gran, és semicircular, i la segona rectangular.
Dos corredors paral·lels, cadascú d'uns de llarg, condueixen a una cambra. Les entrades donen al sud-est.
Els tres recintes concèntrics Les cambres i els corredors estan envoltats per un primer recinte concèntric que s'alça fins a 2 m. Està format per blocs de gneis d'origen autòcton.
Un segon recinte és a la base format per blocs de granit i quars alçats verticalment i coronats amb còdols.
A la base d'aquests recintes, a fora, es compactà una massa d'argila com a contrafort al llarg d'un pendent de 45°.
El tercer recinte, que és el més baix, és només un mur de maçoneria.
L'espai buit entre cada recinte estava ple de runes.
Anàlisi: una construcció en dues etapes Els arqueòlegs han deduït que el primer recinte també constituïa la primera façana del túmul, el diàmetre del qual no superava els 17 m llavors. Cada passadís feia uns 7 m de llargària.
En una segona fase, molt ràpida, es van construir els altres dos recintes, cosa que requeria ampliar els dos corredors en 4 m. El túmul així arribà al diàmetre actual de 21 m.
Llavors es va incorporar una façana de pedra entre les dues entrades.
Interior i contingut de les tombes Origen de les lloses de la cambra funerària Les lloses emprades per a la construcció de les parets de la cambra no provenien del jaciment, sinó de la zona costanera (Saint-Marc-sur-Mer per a les lloses de granit i Ville-ès-Martin per a les lloses d'epidiorita - piroxenita). Es van traslladar uns 4 km, però cap d'aquestes no pesa més de cinc tones.
Cambra núm. 1 miniatura|Llosa del sostre esculpida de l'habitació petita A la cambra més gran, l'alternança de lloses de granit i amfibolita trenca la monotonia, i demostra una certa preocupació per l'estètica.
Aquestes lloses es cobreixen amb blocs que compensen les alçades desiguals i permeten que les lloses de la teulada recolzen planes. Aquests blocs a vegades sobreïxen en mènsules, i redueixen així l'envergadura de les taules.
Cambra núm. 2 El sostre de la cambreta presenta una llosa feta amb un bloc de granit recuperat de la costa, les traces d'erosió marina del qual les han anivellades.
És una llosa gravada amb símbols per picada. Els motius i l'estil són semblants als gravats d'estructures megalítiques del departament veí de Morbihan: destrals triangulars idèntiques a les de la Taula dels Marchand de Locmariaquer, bàculs comparables als del menhirs de Kermarquer de Moustoir-Ac i grans "destrals" paregudes amb alguns megàlits de Morbihan (Penhap a Île aux Moines, Kercado a Carnac, Mane-Rutual).
Una de les destrals gravades era en principi un bàcul que es va modificar picant per afegir-hi una fulla.
Material arqueològic No s'ha conservat cap material arqueològic de les excavacions del 1873.
Les excavacions de les dècades dels 1970 i 1980 van revelar material ceràmic (bols, tasses, ampolles, plats, fonts, gerros, encensers...) que daten del IV mil·lenni abans de la nostra era, així com objectes de pedra (destrals de dolerita o jadeïta, rascadores, puntes de sageta, perles de moscovita o variscita.
Referències
Bibliografia Jean L'Helgouach, Mégalithes en Loire-Atlantique : recherches récentes autour de l'estuaire de la Loire, Nantes, Association d'Études Préhistoriques et Historiques des Pays de la Loire, 1996, p. 24
Categoria:Monuments megalítics Categoria:Saint-Nazaire