El Concili de Selèucia va ser un sínode que es va reunir entre el 27 setembre 359 i el desembre d'aquell mateix any a la ciutat de Selèucia d'Isàuria (actualment Silifke a Turquia) a l'antiga província romana de Cilícia, a petició de l'emperador romà Constanci II.

El Concili de Selèucia va reunir els bisbes orientals, mentre que un altre concili, celebrat simultàniament a Aríminum, al nord d'Itàlia, va reunir els bisbes de les províncies occidentals de l'Imperi. Mitjançant la convocatòria conjunta d'aquestes dues assemblees, Constanci II pretenia resoldre les divisions dins l'Església derivades de la controvèrsia arriana imposant una nova fórmula de fe compatible amb l'arianisme.

L'objectiu del mateix era que els bisbes participants, que van votar a favor del Credo de Nicea, es veiessin obligats a adoptar el nou credo que sortiria del Concili posterior, finalment celebrat a finals del 359 i inicis del 360 a Constantinoble.

Context històric L'any 358, l'emperador romà Constanci II va convocar dos concilis, un que va reunir els bisbes occidentals d'Itàlia a Aríminum (l'actual Rímini) i l'altre que va reunir els bisbes orientals a Nicomèdia, per resoldre la controvèrsia arriana sobre la naturalesa de la divinitat de Jesucrist, que havia dividit l'Església al segle IV.

Després d'un terratrèmol que va tenir lloc el 24 d'agost del 358 a Nicomèdia, la reunió es va traslladar finalment a la ciutat de Selèucia, a Isàuria, on es va celebrar el concili dels bisbes orientals.

El Sínode El Concili de Selèucia es va inaugurar el 27 de setembre del 359, quatre mesos després de l'inici del Concili d'Aríminum. Durant el mes de juliol anterior, la majoria dels bisbes reunits a Aríminum van rebutjar el nou credo desitjat per l'emperador i van deposar diversos bisbes arrians.

Una delegació d'aquest formada per deu representants encapçalada pel bisbe Restut de Cartago va anar a veure Constanci II, que es va negar a rebre'ls i va confinar els seus membres a Nicea. El 10 d'octubre, mentre encara tenia lloc el Concili de Selèucia, la delegació occidental va capitular i va acceptar el nou credo imposat per l'emperador.)|url=http://books.openedition.org/pur/11668|llengua=fr |data=20-3-2015 |pàgina=75–111|isbn=978-2-7535-2583-2|doi=10.4000/books.pur.11668}}

Participants El Concili de Selèucia va reunir, segons diverses fonts, entre 150 i 160 bisbes. Segons els historiadors cristians Sòcrates i Sozomen, els participants del concili es van dividir en dos grups. El primer grup i majoritari, homousià, que inclou Basili d'Àncira, i un segon grup, homoià i minoritari, que inclou Acaci de Cesarea, Jordi d'Alexandria, Urani de Tir, Eudoxi d'Antioquia i trenta-dos bisbes més. L'historiador Filostorgi, però, sembla ignorar l'existència d'aquest segon grup i presenta el concili com una oposició entre basilians, partidaris de l'homoiousios, i Aeci d'Antioquia, partidari de l'heteroousios, a qui afegeix el bisbe Eudoxi.

El bisbe gal·loromà Hilari de Poitiers, exiliat a Frígia des del 356 i opositor a l'arianisme, també va participar en el Concili de Selèucia juntament amb els bisbes homousians.

El governador d'Isàuria, Bassidi Laurici, també hi era present per garantir la seguretat de l'assemblea, així com el qüestor Leonas, que s'encarregava de supervisar el progrés dels debats..

Contingut dels debats El concili va abordar tant qüestions relacionades amb les responsabilitats de certs bisbes orientals com qüestions teològiques relatives a la naturalesa de Jesucrist i la seva relació amb Déu. Igual que al Concili d'Aríminum, el debat es va centrar principalment en l'adopció d'una nova fórmula de fe, redactada el maig anterior pels assessors de l'emperador, compatible amb l'homoianisme, que sostenia que el Fill és "similar"al Pare i no de"mateixa substància" tal com ho defensa el Credo de Nicea.

Les idees eunomianes d'Aeci van ser debatudes durant el concili i rebutjades per la majoria dels participants. Hilari, per la seva banda, va presentar els seus arguments a favor de l'homoiousisme i va aconseguir la unitat entre els bisbes que donaven suport al Credo de Nicea. El concili va votar a favor de la fórmula de fe del Concili d'Antioquia del 341, en oposició als desitjos de l'emperador. Derrotats, els bisbes que donaven suport a l'homoiousisme van abandonar el concili abans de la seva conclusió.Socrate, Histoire ecclésiastique, II 40, § 39-40 ; Sozomène, Hist. eccl., IV 22, § 25; IV 25, 2-4.

El bisbe Ciril de Jerusalem, deposat per Acaci de Cesarea en un sínode l'any 357, va ser restituït. El concili també va pronunciar la deposició d'Acaci i diversos bisbes arrians..

Conclusió del Sínode La majoria dels participants al concili, que va acabar a finals de l'any 359, van votar a favor de la interpretació trinitària del Credo de Nicea. Convocats al nou Concili de Constantinoble a per Constanci II, els bisbes orientals van acceptar finalment el credo proarrià redactat pels assessors de l'emperador i acceptat prèviament pels enviats del Concili d'Aríminum.. Basili d'Ancira va ser deposat de la seva seu. Eudoxi, mentrestant, es va traslladar de la seu d'Antioquia a la de Constantinoble, que s'estava establint cada cop més com la nova capital imperial.

Referències

Categoria:Arrianisme Categoria:Història del cristianisme Categoria:Cristologia Categoria:Articles amb traduccions sense revisar