Victoire Léodile Bera, fou una novel·lista francesa, periodista feminista militant entre el socialisme i l'anarquisme, membre de l'Associació Internacional de Treballadors, que fou el nom oficial de la Primera Internacional.

Victoire Léodile escrigué molts articles en revistes socials i participà en associacions pels drets de les dones, l'educació i la igualtat laboral. Fou molt activa durant la Comuna de París, escrivint molts articles, fent discursos i participant en associacions. El 18 de setembre del 1870 l'arrestaren juntament amb Louise Michel en una manifestació reprimida per l'exèrcit.

Es va exiliar a Suïssa, on continuà escrivint discursos i articles. S'oposà a Karl Marx, a qui va criticar pel seu autoritarisme. Després va viatjar per Europa i tornà a França després de l'amnistia del 1880. La importància de les seues postures feministes militants i literàries ara tornen a valorar-se.

Biografia miniatura|Victoire Léodile Bera amb la seua família el 1856 Victoire Léodile Bera fou filla de Thalie Belloteau i Louis Zéphirin Bera; nasqué a Lusignan, a la casa situada al núm. 4 de la plaça on hui és la Casa de la Vila. Hi va romandre fins al 1830, quan la seua família es trasllada a Champagné-Saint-Hilaire, no massa lluny.

Va créixer en un ambient culte de la burgesia il·lustrada. El seu avi era un revolucionari, fundador el 1791 de la Societat d'Amics de la Constitució (Club dels Jacobins). Son pare, oficial naval, era notari de Lusignan i més tard fou jutge de pau.

Després del cop d'estat de Napoleó III el 2 de desembre del 1851 es va unir al seu promés, el periodista Grégoire Champseix, un intel·lectual progressista, deixeble de Pierre Leroux, editor de La Revue sociale que havia estat condemnat a 18 mesos de presó el 1849. Es van conéixer a Suïssa, on ell vivia des de la primavera del 1849. S'hi van establir i es van casar el 20 de desembre del mateix any a Assens, a l'àrea de Lausana, amb el consentiment del pare de Léodile Béra. Van tenir dos fills, el 8 de juny del 1853, André i Léo. Però Grégoire va morir el 1863, deixant Léodile Béra sola per a criar els fills.

Va ser des de Suïssa que Léodile Bera va publicar la seua primera novel·la, escrita a Viena, Une vieille fille (Una vella jove), el 1859, tot i que aquesta primera edició de Brussel·les està datada erròniament el 1851. Aquesta primera novel·la estava signada Léo, una contracció del seu nom Léodile, i la van seguir moltes altres que li donarien un renom considerable. Més endavant adoptà el pseudònim André Léo, que combinava el pseudònim anterior amb els noms dels seus dos fills bessons, i es guanyava la vida com a novel·lista i periodista.

El 1864, entra en la Societat de literats.

A la revista La Coopération, publicà informes el 1867 sobre la igualtat de gènere en el treball i feu campanya per la defensa del dret d'associació.

De retorn a París el 1860, s'involucra amb els republicans, fent campanya al costat de la feminista Paule Mink i l'anarquista Louise Michel. S'uneix a l'Associació Internacional de Treballadors, fundada a Londres el setembre del 1864. El 1866 ella crea l'Associació per a la Millora de l'Educació de les Dones, i el 1868 publica un text en defensa de la igualtat de gènere que fou l'origen de la primera onada feminista a l'estat francés.

Estretament vinculada amb Noémie Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, fou a sa casa, el 1869, que es fundà Societat (Mixta) per a la Defensa dels Drets de les Dones. Marie La Cécilia fou la secretària d'aquesta societat i les dues dones seran amigues durant molt de temps. Amb Noémie, Léo planeja la creació d'una escola primària laica per a dones per a la qual La Cécilia seria professora de comptabilitat, però la Guerra francoprussiana del 1870 frustra aquest pla.

Comunarda miniatura|André Léo a la dècada del 1860 Durant la guerra amb Prússia, participa en el Comité de vigilància de Montmartre i el 18 de setembre del 1870 l'arresten amb Louise Michel durant una manifestació reprimida per l'exèrcit.

Funda el periòdic La République des travailleurs i participa en la Comuna de París. Membre del Comité de Dones Ciutadanes del districte 17, col·labora també amb la Unió de Dones per a la Defensa de París i l'Atenció als Ferits.

André Léo escriu un "Apel·lació a les consciències" (La Comuna del 22 d'abril del 1871 i La Sociale del 23). A més dels seus editorials en La Sociale, escrigué una crida "Al treballador rural" (signada "Els treballadors de París", però que se li atribueix), publicat en La Sociale del 3 de maig, "Socialisme per als camperols". La Comuna en va publicar 100.000 exemplars i va intentar distribuir-lo en globus arreu de l'estat. Charlotte Cosset i Gilles Malandain indiquen: "aquesta preocupació –establir un diàleg entre el proletariat urbà i els treballadors rurals, per frustrar el discurs antiparisenc de Thiers– és un dels temes dominants dels textos d'André Léo durant la rebel·lió." En els debats de la Comuna, era partidària de la lluita armada contra els versallistes, però quan la Comuna decideix suprimir els diaris de l'oposició, va exigir un respecte incondicional per la democràcia: "Si ens comportem com els nostres adversaris, com triarà el món entre ells i nosaltres". L'exclusió de les dones, o la seua insuficient integració en la lluita insurreccional, és, per a André Léo, una de les principals claus del seu fracàs inexorable", assenyalen Charlotte Cosset i Gilles Malandain. Havent aconseguit escapar de la repressió de la Setmana Sagnant amagant-se a casa de la seua amiga Lucienne Prins, es va exiliar a Suïssa, on va viure amb el sindicalista Benoît Malon, a qui havia conegut abans de la Comuna. Tots dos van contraure un "matrimoni lliure" el 1872, però se'n van separar el 1878 i ella es va establir a Formia, Itàlia.

El 1871, publica en Neuchâtel La Guerre sociale, en què relata la història de la Comuna de París, el text del discurs que pronuncià en el 5é congrés de la Lliga per la Pau i la Llibertat a Lausana el setembre del 1871. Es va unir a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista fundada per Bakunin. Va contribuir al periòdic La Révolution sociale, en què, com a anarquista, atacà a Karl Marx, a qui considerava autoritari, i estava preocupada per la creixent influència política que estava guanyant en l'Associació Internacional de Treballadors, de la qual també formava part.

El 1878, té una participació destacada en la revista Le Socialisme progressif. miniatura|Placa commemorativa a LusignanViatjant per Europa, es dedica a estudiar la condició de les dones en el seu temps.

Els darrers anys André Léo torna a l'estat francés després de l'amnistia del 1880 i va contribuir esporàdicament a la premsa socialista. El 1899, Coupons le câble fou la seua darrera obra. Hi defensa la separació entre l'Església i l'estat, sis anys abans de la llei de 1905.

Mor el 20 de maig de 1900 a Saint-Maurice. La van incinerar al crematori del Cementeri de Père-Lachaise i després les cendres les van traslladar al Cementeri d'Auteuil, on descansa a prop del pare dels seus fills.

En el testament, llegà una petita renda vitalícia a la primera comuna de l'estat francés que volgués realitzar un experiment col·lectivista.

Obra Deixa enrere una obra considerable: nombroses novel·les, contes i assaigs, així com desenes d'articles i texts polítics. Els seus escrits expressen moltes idees que continuen sent molt rellevants hui. La seua vida rica i generosa continua sent misteriosa en molts aspectes i, després d'haver sigut en gran part desconeguda durant molt de temps, està despertant un interès creixent entre els historiadors.

André Léo no separava pas l'escriptura de ficció de l'activisme; així, lluita mitjançant la ficció per la igualtat entre gèneres. La seua novel·la Un mariage scandaleux, en particular, és una crítica de la naturalesa desigual del matrimoni.

Cites d'André Léo

Llista d'obres Une vieille fille, Brussel·les, Alphonse Lebegue, 1859 Attendre-Espérer, Paris, L. Hachette, 1868

La Femme et les Mœurs: monarchie ou liberté, à compte d’auteur, 1869

La Femme et les mœurs, Le Lérot éditeur, Tusson, 1990 La Femme et les mœurs. Liberté ou monarchie, nouvelle édition revue par Jean-Pierre Bonnet, commentée par Monique Biarnais, préface de Frédéric Chauvaud, collection Archives du féminisme, 2025. Un mariage scandaleux, París, Hachette éd., 1862 (2e éd., 1863, A. Faure éd.; 3e éd., 1866, A. Faure éd.; 4e éd., 1883, C. Marpon et E. Flammarion éd.)

Un mariage scandaleux, Association des publications chauvinoises, nouvelle édition 2000 Un divorce, París, bureaux du "Siècle", 1862 (2e éd., 1866, Librairie Internationale, A. Lacroix, Verboeckhoven & C. éd.; 3e éd., 1869, ibid.)

Les Deux Filles de Monsieur Plichon, París, A. Faure éd., 1865 (3e éd., 1868, L. Hachette éd.)

Jacques Galéron, París, A. Faure éd. (2e éd., 1865, ibid.; 3e éd. 1868, bureaux de "La Coopération")

L’Idéal au village, París, Hachette et Cie, 1867 lire en ligne sur Gallica Aline-Ali, París, Librairie Internationale, A. Lacroix Verboeckhoven & C. éd., 1869 (3e éd., 1869, ibid.), réédition présentée et annotée par Cecilia Beach, Caroline Granier et Alice Primi, Publications Chauvinoises, 2011. Aline Ali, présenté et annoté par Cecilia Beach, Caroline Granier, Alice Primi, Association des publications Chauvinoises, 2011 La Guerre sociale, Neuchâtel, Imprimerie G. Guillaume Fils,1871 La Guerre sociale, présentation de Michèle Perrot, éditions Le Passager clandestin, 2010 Le Père Brafort. Initialement publié dans Le Siècle en 1872. Réédité aux Presses Universitaires de Rennes. Collection Textes Rares. Introduction et notes d'Alice Primi et Jean-Pierre Bonnet. 2019. Légendes corréziennes, Hachette, 1870 en ligne sur Gallica Légendes corréziennes, La Découvrance éditions, La Rochelle, 2006; nouvelle édition, PyréMonde (éd. des Régionalismes), 2012 La Commune de Malenpis, Librairie de la bibliothèque démocratique, 1874 La Commune de Malenpis, dans l’anthologie Demain, la Commune!, éditions Publie.net, 2021 La Commune de Malenpis, édition et présentation par Alice de Charentenay, éditions Le Temps des Cerises, 2022 . La Grande Illusion des petits bourgeois, Paris, bureaux du "Siècle", 1876. Marianne, París, bureaux du "Siècle", 1877, réédité (2e trimestre 2006) par l’Association des publications chauvinoises (Chauvigny)

Marianne, Association des publications chauvinoises; nouvelle édition 2006 Grazia, París, bureaux du "Siècle" L’Épouse du bandit, París, bureaux du "Siècle", 1880 L’Enfant des Rudère, París, bureaux du "Siècle", 1881 (2e éd., s.d., S.é. Monillot) Les Enfants de France, Poitiers, 1890 La Justice des choses, Poitiers, P. Blanchier, 2 vol., 1891 (2e éd., 1893, ibid.), 1re partie: Une maman qui ne punit pas; 2e partie: Les aventures d’Edouard Le Petit Moi, París, M. Dreyfous éd., 1892 En chemin de fer. Aux habitants des campagnes, Nancy, impr. Nancéienne, 1898 La Famille Audroit et l’éducation nouvelle, París, E. Duruy, 1899 Coupons le câble, Fischbacher, 1899 Coupons le câble, préface et notes d'Alice Primi, Éditions Dittmar, 2012 Le Père Brafort, feuilleton paru en russe dans la revue Besieda, Moscou, núm. 1-5, núm. 7, núm. 9-12, janvier-décembre 1872 puis dans Le Siècle, 26 novembre 1872-8 février 1873, puis dans le Musée littéraire, 1ère série, tome 45, p. 211-336, Bureau du Siècle, 1875.

Homenatges El 2021, París reté homenatge a André Léo posant el seu nom a la passarel·la que creua el jardí Reuilly-Paul-Pernin, al 12é districte de París. A Nanterre, una placa porta el seu nom, al barri de Mont-Valérien. L'any 2022 s'inaugurà una escola André Léo a Champagné-Saint-Hilaire.

Un carrer de Poitiers duu el seu nom. La plaça Léo-André d'Évry-Courcouronnes també hi fa referència.

Una placa monumental s'erigeix a la plaça de l'ajuntament de Lusignan (Viena), al lloc on va nàixer.

Referències

Categoria:Feministes francesos Categoria:Persones de la Viena