El Corsaro va ser un dels dinou destructors de la classe Soldati construïts per a la Regia Marina a finals dels anys 30 i principis dels 40. Completat a mitjans de 1942, va ser un del segon lot de set vaixells.

Disseny i descripció Els destructors de classe Soldati eren versions lleugerament millorades de la classe Oriani anteriorBrescia, p. 127 Tenien una longitud entre perpendiculars de 101,6 metres (333 peus 4 polzades) i una eslora de 106,7 metres (350 peus 1 polzada); una mànega de 10,15 metres (33 peus 4 polzades) i un calat mitjà de 3,15 metres (10 peus 4 polzades) i 4,3 metres (14 peus 1 polzades) amb càrrega profunda.Whitley, p. 169 El Soldatis va desplaçar 1.830–1.850 tones mètriques (1.800–1.820 tones llargues) amb càrrega normal, i 2.450–2.550 tones mètriques (2.410–2.510 tones llargues) amb càrrega profund.Brescia, p. 128 El seu rol durant la guerra era de 206 oficials i soldats.Roberts, p. 300

El Corsaro estava accionat per dues turbines de vapor Parsons, cadascuna impulsava un eix de l'hèlix utilitzant vapor subministrat per tres calderes Yarrow. Dissenyats per a una potència màxima de 48.000 cavalls de potència (36.000 kW) i una velocitat de 34–35 nusos (63–65 km/h; 39–40 mph) en servei, els vaixells de la classe Soldati van assolir velocitats de 39–40 nusos (72–74 km/h; 45–46 mph) durant les seves proves de mar amb una càrrega lleugera. Portaven prou fuel per donar-los una autonomia de 2.340 milles nàutiques (4.330 km; 2.690 milles) a una velocitat de 14 nusos (26 km/h; 16 mph) i 682 nmi (1.263 km; 785 milles) a una velocitat de 34 nusos (63 km/h; 39 mph).

La bateria principal del Corsaro constava de quatre canons de 120 mil·límetres (4,7 polzades) de calibre 50 en dues torretes de dos canons, una a davant i a darrere de la superestructura. En una plataforma al mig del vaixell hi havia un canó d'obús d'il·luminació de 120 mil·límetres de calibre 15.Fraccaroli, p. 55 La defensa antiaèria del Soldatis va ser proporcionada per vuit canons Breda Model 1935 de 20 mil·límetres (0,8 polzades). Els vaixells estaven equipats amb sis tubs de torpedes de 533 mil·límetres (21 polzades) en dos muntatges triples al mig del vaixell. Tot i que no tenien un sistema de sonar per a tasques antisubmarins, estaven equipats amb un parell de llançadors de càrregues de profunditat. Els vaixells podien portar 48 mines.

Història Durant la seva curta vida operativa, el vaixell va operar missions d'escorta a les difícils rutes de Líbia i Tunísia.

Entre el 3 i el 5 d'agost de 1942 va escortar un comboi compost pels vaixells Ankara , Nino Bixio i Sestriere (amb destinació Tobruk per al primer i Bengasi per als altres dos; la càrrega consistia en 92 tancs, 340 vehicles, 3 locomotores, una grua, 292 soldats, 4381 t de combustible i olis lubricants, 5256 t d'altres subministraments), juntament amb els destructors Freccia, Legionario, Folgore, Grecale i Turbine, així com les torpedineres Partenope i Calliope; els vaixells van arribar al seu destí malgrat nombrosos atacs aeris; en aquella ocasió, a més, va tenir lloc el primer atac dut a terme per avions nord-americans contra unitats italianes (va ser un atac de bombarders Consolidated B-24 Liberator).Giorgerini, p. 527

El 9 de gener de 1943, sota el comandament del capità de fragata Ferruccio Ferrini, juntament amb el destructor Maestrale, va formar part de l'escorta del vaixell a motor Ines Corrado que navegava de Nàpols a Bizerta.Rocca, p. 272Cocchia, p. 355 Durant el vespre d'aquell dia, però, al Maestrale li va arrencar la popa l'explosió d'una mina (pertanyent a una barrera de bombardeig col·locada pel minador britànic , però en aquell moment no estava clar si l'explosió havia estat causada per una mina o un torpede); el Corsaire es va dirigir a proporcionar assistència al vaixell danyat,Aldo Cocchia riporta però, in Convogli, una versione diversa: su ordine del comandante del Maestrale, il Corsaro sarebbe proseguito insieme alla Roselli prima di saltare sulle mine però poc després ell mateix va xocar contra una mina a la popa (l'explosió va fer impossible la maniobra) i immediatament després amb una segona a la meitat del vaixell: trencat en dos, el destructor es va enfonsar ràpidament a les 20.16, a 38 milles a 64° de Bizerta.

Els nàufrags (entre els quals també hi havia el comandant Ferrini), alguns a l'aigua i altres en una sola bassa , van arribar al cap Bon unes vint-i-quatre hores després de l'enfonsament i, després d'una nit passada en un graner, van ser portats de tornada a Itàlia per un hidroavió de rescat.

187 dels homes que formaven la tripulació del Corsaro van morir o van desaparèixer.

Comandants Capitano di fregata Lionello Sagramoso - 16 de juny de 1942 – gener de 1943 Capitano di fregata Ferruccio Ferrini – gener de 1943

Referències

Bibliografia

Categoria:Destructors italians de la Segona Guerra Mundial Categoria:Unitats de la batalla de la Mediterrània