El Teatre María Guerrero (denominat antigament Teatre de la Princesa) és un teatre públic situat a Madrid. Pertany al Ministeri de Cultura d'Espanya, i dins d'aquest a l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM). Juntament amb el Teatre Valle-Inclán, és seu del Centro Dramático Nacional (CDN), denominació del teatre nacional d'Espanya.
Història Impulsat pel marquès de Monasterio, Alfonso Osorio de Moscoso (1857-1901), que va ordenar la construcció de l'edifici, va ser inaugurat el 15 d'octubre de 1885 amb el nom de Teatre de la Princesa.El teatro María Guerrero cumple 125 años, per Antonio Castro Jiménez, madridiario.es, 13-10-2010. Accés 6-12-2011. Es va representar la comèdia Muérete y verás, de Bretón de los Herreros, i el sainet El corral de comedias, de Tomás Luceño, amb l'estrena comptant amb la presència de la reina Maria Cristina i de la destronada Isabel II. L'objectiu del marquès era crear un local selecte, on no hi havia localitats barates, cosa que excloïa la part del públic més esvalotador. Però la mort del rei Alfons XII poques setmanes després porta el dol a la cort i dificultats econòmiques al teatre.
Des de finals del sobre l'escenari va començar a prodigar-se la figura de l'actriu María Guerrero, que en aquell temps comptava amb una llicència d'explotació del Teatro Español, propietat de l'Ajuntament de Madrid. Els seus compromisos artístics a Llatinoamèrica dificultaven les seves obligacions amb les autoritats municipals fins a l'extrem que el seu marit, Fernando Díaz de Mendoza, va decidir adquirir el Teatre de la Princesa el 20 de març de 1908, convertint-lo en el centre d'actuacions de l'actriu. En aquella època es van estrenar al local obres de Jacinto Benavente, Valle-Inclán, Pedro Muñoz Seca, els germans Álvarez Quintero o Benito Pérez Galdós.
En haver-se embarcat el matrimoni en la construcció del teatre Cervantes de Buenos Aires, la seva economia es va veure greument minvada i van haver de traslladar la seva residència a Madrid als pisos alts de l'edifici, al qual van afegir una cinquena planta, on romandrien fins a la mort de l'actriu.
Després de la mort de María Guerrero el gener de 1928 el Teatre va ser adquirit per l'Estat espanyol, que el va utilitzar com a Conservatori de Música i Declamació. El 1931 va passar a anomenar-se Teatre María Guerrero. El 1933 el Govern de la II República va oferir a Cipriano Rivas Cherif la concessió gratuïta del teatre perquè el utilitzés com a seu del seu Teatre Escola d'Art. Els seus espectacles es van programar des del 15 de gener de 1934, amb la representació de La leyenda de Don Juan, fins al març de 1935, en què es van iniciar obres de remodelació del teatre.
L'inici de la Guerra Civil va provocar el tancament del local fins al 27 d'abril de 1940, en què va reobrir les portes com a Teatre Nacional, sota dependència primer del Ministeri d'Educació Nacional i des de 1951 del Ministeri d'Informació i Turisme. Va ser dirigit successivament per Luis Escobar (amb Huberto Pérez de la Ossa com a Subdirector) (1940-1952), Claudio de la Torre (1952-1960) i José Luis Alonso (1960-1975).
Des de 1978 és la seu del Centro Dramático Nacional, que va ser dirigit en la seva primera etapa pel director teatral, dramaturg i actor Adolfo Marsillach.El María Guerrero se convierte en Centro Dramático Nacional, per Antonio Castro, madridiario.es, 15-10-2010. Accés 21-04-2012. L'1 de març de 1996 va ser declarat Bé d'Interès Cultural.
Entre l'estiu 2000 i juny de 2003 es van realitzar importants obres de renovació de l'estructura de l'edifici, danyada per una plaga de tèrmits, de renovació de la maquinària escènica i del pati de butaques, i de recuperació d'elements arquitectònics que les anteriors remodelacions havien fet desaparèixer.Batalla contra las termitas del María Guerrero, per Lila Pérez Gil, elpais.com, 25 de gener de 2001. Accés 21-04-2012.Juan Carlos Pérez de la Fuente, un director con vocación de servicio - Teatro María Guerrero: la obra, per Paz Mediavilla, babab.com, nº 20, juliol de 2003. Accés 21-04-2012. Aprofitant les obres, l'antiga i popular cafeteria situada al soterrani va ser transformada en un segon espai, la Sala de la Princesa, anomenada així en record del primer nom del teatre. Amb una capacitat de 80 espectadors, serveix per representar espectacles de petit format.
Directors 1978-1979: Adolfo Marsillach 1979-1981: el triumvirat format per Nuria Espert, José Luis Gómez i Ramón Tamayo 1981-1983: José Luis Alonso 1983-1989: Lluís Pasqual 1989-1994: José Carlos Plaza 1994: Amaya de Miguel 1994-1996: Isabel Navarro 1996-2004: Juan Carlos Pérez de la Fuente 2004-2011: Gerardo Vera 2012-2019: Ernesto Caballero 2020-: Alfredo Sanzol
Referències
Categoria:Teatres de Madrid