Lorenzo Roman Nielfa Soto (Madrid, 1783 - Madrid, 1861) va ser un compositor i mestre de capella espanyol.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2.Pedrell, Felipe (1908). Catàlech de la Biblioteca musical de la Diputació de Barcelona : ab notes històriques, biogràfiques y crítiques, transcripcions en notació moderna dels principals motius musicals y facsímiles dels documents més importants pera la bibliografía espanyola (en catalán) 1. Barcelona: Palau de la Diputació. p. 272. Consultado el 20 de julio de 2024.

Biografia Lorenzo Nielfa Soto, era fill de José Nielfa i María Soto. Va ingressar al Reial Col·legi de Nens Cancorcicos de la Reial Capella, on va rebre la seva formació musical, possiblement amb José Lidón. Romandria al col·legi dotze anys fins al 1805, data en què havia obtingut per oposició una plaça de tenor al Reial Monestir de l'Encarnació de Madrid.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2.

Romandria en l'Encarnació sota la direcció del mestre Ignaci Ducasi i Ojeda fins a la invasió francesa de 1808. La Capella Reial va quedar dissolta en negar-se els seus components a treballar per al nou govern imposat pels invasors, quedant els músics sense feina.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2.

El 1815 va aprovar les oposicions per al càrrec de mestre de primers rudiments del "Reial Col·legi de Cantonrcicos." cobrant una renda de 800 ducats, en substitució de Juan Pedro de Almeida y Mota, que ja estava molt major. El 25 de desembre de 1818 va ser nomenat mestre del col·legi del Monestir de l'Encarnació de Madrid. Gràcies al seu prestigi i el seu treball excel·lent, amb el temps, sense que es pugui datar la data, va passar a exercir el càrrec de mestre de capella. També va exercir de capellà de l'altar de l'Encarnació, en la seva condició de sacerdot.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2. En 1830 va exercir de jutge en les oposicions per al magisteri de la Reial Capella, juntament amb Alfonso Lidón, organista de la Reial Capella, i Francisco Gibert, mestre de les Descalces Reals. Soriano Fuertes y Piqueras, Mariano (1859). Historia de la música española desde la venida de los fenicios hasta el año de 1850 4. Madrid: Martín y Salazar. p. 312. Consultado el 20 de julio de 2024.Saldoni y Remendo, Baltasar (1868). Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles 4. Madrid: Impr. á cargo de A. Perez Dubrull. p. 164. Consultado el 20 de julio de 2024.

Va exercir ambdós càrrecs fins al 5 de març de 1835, data en la qual es va suprimir el Col·legi de Cantonrcicos. Va ser reposat al càrrec el 28 de març de 1850 per la reina Isabel II, que va tractar de recuperar la institució. Va mantenir els dos càrrecs fins a la seva mort, a Madrid, el 1861. La seva única hereva va ser Carmen Fornielles de García, neboda adoptiva. També va tenir una sòlida amistat amb Hilarión Eslava, que apareix entre els testamentaris.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2.

Obra El prestigi del mestre Nielfa va haver de ser considerable, ja que el rei Ferran VII el va concedir el rar privilegi de compondre per al culte de la Capella Reial, que normalment estava restringit als mestres de capella i organistes de la institució. Pel que sembla, comptava amb el suport del mestre de la Reial Capella, Francisco Federici, que va lloar el que s'hagués format amb els millors mestres de música.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2.

Les composicions de Nielfa es conserven al Monestir de l'Encarnació de Madrid. L'arxiu es va perdre, per tant no es pot donar un coneixement més exacte de la seva obra. Saldoni va opinar que les obres de Nielfa «participen de la severitat religiosa alhora que demostren el gran saber i coneixements profunds en l'harmonia i contrapunt que estava adornat». D'entre les seves composicions, totes les conservades són de caràcter religiós: completes, responsoris, lamentacions, lletanies, misses i misereres.Lolo, Begoña (2002). «Nielfa Soto, Lorenzo». En Casares Rodicio, Emilio; Fernández de la Cuesta, Ismael; López-Calo, José, eds. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana 7. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores. p. 1028. ISBN 978-84-8048-303-2. També es conserva una missa a Barcelona.

Referències

Categoria:Compositors espanyols del Romanticisme Categoria:Compositors madrilenys Categoria:Morts a Madrid Categoria:Organistes de la Comunitat de Madrid Categoria:Compositors nascuts al segle XVIII Categoria:Compositors espanyols morts al segle XIX Categoria:Nascuts el 1783