La succió de la capa límit és una tècnica de control de la capa límit en què s'utilitza una bomba d'aire per extreure la capa límit a l'ala o a l'entrada d'una aeronau. Millorar el flux d'aire pot reduir la resistència aerodinàmica. S'han estimat millores en l'eficiència del combustible de fins a un 30%.
La succió de la capa límit es refereix al mètode d'eliminació d'aire de baixa energia de la capa límit prop d'una superfície per evitar la separació del flux, permetent així una capa límit més prima i vigorosa que pot mantenir l'adhesió fins i tot sota gradients de pressió adversos. Aquesta tècnica s'utilitza en diversos dispositius d'alta sustentació i pot millorar els coeficients de sustentació en aplicacions aerodinàmiques. miniatura|Representació esquemàtica del buf i la succió de la capa límit en un perfil aerodinàmic miniatura|Presagi de la capa límit per Barré de Saint-Venant, el 1888: El diagrama indica la "distribució de velocitat" (anomenada així per Saint-Venant) en el que es pot considerar un concepte precursor de la capa límit. L'error de Saint-Venant és no adoptar la condició de no lliscament del fluid a la superfície del cos (velocitat Vr = DF).
La capa límit Les molècules d'aire a la superfície d'una ala són efectivament estacionàries (vegeu la condició sense lliscament). Si el flux és suau, conegut com a flux laminar, la velocitat de l'aire augmenta constantment a mesura que es prenen mesures més lluny de la superfície. Tanmateix, el flux suau sovint es veu pertorbat per la capa límit que es trenca de la superfície i crea una regió de baixa pressió immediatament darrere del perfil aerodinàmic (vegeu separació de flux). Aquesta regió de baixa pressió provoca un augment de la resistència aerodinàmica global. Al llarg dels anys s'han fet intents per retardar l'aparició d'aquesta separació de flux mitjançant un disseny acurat i superfícies llises.
Ús de la succió Com que la separació del flux és el resultat del dèficit de velocitat característic de les capes límit, la succió intenta eliminar la capa límit de la superfície abans que es pugui separar. La tecnologia va ser desenvolupada per primera vegada per Werner Pfenninger durant la Segona Guerra Mundial i s'ha investigat gairebé contínuament des de llavors. A la dècada de 1960, la NASA va experimentar amb aquest concepte amb el Northrop X-21, un Douglas WB-66D convertit. A la dècada de 1990, la NASA va fer proves amb un F-16XL.
A la Universitat Tècnica de Delft s'està duent a terme una investigació per al seu ús en planadors. Tanmateix, caldrien uns 500 watts de potència per accionar les bombes, cosa que significaria cobrir el planador amb panells solars i augmentaria considerablement el cost.
Referències
Categoria:Aerodinàmica