Les Epístoles socràtiques són un recull de trenta-cinc cartes filosòfiques escrites per deixebles de Sòcrates, com ara Xenofont. Les primeres cartes es presenten com si fossen escrites pel mateix Sòcrates, tot i que ara es consideren apòcrifes. Relaten la vida de Sòcrates i, de manera indirecta, la dels seus deixebles després de la seua mort.
Presentació general Contingut Les Epístoles socràtiques daten de l'antiga Grècia. Inclouen reflexions filosòfiques, històries i correspondència senzilla.
Autoria Els autors de les epístoles són desconeguts. Se suposa que les primeres cartes són de mà de Sòcrates, però és poc probable que el filòsof escrigués mai res. El seu estil i vocabulari distintius i didàctics, però, indiquen clarament que van ser escrites per algú diferent de la resta. Aquestes cartes empren conceptes de l'escola cínica, cosa que indica que no són pas cartes autèntiques escrites a posteriori.
Les cartes següents mostren una àmplia varietat d'estils, i això indica que les han escrites un gran nombre de deixebles. Aristip va escriure les epístoles 9, 11, 13 i 16 amb vocabulari i estil dòric. La Carta XXVII, que també se suposa que és seua, està escrita, però, en estil àtic. D'això es pot inferir que la Carta XXVII no és seua o que, com remarcà Diògenes Laerci, va ser capaç de canviar d'estil d'escriptura.
L'autenticitat de les cartes de Xenofont (XV, XVII, XIX, XXI, XXII) ha estat objecte de controvèrsia.
Sembla que la carta XVIII, la va escriure Espeusip i l'envià a Filip de Macedònia. La seua autenticitat és possible.
L'Epístola XXX podria haver estat escrita per Espeusip a Filip II de Macedònia. És possible que la Carta XXXV, que argumenta que la doctrina d'una escola de pensament hauria de ser secreta, l'hagués escrit un pitagòric.
Historial de publicacions Coneixem aquestes cartes gràcies, en concret, a una edició de Lleó Al·laci a París del 1637, amb el títol Epístoles socràtiques. Treballà en aquests textos per a demostrar-ne l'autenticitat, sense aconseguir-ho totalment. Jean Estobeu també cita cartes en el seu Florilège. La primera edició completa de l'obra, la publicà el 1815 a Leipzig Orelli. L'autenticitat de les cartes suposadament escrites per Sòcrates encara era objecte de dubte llavors, tot i que Richard Bentley va presentar arguments sòlids a favor de la seua no autenticitat.
Les trenta-cinc cartes es preserven ara en una versió que data de la dècada del 1270, en l'Arxiu Secret del Vaticà, amb el nom de Codex Vaticanus graecus 64.
Resum Cartes I a VII Carta I: l'ètica i la vida del filòsof Les cartes I a VII són les cartes socràtiques pròpiament dites, perquè se suposa que les escrigué Sòcrates. La primera n'és una resposta del filòsof a un rei que li ofereix pagar-li perquè deixe Atenes i vinga a ensenyar-li filosofia. Sòcrates s'hi nega, i li recorda que no és, a diferència dels sofistes, un "venedor d'educació". A més, argumenta, no creu que "siga just traure profit de la filosofia". Al contrari, la filosofia ens mana no prendre mai res d'un altre.
Sòcrates critica els que dediquen les seues vides a la recerca de riquesa, perquè demostren "poca consideració per l'educació". Un cop acabada l'adolescència, són admirats per les seues possessions terrenals, però en realitat són ridículs. L'autor explica que ha de romandre a Atenes perquè hi juga un paper: la ciutat necessita "persones que cuiden de les persones [que estan interessades en la riquesa i el poder]". Quan ocupen llocs de responsabilitat, a vegades s'adormen; "cal estimular-los, per dir-ho així, per un tàvec".
El filòsof parla al seu corresponsal sobre el seu dèmon. És una veu divina que li xiuxiueja consells. Així, un dia, mentre era amb un grup de soldats en una intersecció, el seu dèmon li digué que agafàs el camí que els altres no volien prendre. Tots els soldats que no el van seguir van morir.
Cartes II a V: relacions entre Sòcrates i els seus amics i deixebles En la segona carta, Sòcrates demana al seu deixeble Xenofont que allotge i tinga cura del seu amic Querefont mentre aquest viatja al Peloponés, on l'han nomenat ambaixador per Atenes.
La carta següent també és una petició de Sòcrates: un conegut seu, Mnesó d'Amfípolis, va a Atenes per a defensar el seu cas. Ha estat desterrat de la seua ciutat i vol que se li permeta viure a Atenes. Sòcrates demana al seu amic que ajude a Mnesó.
La Carta IV es divideix en dues parts. En la primera, Sòcrates explica que va suggerir a Critòbul que cursàs filosofia quan era jove, però que en acabant Critòbul es decantà per la política i estudià assumptes polítics. En la segona part, Sòcrates diu que la seua muller Xantipa i els seus fills estan bé, i que ell viu feliçment.
La cinquena carta s'adreça a Xenofont. Sòcrates explica al seu deixeble que ell i els altres socràtics s'han assabentat que Xenofont és a Tebes i que és a punt d'anar-se'n cap a Àsia per ajudar a Cir. Informa que alguns atenesos critiquen aquesta aliança, perquè Cir s'havia aliat amb els espartans per a derrotar Atenes. El mestre recorda al seu deixeble que ha de cultivar dues virtuts, en especial importants en la guerra: paciència i menyspreu per les riqueses.
Carta VI: una disculpa per una vida senzilla La Carta VI de Sòcrates té forma apologètica. Diu que rebutja tots els regals i que, per això, alguns a Atenes el creuen boig. El filòsof es declara satisfet amb la seua vida. Duu la mateixa roba independentment de l'estació; sempre va descalç i no vol la fama política. Aquesta carta presenta Sòcrates com un model de vida cínica.
Carta VII: crítica a la tirania dels Trenta En acabant, en la Carta VII, Sòcrates respon a un corresponsal sobre els Trenta Tirans, que recentment havien pres el control de la ciutat. Un dels tirans, Càricles, li ordena anar al Pireu i detenir un home anomenat Lleó per a executar-lo. Sòcrates diu que s'hi va negar. Es diu que Càricles, que no l'apreciava per motius personals, li diu: "Sòcrates, creus que restaràs il·lés, si t'hi oposes amb tanta insistència?" Sòcrates va dir que li havia respost: "Per Zeus, puc patir molts mals, Càricles, però no pas el de la injustícia." Sòcrates critica així la tirania dels Trenta.
Cartes VIII a XIII Cartes VIII i IX: pot un filòsof servir a un tirà? Les cartes VIII a XIII relaten els ensenyaments de Sòcrates i com els seus deixebles segueixen, o no, la seua doctrina. La Carta VIII és una correspondència entre Antístenes d'Atenes i Aristip de Cirene, en què el primer critica el segon. Aristip viu amb un tirà, Dionisi el Vell. Antístenes argumenta: "No és correcte que un filòsof s'associe amb tirans." Un home savi, diu, ha de viure al seu propi país i esforçar-se per ser autosuficient. Ataca la idea que un home savi tinga la sort de fer-se ric i tenir amics poderosos. En realitat, no cal tenir diners i els tirans tenen poca educació, cosa que fa que la seua companyia no siga interessant.
La Carta IX és una resposta d'Aristip de Cirene. Hi escriu que, efectivament, els habitants estan oprimits sota el govern del tirà, que viu en un excés total. Es defensa argumentant que no pot pas escapar-ne perquè el rei Dionisi el té captiu. El considera el representant de la saviesa de Sòcrates i desitja aprendre la doctrina socràtica.
Lletres X i XI: sol·licitud d'alliberament d'amics La Carta X és una carta d'Èsquines d'Atenes a Aristip de Cirene. Hi diu que ha enviat una carta a Plató demanant-li que suggerisca a Aristip que rescate uns joves locris, dels quals Èsquines és amic. En la carta següent, Aristip tranquil·litza Èsquines: els joves en qüestió seran alliberats de la presó i no seran pas privats de les seues riqueses. Aristip demana al seu company que no li diga a Antístenes que ha salvat gent, perquè ha estat en mala relació amb ell des que va descobrir que treballa per a un tirà.
Cartes XII i XIII: el valor d'un sabater Aquestes dues cartes són un bescanvi de correspondència entre Simó i Aristip. Simó és sabater i es queixa a Aristip que aquest, segons li han dit, es va burlar d'ell en una carta que envià a Antístenes. Diu que ell, com a sabater, segueix millor els ensenyaments de Sòcrates que els que, com a Aristip, viuen en el luxe. Aristip li respon que no s'ha burlat d'ell, sinó Fedó. Aristip diu que admira i estima Simó; que, tot i ser sabater, és "ple de saviesa, i ha aconseguit persuadir Sòcrates i els joves més bells i nobles" de seure amb ell. Fins i tot a Pèricles, quan encara no era estrateg, li agradava parlar amb ell.
Cartes XIV a XXVII Cartes XIV a XV: relat de la mort de Sòcrates i resposta La Carta XIV, separada de la resta de les Epístoles, descriu el judici i l'execució de Sòcrates. Èsquines envia una carta a Xenofont per a dir-li que, tot i que sap que el seu fill Grill li ha informat de la mort de Sòcrates per una tal Greta, també li pot explicar el que va veure. Xenofont era a Esparta llavors, i Plató estava malalt. Èsquines critica durament Anit i Melit, els dos acusadors de Sòcrates, "hòmens abominables que van persistir en la vilania".
Sòcrates, segons ell, pronuncià el seu discurs amb una seriositat barrejada amb riure. Molts dels jutges estaven convençuts i suggeriren que la sentència fos més indulgent. Però també tenien por que Sòcrates fos absolt. Podria haver-ho estat, afirma Èsquines d'Atenes, si hagués emprat l'adulació en lloc de dir la veritat i la justícia. Sòcrates s'estigué a la presó i va rebre els seus amics per discutir assumptes. Fins i tot havia dit que preferia la presó a la ciutat per filosofar, perquè era "sempre distret al mercat per certes persones". En relatar la mort de Sòcrates, diu que després de beure el verí, demanà als seus amics que sacrificassen un gall a Asclepi. Sòcrates fou soterrat després de netejar-li i vestir-li el cos.
En la seua resposta, Xenofont agraeix al seu amic aquesta informació i li diu que escriurà una disculpa per a demostrar què hi va passar realment: "El seu elogi serà un exemple brillant per a la generació actual i per a la posteritat." Diu que ha llegit el text escrit per Plató, l'Apologia de Sòcrates, que troba que "la secció dialogada no està mancada de mèrit". Anuncia que es posarà al servei dels amics de Sòcrates si el necessiten ("si els amics de Sòcrates encara necessiten alguna de les coses que he enviat, feu-m'ho saber. Els ajudarem.")
Xenofont demana als deixebles que responguen als que han criticat Sòcrates des de la seua mort. Per a preservar la seua memòria, cal lloar-lo públicament, "un home que va viure la seua vida amb saviesa, santedat i respecte pels déus". Al contrari, "cal culpar i acusar la fortuna dels que han conspirat contra ell i que, a més a més, seran castigats aviat." L'autor remarca que la notícia de la mort de Sòcrates es va estendre fins i tot als espartans, que "condemnen el nostre poble, dient que s'ha tornat boig per haver consentit a executar els hòmens més innocents".
Cartes XVI a XVII: dol per Sòcrates Les cartes següents tracten del dol dels deixebles després de la mort de Sòcrates. Aristip de Cirene escriu la Carta XVI. Amb prou feines s'ha assabentat que Sòcrates no sols és mort, sinó que ni tan sols va intentar escapar de la mort, perquè volia respectar les lleis de la ciutat. Aristip diu que, com que el seu empresonament era injust, no hauria estat injust que n'escapàs. Explica al seu corresponsal que els deixebles de Sòcrates fugiren d'Atenes per por a represàlies i se n'anaren a Egina.
A la carta següent, un autor anònim, tal volta Aristip, escriu a Pròdic de Ceos i Protàgores. Admet que la seua relació no fou necessàriament fàcil, a causa del debat que tingueren sobre la virtut (relacionat ambProtàgores). Afirma que Ànit i Melissos de Samos, dos dels acusadors de Sòcrates, foren executats pels atenesos.
Cartes XVIII a XIX: invitacions de Xenofont als amics de Sòcrates