Els Arxius Internacionals per al Moviment de Dones (en neerlandés: Internationaal Archief voor de Vrouwenbeweging (IAV)) és un centre fundat a Amsterdam el 1935, per a recopilar i preservar el patrimoni cultural de les dones i posar a disposició els documents del moviment per al seu estudi. Els nazis van robar tota la col·lecció el 1940 i només petites parts se'n pogueren recuperar després de la guerra. El 1988, la part de la col·lecció d'arxius que no havien estat saquejats pels nazis es va convertir en la col·lecció fonamental del Centre Internacional d'Informació i Arxius per al Moviment de Dones. Una part substancial de l'arxiu es va trobar a Moscou el 1992 i es va retornar a Amsterdam el 2003. El 2013, la institució que alberga la col·lecció es va reanomenar Atria, Institut del coneixement i la Història de les Dones.

Història miniatura| Rosa Manus Els Arxius Internacionals per al Moviment de Dones els van fundar el 1935 tres feministes holandeses: Rosa Manus, Johanna Naber i Willemijn Posthumus-van der Goot. Rosa Manus organitzà la conferència de la International Woman Suffrage Alliance (IWSA), fou secretària de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF) i es va relacionar amb moltes de les feministes de la seua època, com ara Aletta Jacobs i Carrie Chapman Catt. Quan Jacobs va morir al 1929, els seus llibres i papers els va llegar a Rosa Manus. Naber fou cofundadora de l'IWSA i historiadora dedicada al moviment de dones, inclosa l'escriptura de biografies de dones prominents. Com a membre del Consell Nacional de Dones Holandeses (en neerlandés: Nationale Vrouwenraad van Nederland (NVN)) Naber havia començat a recopilar publicacions sobre feminisme i a crear un arxiu per a la NVN i, el 1921, havia instat a la creació d'un recurs perquè altres dones l'estudiassen. Posthumus-van der Goot era economista i després d'assistir a una conferència del 1934 organitzada per l'Associació Holandesa d'Interessos i Igualtat Ciutadana de les Dones (DAWIEC) per a estudiar les polítiques governamentals sobre l'ocupació remunerada per a les dones, s'adonà que no hi havia informació adequada sobre la història de les dones treballadores.

Les diferents habilitats i edats de les tres dones, que van constituir tres generacions del moviment feminista holandés, es van combinar per a persuadir a les fundadores de l'Institut Internacional d'Història Social (IISH) (del qual formava part el marit de Posthumus-van der Goot) perquè cedissen dues sales del seu edifici en Keizersgracht 264 per al seu projecte. El 3 de desembre del 1935, els Arxius Internacionals per al Moviment de Dones (en neerlandés: Internationaal Archief voor de Vrouwenbeweging (IAV)) es va fundar amb Manus com a presidenta i Posthumus-van der Goot com a secretària. En un any, es va realitzar la inauguració oficial de la IAV i el 1937 havien establert un Anuari multilingüe per a confirmar la naturalesa internacional de recopilar i estudiar documents sobre dones. De la junta assessora internacional formaren part la feminista britànica Margery Corbett Ashby, presidenta d'IWSA del 1926 al 1946; Cécile Brunschvicg, feminista francesa, membre del Consell Internacional de Dones (ICW) i delegada d'IWSA; Carrie Chapman Catt, fundadora estatunidenca d'IWSA; Dorothy Heneker, feminista canadenca, advocada i secretària del Comité de Pau i Desarmament de les Organitzacions Internacionals de Dones; Bertha Lutz, feminista brasilera i membre de la junta d'IWSA; la baronessa Marthe Boël, feminista belga i presidenta de ICW entre els anys 1936 i 1947; i Elsie Zimmern, feminista britànica i secretària general de ICW des del 1925. miniatura| Johanna Naber Les dones van mantenir correspondència amb altres grups de dones en anglés, francés i alemany, i les encoratjaven a enviar articles, llibres, fullets, publicacions periòdiques i semblants per a l'arxiu. També tingueren acords de reciprocitat amb altres biblioteques sobre dones, com ara la Biblioteca Marguerite Durand de París i la Llibreria de Dones de Londres. A finals de la dècada dels 1930, l'arxiu contenia uns 4.500 llibres i fullets, així com una col·lecció d'unes 150 publicacions periòdiques de vint estats. La majoria n'eren publicacions contemporànies, tot i haver-hi una col·lecció completa de Tribunes des femmes del 1833. Alguns llibres de la primera edició formaren part de l'arxiu, inclosa Una proposta seriosa per a les dames, per a l'avanç del seu veritable i major interés (1694) de Mary Astell i Vindicació dels drets de la dona (1792) de Mary Wollstonecraft. Hi havia documents originals de Jane Austen i una còpia manuscrita de la novel·la de Cécile de Jong van Beek en Donk, Hilda van Suylenburg (1897).

Intervenció nazi miniatura| Willemijn Posthumus-van der Goot En esclatar la Segona Guerra Mundial, la situació a Europa restringí l'intercanvi d'elements de l'arxiu. La incertesa també impulsà a Manus a fusionar la seua biblioteca privada i documents en els fons de IAV per seguretat. Això fou un càlcul erroni costós, perquè quan els nazis van envair els Països Baixos el 10 de maig del 1940, l'arxiu en fou un objectiu. Al juny, els funcionaris alemanys havien inspeccionat IAV dues vegades i el 12 de juliol del 1940 la Policia de Seguretat confiscà quaranta caixes de materials, així com els mobles i accessoris. L'únic article que no se'n van dur fou la caixa forta, que contenia diners, altres objectes de valor i alguns dels papers de Jacob. Les raons per les quals es van emportar els documents no són pas clares. Els alemanys afirmaren que el moviment de dones de Berlín els volia, cosa que les dones alemanyes van negar més tard, tot i que Gertrud Scholtz-Klink, directora de la Lliga Nacional de Dones Socialistes va admetre haver rebut al voltant de 500 llibres de IAV el 1942. Francisca de Haan, professora d'estudis de gènere en la Universitat Centreeuropea de Budapest, pensa que la raó per la qual es van emportar els arxius tenia més a veure amb els fets que Rosa Manus, la seua presidenta, era jueva, igual que feminista internacional, pacifista, i sospitosa d'inclinacions comunistes a causa dels seus punts de vista i activitats d'esquerra. Rosa Manus seria executada més tard en el camp d'extermini de Ravensbrück el 1943.

Els registres confiscats es van enviar al principi a Berlín i després es traslladaren a Sudetenland per raons de seguretat. Al final de la guerra, l'Exèrcit Roig prengué els documents de la Txecoslovàquia ocupada pels alemanys i els anys 1945-46, els va emmagatzemar en l'Arxiu Osobyi del KGB. (), que significa 'arxiu especial', que es trobava a Moscou. El 1947, Posthumus-van der Goot, l'única de les fundadores que sobrevisqué a la guerra, fou presidenta de la IAV i va reobrir l'arxiu. Immediatament començà a indagar què havia succeït amb la col·lecció robada, seguint l'exemple que els grups de dones a Berlín que els sol·licitaren. Gerda Walther, una filòsofa alemanya que vivia a Múnic li va escriure que era poc probable que cap dona alemanya, tret possiblement de Scholtz-Klink, tingués interés a obtenir-ne els materials. El 1947, Dirk Graswinckel, un membre del comité per a recuperar i repatriar el saqueig nazi, en va retornar algunes caixes, que representen un 1/10 de les possessions d'abans de la guerra del IAV. Al 1966, un bibliotecari de Hradec Králové, Txecoslovàquia, trobà quatre llibres segellats pel IAV i els va retornar. En la dècada dels 1960, l'organització va sol·licitar reparacions sota el programa Wiedergutmachung i va assumir que les seves propietats restants s'havien perdut.

Rejoveniment feminista de segona onada El període d'adquisició activa de materials va cessar el 1939 i durant la dècada dels 1970 no es van fer pas esforços per a expandir la col·lecció més enllà del que s'havia recuperat, tret que una persona o organització hi donàs materials. Tot i que IAV publicà algunes obres menors en les dècades dels 1950 i 1960, es va fer un petit esforç per a arribar a les persones més enllà del cercle de Posthumus-van der Goot. En la dècada dels 1970, durant el nou activisme del moviment de dones en la denominada segona onada feminista, algunes institucions i organitzacions van començar a florir novament. Alguns grups d'història de dones en algunes universitats holandeses van començar a cercar registres de dones i van redescobrir el IAV. Amb el creixent interés per preservar els registres de les dones i avaluar específicament la seua història es va prendre la decisió de començar a adquirir documents a començament de la dècada dels 1980, per a obtenir revistes, cartes i diaris de les dones de la classe treballadora, en lloc de només elits del moviment de dones. El govern holandés va començar a recolzar els esforços de recol·lecció, i feu que l'arxiu s'expandís exponencialment.

Desitjant un millor accés als materials, el primer inventari professional s'acabà el 1980 i a l'any següent, després de superar el seu espai, el IAV es va mudar a Keizersgracht, 10, a Amsterdam, compartint oficines amb altres tres organitzacions de dones: el Centre de Documentació per al Moviment de Dones (en neerlandés: Informatie en Documentatie Centrum (IDC), la revista Lover i la Stichting Vrouwen in de Beeldende Kunst (SVBK, Fundació de Dones Artistes Visuals). El 1988, les organitzacions IAV, IDC i Lover es van fusionar i formaren el Centre d'Informació i els Arxius del Moviment de Dones (en neerlandés: Internationaal Informatiecentrum en Archief voor de Vrouwenbeweging (IIAV), amb la col·lecció d'arxius IAV que recolza els fons de la nova institució.

Recuperacions posteriors El 1992, un informe aparegut en NRC Handelsblad, un important diari holandés, escrit per l'historiador Marc Jansen, assenyalava que alguns dels materials del IAV eren a Rússia. Va informar que els russos estaven disposats a retornar més de trenta col·leccions, incloses les del IAV. Gairebé immediatament els arxivers estatals de tots dos estats s'aplegaren a Moscou i van signar un acord per a retornar les vint-i-cinc caixes de documents del IAV trobats a Rússia, però va haver-hi demores perquè el Parlament rus es negà a ratificar l'acord. El 1993, a Heleen Massee, de la divisió de fotografia del IIAV, se li va permetre anar a Moscou i prendre notes sobre el contingut de sis caixes.

En l'esperit de les reformes polítiques de la Perestroika i la Glàsnost, l'historiador Mineke Bosch i una col·lega, Myriam Everard, anaren a Moscou el 1994 per a tractar de descobrir quins registres es trobaven en l'Arxiu Osobyi. Bosch hi va descobrir un volum enquadernat en cuir de retalls de diaris, fotografies i traduccions fetes per dones hongareses per a una visita de Carrie Chapman Catt i Aletta Jacobs, després de la Conferència de Copenhaguen del 1906 de la International Woman Suffrage Alliance (Aliança Internacional de Dones). Els hongaresos havien convidat a Catt a visitar-la a l'octubre, i li aconsellaren que portàs un company de parla alemanya, que no fos alemany, per a ajudar-la. Per a commemorar la visita, Rózsa Schwimmer va ajudar-los a enquadernar el volum marcat amb la inscripció "1906, del 12 al 14 d'octubre". En trobar el fullet, Bosch se l'emportà a Everard i li preguntà al director si podien retornar-lo a Amsterdam. El director va negar la sol·licitud, tot al·legant que tots els articles havien de ser comptats abans que poguessen ser retornats.