miniatura|El pic d'Anie (nevat), seu de Jona Gorri, vist des de Lascun, a la Vall d'Aspa La mitologia gascona és el llegendari que s'ha explicat durant generacions a la Gascunya. Es tracta d'un conjunt d'històries de transmissió oral centrades en personatges i creences singulars que, atesa la seva arrel pirinenca, en la majoria dels casos troben equivalents propers en la mitologia basca i, sovint, també en l'aragonesa i la catalana. Així, per exemple, el Becut és idèntic al Tartalo basc, els Peluts del pic d'Anie semblen ser la versió local bearnesa del Basajaun i les Hadas tenen molts punts en comú amb les laminak basques, les lanias aragoneses i les dones d'aigua catalanes.
La major part dels temes mitològics de la Gascunya que han arribat als nostres dies han estat recopilats a la zona pirinenca del país, sobretot al Bearn, Bigorra, Comenge i la Vall d'Aran, però també a l'Armanyac i més enllà. La comarca del Coserans, a Comenge, és especialment rica en llegendes i tradicions seculars. Com a representació cultural, tota aquesta mitologia és una manifestació més de la cultura gascona i, per extensió, de l'occitana.
Estudis sobre la qüestió A partir de mitjan , estudiosos com ara Eugène Cordier, Joan Francés Bladèr, Léopold Dardy, Jean-Victor Lalanne o Vincent Foix van publicar diversos reculls de llegendes i contes populars obtinguts in situ d'informants locals. Aquests compendis, fets quan la llengua occitana tenia encara una gran vitalitat a la Gascunya, constitueixen un important llegat del corpus mitològic pirinenc.
Durant la dècada del 1970, l'etnòloga Isaure Gratacos va dur a terme una recollida sistemàtica de la tradició oral del Coserans i del Comenge en general. Gràcies a nombrosos enregistraments d'àudio i vídeo, va demostrar la persistència de creences precristianes entre les poblacions d'aquestes valls, almenys fins al període d'entreguerres. Gratacos interpreta el manteniment d'aquest cos mitològic com a «lheritage euskaro-aquitain», «l'herència basco-aquitana». A parer seu, el grup ètnic basc i les regions del Comenge i el Coserans, si més no, comparteixen el mateix origen. Al mateix temps, per al lingüista Xavier Ravier, el fet que els principals mites de Bigorra i del País Basc siguin idèntics confirmaria la coherència d'un corpus mitològic pirinenc pertanyent a la mateixa àrea cultural, que s'estén des de les regions pirinenques i subpirinenques i l'Atlàntic fins a la conca superior de la Garona.
El periodista Olivier de Marliave postula que el catolicisme va intentar suprimir les creences ancestrals de la zona des de sempre i cita com a exemple la transformació, el 1933, d'un megàlit anomenat «l'Ustau de las Hadas» ('lhostal de les hadas') en un altar per part del rector de la parròquia d'Escou i Escout, a Bearn. Tanmateix, el gran arrelament popular d'aquestes creences va fer que romanguessin en l'imaginari col·lectiu durant segles. A parer de Gratacos, «les diverses colonitzacions romanes, visigòtiques i franques no van destruir l'antic costumari, que va romandre inalterat [...] fins a finals del ».
Tradicions miniatura|El brandon de Sant Joan a Miramont de Comenge Una de les antigues tradicions que s'ha mantingut quasi inalterable des de temps pretèrits als Pirineus gascons és la celebració del solstici d'estiu, tal com ha passat també a Catalunya. Així, les Falles del Pirineu, declarades Patrimoni cultural immaterial de la Humanitat el 2003, se celebren en ambdós vessants de la serralada. Mentre que a Catalunya, el pal on es cremen les falles en una gran foguera central es coneix com a foro o faro (haro en la versió gascona aranesa), al Comenge i a la Varossa en diuen brandon.
Una altra tradició ben viva a la zona és la del Catsau de Nadau, anomenat de moltes altres maneres segons la zona, com ara Soca de Nadau a la Vall d'Aran i cachafuòc en altres parts d'Occitània, que té la mateixa arrel que el Tió de Nadal català, la Tronca de Nadal aragonesa i el Gabon-zuzi basc: es tracta d'una soca que es cremava a la xemeneia de la casa, prou grossa perquè pogués durar encesa tota la Nit de Nadal. Era costum fer-li ofrenes de sal, vi, pa i dolços.
Cal dir que una gran part de les tradicions, llegendes i personatges mitològics de la Gascunya són compartits per la resta de territoris occitans, especialment els pirinencs, com ara la veïna Arieja, però també el Llenguadoc i més enllà, sovint amb altres noms, però amb característiques molt semblants. Així, les hadas gascones troben el seu equivalent amb les dragas de l'Arieja, les quals tenen companys, els dragòts; el Becut és molt semblant a lUlhart, conegut tant a l'Arieja com molt més enllà, als Alps d'Isèra (a tocar de la Droma occitana); el drac pirinenc, ben conegut a Bigorra, té una rèplica al Llenguadoc, el drapet. Finalment, personatges com ara el mandragot, el lop garon i la camacruda es coneixen com a matagot, leberon i cambo-cruso en altres contrades.
Algunes llegendes són comunes amb les catalanes, com ara la del llac de Barbasan, idèntica a la del llac d'Engolasters d'Andorra.
Llista de personatges miniatura|Bos de Benac i el diable en una il·lustració de Gustave Doré del 1855
Becut Bos de Benac Camacruda Carcolh Drac Catsau de Nadau Eth hulet (Erulet) Ganipota Hada Joan de l'Ors
Jona Gorri Leberon Mandragot Mandrònius Pelut Rotland Tac Tantugon Trufandèc
Referències
Bibliografia
Vegeu també Panteó pirinenc