El coll de Peguera, també anomenat Mur de Peguera pel seu vessant sud en àmbits ciclistes (en francès col de Péguère o Mur de Péguère), és un pas de muntanya del Pirineu occità situat entre les comarques històriques del Coserans i el Seron, i actualment al departament francès de l'Arieja, regió d'Occitània. Té una alçada de 1.376 m i es troba a la unió de les comunes de Bocenac, al sud, i Sentenac de Seron, al nord.

Al coll es troben les carreteres departamentals D 17 i D 72. La primera comunica Foix, a la vall de l'Arieja, amb el coll dels Caugnous (947 m), al vessant sud del massís de l'Arisa, superant també els colls dels Marrous (992 m) i de Jouels (1.247 m), ambdós al vessant nord del mateix massís, mentre que la segona mena a través del colls de Portel (1.435 m) i de Pradel (1.291 m) al coll de la Crouzette (1.244 m), des d'on es pot descendir a Bièrt, a la vall de l'Arac, o a Sent Gironç tot resseguint la vall del Nert.

Està situat al massís de l'Arisa, entre el Cap de Campets (1.502 m), a l'oest, i el Cap du Carmil (1.570 m) i el Pic de Fontfrède (1.595 m), a l'est. Les aigües del seu vessant nord s'escolen per diversos torrents que conflueixen en el riu de Peguera, el qual, després d'unir-se amb altres rierols, acaba formant l'Arisa, un afluent per la dreta de la Garona. Pel vessant sud es formen diversos torrents que conflueixen en la Goute de Caulassa, a través de la qual arribaran a l'Arac prop de Maçat. Aquest darrer és un afluent per la dreta del Salat, també a la conca de la Garona.

Detalls de l'ascensió miniatura|esquerra|Punt culminant del coll de Peguera L'ascensió pel vessant sud, la qual inclou el coll dels Caugnous, comença a Maçat, a la vall de l'Arac, té 9,4 km de longitud, en què se supera un desnivell de 747 m, amb un pendent mitjà del 8 % i un tram de pendent màxim del 17,6 %. Es tracta d'una ascensió amb dues parts ben diferenciades. Els primers 5,5 km presenten un pendent variable, però moderat, d'entre el 2 % i el 7 %, amb el sector més costerut prop de l'inici, amb 500 m al 7 % dins del primer quilòmetre. Tota aquesta part i fins a arribar al coll dels Caugnous és compartida amb el vessant oest del proper coll de Port. Poc abans d'arribar al primer es troba un primer sector de 500 m al 10 %. A partir d'aquí, en el tram conegut popularment com a Mur de Peguera, el pendent no baixarà d'aquest valor fins als darrers 400 m, al 8 %. Entremig s'encadenen diversos sectors d'entre el 10 % i el 13 %, amb el tram més difícil entre els quilòmetres 6 i 8, en què s'alternen sectors de 500 m al 13 % i 12 %.

Pel vessant nord existeixen dues variants d'ascensió. La primera comença a Sèrras d'Arget, a la vall de l'Arget, i inclou els colls dels Marrous i de Jouels. Té 17,9 km de longitud, en què se superen 873 m de desnivell, amb un pendent mitjà del 4,9 % i un tram de pendent màxim del 12,1 %. Es tracta d'una ascensió molt més assequible que la del vessant sud, ja que no hi cap quilòmetre que superi un pendent mitjà del 8 %. Els primers 4 km són suaus, amb pendents d'entre el 2 % i el 4 %. En passar per Burret, aquest augmenta al 6 %, per tot seguit afrontar un dels quilòmetres més costeruts d'aquesta ascensió, al 8 %. En els següents 3 km, el pendent torna a suavitzar al 4 % o 5 %. Al voltant del coll dels Marrous i sota del coll del Plandot (1.221 m), entre els quilòmetres 9 i 13, es troba la part més dura, amb un pendent sostingut del 6 %, excepte entre els quilòmetres 11 i 12, que encara puja més, al 8 %. Poc abans d'arribar al coll de Jouels, el pendent torna a baixar al 3 %, valor que no superarà més fins al cim. Aquest darrer tram presenta pendents d'entre l'1 % i el 3 %.

La segona opció d'ascens pel vessant nord comença a la vall de l'Arisa, a l'indret anomenat Estaniels, sota de Sentenac de Seron. És una pujada més directa que l'anterior, amb una longitud de 13,2 km, un desnivell de 893 m, un pendent mitjà del 6,8 % i un tram de pendent màxim del 15,7 %. Es tracta d'una ascensió força irregular, amb pendents d'entre el 2 % i el 10 %. El tram més costerut es troba entre els quilòmetres 9 i 11, amb el primer al 8 % i el segon al 10 %. També destaquen el primer quilòmetre i entre els quilòmetres 4 i 5, ambdós al 8 %. Per contra, els 1.200 m finals són els més assequibles, al 2 %.

Ciclisme Tour de França El coll de Peguera s'ha ascendit quatre vegades al Tour de França, sempre pel vessant sud i classificat com de primera categoria per al Gran Premi de la Muntanya. Un altre element comú d'aquesta ascensió és que sempre ha suposat l'última dificultat muntanyosa de la jornada, amb final a Foix, menys una vegada que va finalitzar en alt al Prat d'Albis.

Addicionalment, el coll de Peguera també es va passar en l'edició de 2008, tot i que en aquella ocasió es va incloure en el descens del coll de Portel i no es va tenir en compte per a la classificació del Gran Premi de la Muntanya.

El coll de Peguera s'havia d'incloure per primera vegada en l'edició de 1973, en una etapa pirinenca amb inici a la Guingueta d'Ix i final a Banhèras de Luishon i en què s'havia d'ascendir pel vessant sud i retornar a la mateixa vall de l'Arac a través dels colls de coll de Portel, de Pradel i de la Crouzette. Luis Ocaña, mallot groc abans d'iniciar l'etapa i vencedor final d'aquella edició, va convèncer els organitzadors de la cursa de modificar el recorregut de l'etapa per evitar el coll, ja que considerava que el descens era massa perillós.

Calgué esperar 39 anys per tal que l'ascensió al coll de Peguera es tornés a incloure al Tour de França. En l'edició de 2012 es va escalar com a última dificultat muntanyosa de la catorzena etapa, amb inici a Limós i final a Foix. En aquella ocasió, el francès Sandy Casar fou el primer al cim. En el descens del coll es va produir un atac per part de desconeguts mitjançant l'estesa per la calçada de claus utilitzats en tapisseria que va provocar punxades en uns 30 corredors del grup de favorits, els quals rodaven uns 15 minuts darrere del grup capdavanter. Només es va produir una caiguda greu, la del croat Robert Kišerlovski, que es va trencar la clavícula i va haver d'abandonar la cursa. L'equip Sky, al qual pertanyia l'aleshores mallot groc, el britànic Bradley Wiggins, va ordenar alentir la marxa per evitar que els ciclistes afectats perdessin temps.

Cinc anys més tard, l'any 2017, fou el també francès Warren Barguil el primer en passar pel coll. A banda de consolidar la primera posició a la classificació del Gran Premi de la Muntanya, va aconseguir també endur-se l'etapa en un esprint d'un quartet d'escapats format també per Nairo Quintana, Alberto Contador i Mikel Landa.

En l'edició del 2019 el coll de Peguera precedia l'ascensió final al Prat d'Albis, inèdita fins a aquella edició. En aquella ocasió, l'alemany Simon Geschke superà el coll en primera posició.

En l'edició de 2022 es va tornar a escalar just abans del final de l'etapa a Foix. El canadenc Hugo Houle es va distanciar d'un grup d'escapats poc abans d'iniciar l'ascensió, que va completar en solitari, sent el primer al cim i a la línia d'arribada.

+Guanyadors del Gran Premi de la Muntanya al Tour de FrançaAnyEtapaCategoriaInici etapaFinal etapaPrimer al cimVessant200811no categoritzatLanamesaFoixOest2012141LimósFoixSud2017131Sent GironçFoixSud2019151LimósPrat d'AlbisSud2022161CarcassonaFoixSud

Ronda de l'Isard d'Arieja El coll de Peguera s'ha superat com a mínim dues vegades a la Ronda de l'Isard d'Arieja. +Guanyadors del Gran Premi de la Muntanya a la Ronda de l'Isard d'AriejaAnyEtapaCategoriaInici etapaFinal etapaPrimer al cimVessant201841Salias de SalatSent GironçSud202041BèthhagSent GironçSud

Cicloesportiva L'Ariégeoise El coll de Peguera format part del recorregut habitual de la cursa ciclista per a aficionats anomenada L'Ariégeoise. Aquesta cursa es disputa anualment des de 1995 i recorre diversos passos de muntanya pirinencs de l'Arièja.

Referències

Peguera Categoria:Ports de muntanya del ciclisme Categoria:Colls dels Pirineus