miniatura|Robert Montgomery davant d'un comitè del Senat a Washington, DC, el 3 d'abril de 1939, per oposar-se a un projecte de llei dissenyat per prohibir el block booking|232x232px El Block Booking (en català: "reserva en bloc") és un sistema de venda de múltiples pel·lícules a un cinema com una unitat. El Block Booking va ser la pràctica predominant en el sistema d'estudis de Hollywood des de principis de la dècada de 1930 fins que va ser il·legalitzada per la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas United States v. Paramount Pictures, Inc. (1948).
Sota aquest sistema, els propietaris de cinemes independents es veien obligats a acceptar grans quantitats de films sense tenir-ne informació. Així doncs, els estudis podien repartir films de sèrie B, A i star vehicles (films creats específicament per a estrelles de cinema amb l'objectiu d'afavorir la seva fama), cosa que feia les operacions de producció i distribució més econòmiques".
La compra de films no vistes es coneix com a blind bidding (en català: "licitació a cegues").
Orígens a l'era silent Paramount Pictures, liderada per Adolph Zukor, va ser en gran part responsable d'introduir la pràctica a Hollywood. El director general, Al Lichtman, va suggerir a Zukor que l'estudi produís 52 pel·lícules a l'any i que venguessin la seva programació anual per avançat: miniatura|245x245px|Cartell de Dr. Jekyll and Mr. Hyde (pel·lícula de Paramount Pictures del 1920) En uns temps en què el predomini d'estrelles era el factor més important a l'hora de determinar l'èxit del film a taquilla, Zuckor havia acaparat el mercat. En una popular enquesta del 1918 ... les sis estrelles a la llista —Mary Pickford, Marguerite Clark, Douglas Fairbanks, Harold Lockwood, William S. Hart i Wallace Reid— tenien contracte amb Zuckor. Amb aquesta influència, Paramount va poder insistir que els possibles exhibidors interessats, per exemple, en les pel·lícules de Pickfors, les adquirissin en grans blocs, juntament amb una quantitat de títols no tan atractius. Aquests acords de block booking incloïen sovint grups de 13 a 52 o fins i tot 104 títols. Els venedors de Paramount oferien una varietat de línies de productes, des dels llançaments d'Artcraft de primera qualitat de Pickford, Fairbanks i Hart, fins a produccions més modestes de Realart, en què es desenvolupaven estrelles com Bebe Daniels. Com aquestes pel·lícules encara no s'havien produït, els exhibidors havien de "comprar a cegues" a partir d'un prospecte o llibre de campanya incomplert.La resta del sistema d'estudis, exceptuant United Artists, van copiar aquestes polítiques en graus diferents. Durant gran part de la dècada de 1920, particularment Paramount i Warner Bros., "van basar-se en gran manera en el block booking i el blind bidding". El 1921, La Comissió Federal de Comerç (Federal Trade Commission) va iniciar una investigació sobre les pràctiques de reserva dels estudis que va durar 11 anys. Una ordre de cessament i desistiment del 1927 va ser ignorada per les majors. Distribuïdors més petits, com ara Associated Exhibitors, que van intentar mantenir la reserva oberta, van veure's obligats a acceptar la pràctica.
El creixement del sistema miniatura|241x241px|Adolf Zukor Amb la conversió al cinema sonor de Hollywood a finals dels anys 20, el block booking va convertir-se ràpidament en la pràctica generalitzada: per tal d'obtenir accés a les pel·lícules atractives de sèrie A, la majoria de cinemes es veien obligats a llogar la producció de tota la temporada d'una companyia. El president de Paramount Pictures, Adolf Zukor, va obtenir les cadenes de cinemes Paramount-Publix, que sumaven un total de 1.200 pantalles, i va insistir que els exhibidors i cinemes independents signessin un contracte amb la seva companyia si volien les produccions exclusives de primera línia de Paramount. Amb paquets de films que abastaven tota una temporada, oferts en un tracte de tot o res, els teatres no només apostaven per pel·lícules que no havien vist, sinó per moltes pel·lícules que encara no s'havien fet. Això també s'anoemenava blind bidding (licitació a cegues), ja que, a part de conèixer el gènere, els repartiment i una breu descripció de l'argument, els exhibidors no sabien res més de les pel·lícules. En una ocasió, Zuckor va pressionar els operadors de cinemes per comprar en bloc 104 pel·lícules per any i va obligar-los a projectar-ne dues per setmana, durant 52 setmanes seguides.
Amb els films de sèrie B —films de producció menys costosa destinades a ser projectades com la meitat inferior dels llargmetratges dobles— llogades a una tarifa plana (en lloc del percentatge de taquilla base d'una pel·lícula de sèrie A), es podien establir tarifes que, essencialment, garantien la rendabilitat de totes les pel·lícules de sèrie B. El block booking i blind bidding significaven que les majors no havien de preocupar-se per la qualitat de la sèrie B:Sabent que fins i tot la pel·lícula més pobra trobaria una sortida, els estudis podien operar a ple rendiment. En el procés, les majors van traslladar els riscos del finançament de la producció a l'expositor independent. Els efectes a llarg termini de la política també van sufocar la competència en tancar el mercat a productors i distribuïdors independents. En resum, el block booking va permetre a les grans companyies obtenir la major quantitat de beneficis del mercat.La revista Life, en una retrospectiva sobre el sistema d'estudis del 1957, descrigué les pel·lícules menys atractives com a "mediocritats milionàries":No era bon entreteniment ni era art, i la majoria de pel·lícules produïdes tenien una mediocritat uniforme, però també eren uniformement profitoses ... La mediocritat milionària va ser el pilar fonamental de Hollywood.Juntament amb els blocs de llargmetratges, es requeria als exhibidors d'agafar també els curtmetratges de les majors —una pràctica coneguda com a "full-line forcing". Els estudis de Hollywood més petits, col·lectivament coneguts com a Poverty Row, no van tenir les grans pel·lícules amb grans estrelles que els haurien permès obligar els propietaris de cinemes a reservar en bloc també els seus films. En canvi, venien principalment els drets de distribució regional exclusius a les anomenades empreses de drets estatals. Aquests distribuïdors, al seu torn, comercialitzaven blocs de pel·lícules als exhibidors, habitualment sis o més pel·lícules amb la mateixa estrella (atès que la font dels films era Povery Row, era una estrella relativament menor).
Fi El juliol de l'any 1938, la divisó d'antimonopoli pertanyent al Departament de Justícia presentà una demanada, United States v. Paramount Pictures, Inc. et al., en què acusava els vuit estudis principals de Hollywood de violar la Llei Antimonopoli Sherman.
La Llei Antimonopoli Sherman de 1890 controllava el comerç a nivell interestatal amb diferents disposicions antimonopoli i va aplicar-se contra les activitats monopolístiques del sistema d'estudis. El block booking i el blind bidding eren al cor de les pràctiques acusades d'il·legalment monopolístiques. El Departament de Justícia va presentar una demanda contra el sector de distribució dels estudis de Hollywood en el cas antimonopoli Famous Players-Lasky de 1928. Aquest, també va acusar les deu entitats que controlaven el 98% de la distribució als cinemes. Es van presentar apel·lacions i els estudis van poder evitar que es duguessin a terme els càrrecs fins al 1929, a causa del col·lapse de la borsa i la Gran Depressió, que van ocórrer al mateix temps, cosa que va fer irrellevant l'assumtpe. Les majors controlaven la programació dels seus cinemes i també negociaven acords de distribució amplis que van restringir la situació financera dels cinemes independents.
El 29 d'octubre de 1940, els Cinc Grans estudis —majors— (Loews Inc. (propietària de MGM), Paramount, 20th Century-Fox, Warner Bros. i RKO) van signar un decret de consentiment en un intent de resoldre el cas. Va proporcionar, entre altres, que el "block booking continuaria, però en blocks no superiors a cinc films; se celebrarien fires comercials regularment per proporcionar als expositors projeccions anticipades; [i] es prohibiria la força de curtmetratges i noticiaris". El decret va ser aprovat el 20 de novembre pel jutge Henry W. Goddard. Els Tres Petits (Columbia, United Artists i Universal) no es van unir al decret, tot i que no posseïen cap cinema i, per tant, la demanda contra ells va continuar. Com que el decret es va forjar després de l'inici de la temporada de 1940-41 en l'1 de setembre, el nou acord dels Cinc Grans no va entrar en vigor fins la temporada de 1941-42. Quan el decret de consentiment va caducar el 1942, la majoria de les grans companyies van continuar amb blocs de cinc, malgrat que la MGM va optar per blocs de dotze durant dos anys. En canvi, la Warner Bros. va abandonar completament els blocs el 1943. La pràctica va ser completament prohibida per la decisió del Tribunal Suprem de 1948, Estats Units contra Paramount, contra els estudis en el cas d'antimonopoli de Paramount.
D'acord amb les decisions de tribunals inferiors, el Tribunal Suprem va dictaminar que tots els principals estudis de cinema havien impedit la competència nacional i estrangera a través del seu control sobre les sales de cinema. En la decisió de 1948, el Suprem va ordenar l'eliminació del block booking i va exigir una separació de les participacions dels cinemes de la producció i la distribució. Sense control del block booking, els estudis temien que no podrien continuar obligant els cinemes a comprar fins a 400 pel·lícules l'any. En previsió de pèrdues massives de beneficis, els estudis van retallar els horaris de producció i van liquidar els contractes amb actors, productors, directors i altres. Els artistes que recentment van quedar-se sense feina, van començar carreres a la televisió, seguir els seus predecessors antics. A mesura que els actors de cinema populars van fer la transició cap a la pantalla de televisió, els espectadors van seguir els seus artistes preferits al nou mitjà. El 1951, gairebé totes les ciutats amb canals de televisió van veure un augment significatiu en el tancament de cinemes, corresponent a l'agument simultani de l'audiència televisiva. El 1948 només un 1% de la població tenia televisió a casa, l'any 1955 aquesta xifra ja era un 75%.
Referències
Fonts
Ward, Richard Lewis. When the Cock Crows: A History of the Pathé Exchange. SIU Press, 2016.
Categoria:Història del cinema Categoria:Sales de cinema