miniatura|300x300px|Tancs de batalla principals Leopard 2A5 de l'exèrcit alemany el 1996 Un tanc de combat principal (MBT), també conegut com a tanc de batalla, és un tanc que fa la funció de foc directe i maniobra amb protecció blindada en molts exèrcits moderns. El desenvolupament durant la Guerra Freda de motors més potents, millors sistemes de suspensió i un blindatge compost més lleuger va permetre el disseny d'un tanc que tenia la potència de foc d'un tanc superpesant, la protecció blindada d'un tanc pesant i la mobilitat d'un tanc lleuger, en un paquet amb el pes d'un tanc mitjà. El primer MBT designat va ser el tanc britànic Chieftain, que durant el seu desenvolupament a la dècada de 1950 va ser redissenyat com a MBT. Al llarg de les dècades de 1960 i 1970, el MBT va substituir gairebé tots els altres tipus de tancs, deixant només algunes funcions especialitzades per ser ocupades per dissenys més lleugers o altres tipus de vehicles de combat blindats.
Els tancs de batalla principals són un component clau dels exèrcits moderns.House (1984), Toward Combined Arms Warfare: A Survey of 20th-Century Tactics, Doctrine, and Organization Els MBT moderns poques vegades operen sols, ja que s'organitzen en unitats blindades que inclouen el suport d' infanteria, que pot acompanyar els tancs en vehicles de combat d'infanteria. Sovint també reben el suport d'avions de vigilància o d'atac a terra. El pes mitjà dels MBT varia d'un país a un altre. El pes mitjà dels MBT occidentals sol ser més gran que el dels MBT russos o xinesos.
Història Classes inicials de tancs amb rol limitat miniatura|250x250px|Tanc Mark I del primer model a la batalla del Somme, 1916 Durant la Primera Guerra Mundial, la combinació d'erugues, blindatge i canons en un vehicle funcional va ampliar els límits de la tecnologia mecànica. Això va limitar les capacitats específiques del camp de batalla que es podia esperar que complís qualsevol disseny de tanc. Un disseny podia tenir bona velocitat, blindatge o potència de foc, però no les tres coses juntes.
Davant del punt mort de la guerra de trinxeres, els primers dissenys de tancs es van centrar en creuar trinxeres amples, requerint vehicles molt llargs i grans, com el tanc britànic Mark I i els seus successors; aquests van ser coneguts com a tancs pesants. Els tancs que es van centrar en altres funcions de combat eren més petits, com el Renault FT francès; aquests eren tancs lleugers o tanquetes. Molts dissenys de tancs de finals de la guerra i d'entreguerres es van diferenciar d'aquests segons conceptes nous, i en la seva majoria no provats, per a futures funcions i tàctiques de tancs. Cada nació tendia a crear la seva pròpia llista de classes de tancs amb diferents funcions previstes, com ara "tancs de cavalleria", "tancs d'innovació", "tancs ràpids" i "tancs d'assalt". Els britànics mantenien tancs creuer que, per aconseguir una alta velocitat i, per tant, maniobrabilitat en l'atac, portaven menys blindatge, i els tancs d'infanteria que operaven al ritme de la infanteria podien portar més blindatge.
Evolució del tanc mitjà d'ús general miniatura|Tanc de cavalleria lleugera francès Hotchkiss H-39 abandonat, Batalla de França, 1940 Després d'anys de desenvolupament aïllat i divergent, els diversos conceptes de tancs d'entreguerres finalment es van provar amb l'inici de la Segona Guerra Mundial. En el caos de la guerra llampec, els tancs dissenyats per a un sol rol sovint es van veure obligats a participar en situacions de camp de batalla per a les quals no eren adequats. Durant la guerra, els dissenys de tancs de rol limitat van tendir a ser substituïts per dissenys d'ús més general, possibles gràcies a la millora de la tecnologia dels tancs. Les classes de tancs es van basar principalment en el pes (i les corresponents necessitats de transport i logística). Això va conduir a noves definicions de classes de tancs pesants i lleugers, amb els tancs mitjans cobrint la resta. El tanc alemany Panzer IV, dissenyat abans de la guerra com un tanc "pesat" per assaltar posicions fixes, va ser redissenyat durant la guerra amb millores de blindatge i canons per permetre-li assumir també rols antitanc, i va ser reclassificat com a tanc mitjà.
La segona meitat de la Segona Guerra Mundial va veure una major dependència dels tancs mitjans d'ús general, que es van convertir en el gruix de les forces de combat de tancs. En general, aquests dissenys van concentrar uns , estaven armats amb canons al voltant de i impulsat per motors del . Exemples notables inclouen el T-34 soviètic (el tanc més produït en aquell moment) i l'M4 Sherman estatunidenc.
El desenvolupament de tancs de guerra tardans va posar més èmfasi en el blindatge, l'armament i les capacitats antitanc per als tancs mitjans: miniatura|Nous tancs Panther carregant-se per al transport al front oriental
El tanc Panther alemany, dissenyat per contrarestar el T-34 soviètic, tenia tant l'armament com el blindatge augmentats respecte als tancs mitjans anteriors. A diferència dels dissenys Panzer anteriors, el seu blindatge frontal estava inclinat per augmentar-ne l'efectivitat. També estava equipat amb el canó KwK 42 L/70 de 75 mm i canó llarg d'alta velocitat que era capaç de derrotar el blindatge de tots els tancs aliats excepte el més pesat a llarga distància. El potent motor Maybach HL230 P30 i el robust tren de rodatge feien que, tot i que el Panther decantava la balança al – de dimensions considerables per a la seva època – en realitat era força maniobrable, oferint una millor velocitat fora de carretera que el Panzer IV. Tanmateix, el seu desenvolupament precipitat va comportar problemes de fiabilitat i manteniment. El T-44 soviètic va incorporar moltes de les lliçons apreses amb l'ús extensiu del model T-34, i algunes d'aquestes modificacions es van utilitzar en els primers MBT, com una suspensió de torsió moderna, en lloc de la versió amb suspensió Christie del T-34, i un motor muntat transversalment que simplificava la seva caixa de canvis. També es considera el predecessor directe del T-54. A diferència del T-34, el T-44 tenia una suspensió prou robusta per poder muntar un . El tanc mitjà americà M26 Pershing de per substituir l'M4 Sherman, va innovar en els tancs nord-americans moltes característiques comunes als MBT de la postguerra. Aquestes característiques inclouen una transmissió automàtica muntada a la part posterior, suspensió de barra de torsió i tenia una forma primerenca de paquet de potència, combinant un motor i una transmissió en un paquet compacte. L'M26, però, patia d'un motor relativament feble pel seu pes (efectivament el mateix motor que el més lleuger M4A3 Sherman), i com a resultat era una mica dèbil. El disseny de l'M26 va tenir una profunda influència en els tancs de batalla mitjans i principals americans de la postguerra: "L'M26 va formar la base per a la generació de tancs de batalla nord-americans de la postguerra, des de l'M46 fins a les sèries M47, M48 i M60."
Tanc universal britànic miniatura|Centurió Mk 3 Gran Bretanya havia continuat pel camí del desenvolupament paral·lel de tancs de creuer i tancs d'infanteria. El desenvolupament del motor Rolls-Royce Meteor per al tanc Cromwell, combinat amb estalvis d'eficiència en altres parts del disseny, gairebé va duplicar la potència dels tancs de creuer. Això va portar a especular sobre un "Tanc Universal", capaç d'assumir les funcions tant d'un creuer com d'un tanc d'infanteria combinant blindatge pesat i maniobrabilitat.
El mariscal de camp Bernard Montgomery és reconegut com el principal defensor del concepte de tanc universal britànic ja el 1943, segons els escrits de Giffard Le Quesne Martel, però es van fer pocs progressos més enllà del desenvolupament del tanc creuer Cromwell bàsic que finalment va conduir al Centurion. El Centurion, en aquell moment designat com a "creuer pesat" i més tard "tanc de canó mitjà" va ser dissenyat per a la mobilitat i la potència de foc a costa del blindatge. , però una major potència del motor permetia més protecció blindada, de manera que el Centurion també podia funcionar com a tanc d'infanteria, fent-ho tan bé que el desenvolupament d'un nou tanc universal es va fer innecessari.
El Centurion, que va entrar en servei just quan acabava la Segona Guerra Mundial, va ser un tanc multifuncional que posteriorment va formar el principal element blindat de l'Exèrcit Britànic del Rin, les forces armades de l'Imperi Britànic i les forces de la Commonwealth, i posteriorment de moltes altres nacions a través d'exportacions, el cost de les quals va ser cobert en gran part pels EUA. La introducció del El canó de 20 lliures del 1948 va donar al tanc un avantatge significatiu sobre altres tancs de l'època, preparant el camí per a una nova classificació de tancs, el tanc de batalla principal, que va anar substituint gradualment les classes de pes i armament anteriors. miniatura|La introducció de la definició principal de tanc de batalla amb el T-54/T-55 durant la Guerra Freda va substituir completament els tancs mitjans de la Segona Guerra Mundial com el T-34.
Guerra Freda Un excedent de dissenys efectius de l'època de la Segona Guerra Mundial en altres forces, especialment els EUA i la Unió Soviètica, va conduir a una introducció més lenta de dissenys similars per part seva. A principis de la dècada de 1950, aquests dissenys ja no eren clarament competitius, especialment en un món d'armes de càrrega buida, i nous dissenys van sorgir ràpidament de la majoria de les forces armades.
La conferència de Quebec del 1957 entre els EUA, el Regne Unit i el Canadà va identificar el MBT com la via per al desenvolupament en lloc de tancs mitjans i pesants separats.
El concepte de tanc mitjà va evolucionar gradualment fins a convertir-se en el tanc de combat principal (MBT) a la dècada de 1960, a mesura que es va adonar que els tancs mitjans podien portar armes (com el americà)., soviètic 100 mm (3,9 polz), i especialment la britànica L7 105 mm (4,1 polz) que podia penetrar qualsevol nivell pràctic de blindatge existent aleshores a llarga distància. A més, els tancs més pesants no podien utilitzar la majoria dels ponts existents. El concepte de tancs pesants de la Segona Guerra Mundial, armats amb els canons més potents i el blindatge més pesat, va quedar obsolet perquè els tancs grans eren massa cars i igual de vulnerables als danys causats per mines, bombes, coets i artilleria. De la mateixa manera, la Segona Guerra Mundial havia demostrat que els tancs lleugerament armats i blindats tenien un valor limitat en la majoria de funcions. Fins i tot els vehicles de reconeixement havien mostrat una tendència cap a un pes més gran i una major potència de foc durant la Segona Guerra Mundial; la velocitat no era un substitut del blindatge i la potència de foc.
Guerra asimètrica miniatura|Un Leopard 2 alemany en la versió PSO, preparat per a la guerra asimètrica En la guerra asimètrica, amenaces com els dispositius explosius improvisats i les mines han demostrat ser efectives contra els tancs de combat. En resposta, les nacions que s'enfronten a una guerra asimètrica, com ara Israel, estan reduint la mida de la seva flota de tancs i adquirint models més avançats. Per contra, alguns grups insurgents com el mateix Hezbollah operen tancs de batalla principals, com el T-72.