La Simfonia núm. 5 op. 67 és una simfonia del compositor rus Borís Tísxenko, completada el 1976 i concebuda com una resposta artística a la mort de Dmitri Xostakóvitx (1975), a qui l’obra és dedicada.

Origen i context Tísxenko, vinculat a la tradició musical de Sant Petersburg i antic alumne de Xostakóvitx, va escriure aquesta simfonia en un moment en què molts compositors soviètics reaccionaven a la desaparició del seu mestre, i l’obra pot entendre’s també com un diàleg musical —fet d’al·lusions i citacions— entre tots dos creadors.

Diversos comentaris han remarcat que la simfonia, en escala i retòrica, habita deliberadament un món sonor proper al de les simfonies de Xostakóvitx i hi incorpora referències recognoscibles, com ara el monograma musical DSCH (re–mi♭–do–si).

Estructura La simfonia està escrita en cinc moviments interpretats sense pausa, amb títols i caràcters molt contrastats.

Preludi Dedicatòria Sonata Interludi Rondó

Instrumentació La simfonia està escrita per a 3 flautes, 3 oboès, 4 clarinets i 3 fagots – 6 trompes, 3 trompetes, 4 trombons i 1 tuba – timbales, percussió (5 intèrprets) i cordes, amb una durada aproximada de 50 minuts.

El teixit orquestral fa un ús especialment expressiu dels soliloquis de fusta —amb un paper destacat del corn anglès a l’inici— i d’acords massius de vent i metall, sovint orientats a una tensió acumulativa.

Anàlisi musical El primer moviment contraposa solos planyívols de fusta amb grans acords orquestrals que acaben descomponent-se en un clima de caos.

El segon moviment, titulat Dedicatòria, concentra el dol en una escriptura de cromatisme intens i dissonància carregada, mentre que el tercer, Sonata, adopta un impuls mecànic i nerviós que culmina en un clímax de gran violència expressiva, amb ressons explícits de les simfonies vuitena i desena de Xostakóvitx.

El recorregut intern de la simfonia és una successió de paisatges de gran càrrega dramàtica: un inici dominat per solos llargs (corn anglès i clarinet), episodis de duets a les fustes, un quart moviment d’atmosfera «gelada» amb trinats i glissandi, i un final de dansa velada que s’esvaeix amb la intervenció del flautí.

Recepció i enregistraments La simfonia ha estat objecte d’interès com a obra clau del Tísxenko de maduresa, tant per la seva dimensió elegíaca com per l’ús de citacions i al·lusions que reforcen la lectura de l’obra com a homenatge i «conversa» amb Xostakóvitx.

Entre els testimonis discogràfics comentats per la crítica hi ha l’enregistrament amb l’Orquestra de la Ràdio i Televisió de l’URSS sota la direcció de Maksim Xostakóvitx (gravació radiofònica de 1978), valorat com a document d’una obra «fenomenalment interessant» malgrat les limitacions sonores del registre d’època.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1976 Tisxenko 05