miniatura|Infoli de l'Alcorà de la infermera (Mushaf al-Hadina) amb fragment de la sura Al-An'am. Kairouan, dinastia zírida, 1020. Museu Metropolità d'Art
Al-Anam (; ) o Els ramats és la sisena sura de l'Alcorà, amb 165 aleies. Tracta temes molts diversos, com els signes clars del domini i el poder de Déu, el rebuig del politeisme i la incredulitat, l'establiment del tawhid o monoteisme estricte, la revelació, la profecia o la resurrecció. És una sura de la Meca, és a dir, que es considera revelada íntegrament durant l'etapa mitjana del període de la Meca de revelació de l'islam. La sura també relata la història d'Ibrahim, l'Abraham bíblic, que commina la gent a deixar d'adorar els cossos celestes i a girar-se cap a Déu.
Resum La sura tracta diversos temes que, seguint l'ordre de les aleies, es poden resumir: 1-3: Lloança al Creador Totpoderós i Omniscient 4-5: Incredulitat voluntària dels infidels de la Meca 6: Els infidels són amenaçats amb el judici diví 7: La gent de al Meca és irremeiablement incrèdula 8-9: Per què no van ser enviats àngels als infidels? 10-11: Els que van rebutjar els antics profetes van ser castigats 12-18: Per què cal servir el veritable Déu? 19: Déu, testimoni entre Mahoma i els infidels 20: Els jueus reconeixen Mahoma com a profeta 21-23: Els idòlatres en el dia del judici, i la seva condició 24-29: Els idòlatres burletes són represos i amenaçats 30-31: La condició dels creients i dels incrèduls després de la mort 32-33: Els incrèduls fan a Déu mentider 33: Paraula de Déu i propòsits immutables 34: Miracles inútils per a convèncer els infidels 35: Déu ressuscitarà als morts 36: Per què Déu no va concedir els senyals demanats pels incrèduls? 37: Animals i ocells per a ser jutjats 38: Els infidels són sords i muts 39-40: Els idòlatres invocaran a Déu en la seva angoixa 41-44: Adversitat i prosperitat són insignificants per als infidels 45: Déu és l'únic que ajuda en els problemes 46-48: Els incrèduls, si són impenitents, certament periran 49: Mahoma desconeixia els secrets de Déu 50: No hi haurà intercessor el dia del judici 51-54: Motius dels musulmans que professen la fe per a no ser jutjats 55-57: Mahoma rebutja les propostes dels idòlatres 58-61: Déu és omniscient i sobirà 62-64: Déu el Llibertador Totpoderós 65: Mahoma és acusat d'impostura 66: Els incrèduls certament seran castigats 67-69: Burles que han d'evitar els musulmans 70-71: Càstig cert i terrible dels idòlatres 71-74: Els musulmans han estat comminats a només obeir Déu 75-84: Testimoniatge d'Ibrahim (Abraham) contra la idolatria 85-91: Profetes que van succeir Ibrahim 92: Els jueus incrèduls (de Medina) són represos 93: L'Alcorà confirma les antigues Escriptures 94: El destí dels que van rebre les Escriptures 95: Idòlatres abandonats pels seus déus en el dia del judici 96-100: El Déu de la naturalesa és el veritable Déu 101-103: Déu no té descendència 104-105: El favor de Déu en enviar l'Alcorà 106-108: Ordre de retirar-se de la Meca 109: A Mahoma no se li permet fer miracles 110-113: El poble de la Meca va cedir a la incredulitat 114: Mahoma, profeta de Déu 114-117: Contrast entre la direcció dels musulmans i la dels idòlatres 118-121: Llei sobre les carns permeses i prohibides 122: Els justos i els incrèduls comparats 122-125: Líders malvats del poble: conducta i càstig 126-127: Benaurança dels fidels 128-130: Amenaces de Déu contra els homes i genis incrèduls 131: Déu sempre adverteix els homes abans de castigar la idolatria 132-133: Les recompenses i els càstigs seran segons les obres 134: Càstig cert dels incrèduls 135-136: Els idòlatres de la Meca són represos 137-139: Exposició dels mals costums dels quraixites 140: Els idòlatres de la Meca són amenaçats 141: Fruits dels arbres que es poden menjar 142-144: Controvèrsia entre quraixites i Mahoma sobre les carns prohibides 145: Llei sobre les carns prohibides 146: Llei jueva de les carns prohibides 147: Déu castigarà els que acusen els profetes d'impostura 148-149: Els idòlatres de la Meca són reprovats 150: El seu testimoniatge és indigne de crèdit 151-153: Coses prohibides 154-157: L'Alcorà testifica les ensenyances de Mussa (Moisès) i Issa (Jesús) 158: Destí dels malvats en el dia del judici 159: Retrets sectaris 160: Comparació de la recompensa del just i la de l'impiu 161-162: Islam, la veritable religió 163: Consagració de Mahoma a Déu 164-165: Els idòlatres són exhortats a creure en Déu
Situació dins l'Alcorà La relació textual entre les aleies d'una sura ha estat objecte d'estudi tant des de dins de l'islam, a través del nadhm o la munàssaba, com des dels estudis filològics sobre relacions textuals i intertextualitat. Hamiduddin Farahi, un erudit islàmic del subcontinent indi, és conegut pel seu treball sobre el concepte de nadhm o coherència, a l'Alcorà. Fakhr-ad-Din ar-Razí, az-Zarkaixí i altres estudiosos de l'Alcorà clàssics i contemporanis han contribuït a aquesta mena d'estudis. Des d'aquesta perspectiva, tot l'Alcorà emergeix com un llibre ben connectat i sistemàtic. Això permet «dividir» l'Alcorà en set grans apartats, cadascuna amb un tema central diferent. Els temes dins de cadascuna d'aquestes divisions estan més o menys en l'ordre de la revelació. Dins de cada divisió, les sures es complementen les unes a les altres en exposar aquests temes.
Des d'aquesta perspectiva, la sura Al-Anam es la primera del segon gran grup, format per les sures sisena a novena. Si les cinc primeres sures, de la primera divisió, tracten la llei islàmica com a tema principal, les quatre sures del segon grup, Al-Anam, Al-Araf, Al-Anfal i At-Tawba, se centren en les conseqüències per als politeistes de la Meca de negar a Mahoma.
Referències
Categoria:Sures