Rosario Fuentes Pérez (Madrid, 10 de febrer de 1898 – Madrid, 1976 o 1970) fou mestra de Primera Ensenyança, professora, catedràtica d'institut i traductora espanyola.

Trajectòria Va néixer al número 103 del carrer de Claudio Coello, a Madrid, l’any 1898, coincidint amb la independència de Cuba i de Filipines.

Era filla de Julio Fuentes y Forner, militar alacantí que participà en aquella guerra i en altres conflictes com la guerra d’Àfrica. Al llarg de la seva trajectòria militar arribà a ocupar els càrrecs de comandant general d’Artilleria a Cuba i de governador civil de Barcelona. La seva mare fou María Pérez y Almunia, d’origen valencià.

Rosario Fuentes Pérez va aconseguir accedir a una formació acadèmica superior a la que era habitual per a les dones de la seva època. Va estudiar a l'Escola Normal de Toledo, on va obtenir, el novembre de 1917, el títol de Mestra de Primera Ensenyança. Posteriorment, obtingué el títol de batxillerat a l'Institut San Isidro de Madrid. Va cursar la llicenciatura en Filosofia i Lletres, secció d’Història, a la Universidad Central, obtenint el corresponent títol a l’edat de vint-i-set anys. També va iniciar estudis de doctorat en la secció de Ciències Històriques i va aprovar diverses assignatures, entre les quals destaquen Arqueologia àrab, Història d’Amèrica, Sociologia, Llatí d'ampliació i Bibliografia. Tot i que no va arribar a finalitzar el doctorat, va iniciar una tesi dirigida per l’historiador Claudio Sánchez-Albornoz. La recerca se centrava en la història d'Espanya del segle XIV i tenia com a font principal el Libro de los Estados de Don Joan Manuel de Castella. En aquell període, a més de preparar una edició d’aquella obra per a la col·lecció Clásicos Castellanos de l’editorial La Lectura, col·laborà en l’elaboració d’un vocabulari de l’infant Joan Manuel sota la direcció de Ramón Menéndez Pidal, aleshores director del Centro de Estudios Históricos de la Junta per a Ampliació d’Estudis (JAE).

Paral·lelament, s’interessà pels estudis filològics, precisament del març d’aquell any data un treball inèdit titulat La expresión de las relaciones locales en la lengua francesa. Estudio histórico comparado.

El 1928 es van convocar oposicions per a càtedres de francès amb només 13 places vacants. Rosario va obtenir la primera posició i va acabar ocupant la seva plaça a Vigo, però, després de sol·licitar una excedència, va retornar a Madrid, on va exercir com ajudant gratuïta de francès al Instituto Cardenal Cisneros. El 1929 es va incorporar al Instituto Zorrilla de Valladolid convertint-se així en la primera catedràtica del centre. Fou una figura clau en la història de l'institut per entendre el paper de la dona en la història de l'ensenyament secundari tant a Valladolid com a la resta d'Espanya. Va compaginar la seva tasca docent amb el seu treball com a professora titular de francès a l'Institut d' Idiomes de la Universitat, plaça a la qual va accedir mitjançant concurs oposició l’any 1931.

Va ser becada per la Junta per a l'Ampliació d'Estudis (JAE) a París (1930-1931) durant la seva estada va assistir al II Congreso Internacional de Profesores de Lenguas Vivas organitzat per l'Association des Professeurs des Langues Vivantes de l’Enseignament Public (APLV), sent l'única congressista de nacionalitat espanyola. El febrer de 1932, la catedràtica va presentar una nova sol·licitud de beca per ampliar estudis a Alemanya. Li fou concedida el juliol del mateix any, tot i que no en pogué gaudir per motius laborals. El seu interès per aquesta segona estada es centrava en renovar els mètodes emprats en l’ensenyament oficial d’idiomes, mitjançant la introducció de nous sistemes, l’aplicació de mitjans auxiliars com el gramòfon i la publicació d’obres que responguessin «a les necessitats de la nostra ensenyança oficial dins de les noves orientacions». Així mateix, tenia la voluntat de participar activament en les setmanes pedagògiques organitzades pel Zentral Institut für Erziehung und Unterricht de Berlín. Es proposava seguir dos dels seus cursos, el primer i el sisè. El primer oferia una introducció a l’organització i a les institucions del sistema educatiu alemany, així com visites a escoles de diversos models i a instituts estatals i privats. El segon curs consistia en una introducció adreçada a filòlegs estrangers sobre els treballs de l’ensenyament superior alemany i una exposició dels seus mètodes pedagògics; incloïa, a més, visites a instituts de segona ensenyança, a l’Escola Superior de Gimnàstica i a escoles a l’aire lliure.

L'estiu de 1933 va participar com a estudiant en el creuer universitari per la mar Mediterrània. Va ser sòcia de l'Ateneu de Madrid del 1934 al 1935.

Al llarg de la seva trajectòria professional va exercir com a Catedràtica de Francès en els instituts: Antonio de Nebrija de Madrid fins al 1936. Es va casar amb el poeta Fernando González Rodríguez, catedràtic de Llengua i Literatura Espanyola, i també el primer director d'aquest mateix institut. Al començament de la Guerra Civil espanyola va ser traslladada a l'Institut de Badalona i al març de 1937 a l'Institut Maragall de Barcelona.

Després de la Guerra Civil espanyola, va ser sotmesa a un procés de depuració franquista del professorat. A resultes d'ques procés, entre 1940 i 1952, va ser inhabilitada sense poder exercir càrrecs directius. Aquesta mesura es va aplicar a causa de la militància del seu marit en el el partit d'Acció Republicana. Durant aquest període, continuà impartint classes al Instituto José Zorrilla, una tasca que combinava amb l’ensenyament de francès a les escoles de Pèrits Industrials i de Magisteri.

El 1961 retornà a l'Instituto Sant Isidro, compaginant el seu treball amb les classes de francès a les dues Escoles de Magisteri de Madrid: la Escuela Pablo Montesinos (masculina) i la Escuela María Díaz Jiménez (femenina) des de 1964.BOE 25 de octubre de 1961

El setembre de 1967 demana una excedència i un any més tard, a l'octubre de 1968 es jubila.

Al llarg de la seva trajectòria professional va destacar en àmbits com la traducció, la redacció de llibres de text i la investigació, espais acadèmics que en aquell període estaven majoritàriament ocupats per homes.

Va morir el 1970.

Obra Va traduir obres del francès i de l'alemany. El 1920, va traduir Johann Gottfried von Herder y su ideal de humanidad. Per a la col·lecció "Ciencia y Educación" de l'editorial La Lectura, va traduir La Escuela Única de Maurice Lacroix. També va traduir de l'alemany, entre 1926 i 1934, dins la mateixa col·lecció: El niño y el mundo, de Berthold Sigismund (1926); Schiller y el concepto de la educación estètica, (1929); Herder y su ideal de humanidad, (1930) de Rudolf Lehmann; El desarrollo de las facultades espirituales del niño, de Dietrich Tiedemann (sense any d'edició). En 1934, l'editorial Espasa-Calpe va editar la seva traducció de l'obra de Karl Bühler El desarrollo espiritual del niño. Del llatí, va traduir l'obra de Quintiliano De la institución oratòria.

Tanmateix, Rosario no es dedicà únicament a la traducció, sinó que, sobretot a partir de la dècada de 1940, també va publicar obres sobre la llengua i la literatura franceses i la seva didàctica, especialment antologies, compendis de textos i llibres escolars.

L’autoria femenina de llibres de text era un fet poc habitual a l’època. De manera significativa, entre 1902 i 1939 només cinc dels manuals autoritzats i censurats per a l’ensenyament secundari van ser escrits per dones.

Pel que fa a la seva tasca en la redacció de llibres de text, el filòleg i catedràtic Ángel Lacalle i el literat de la generació del 27 i director de la Reial Acadèmia Espanyola, Dámaso Alonso, en destacaven que estiguessin: «muy bien orientados, escritos con sencillez y claridad y con un asombroso sentido común que falta a casi todos los libros de texto» y «su sentido moderno de la enseñanza y claridad».

També fou valorada positivament la seva Antologia de la Literatura Francesa per l’acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Espanyola José Manuel Blecua, que arribà a recomanar-la a professors de francès. De fet, hi ha constància que alguns dels seus manuals van ser autoritzats per les comissions encarregades d’aprovar-ne l’ús a les aules i que es van utilitzar en instituts diferents del seu. A les seves classes —basades principalment en lectures i traduccions, complementades amb explicacions de gramàtica i, en els cursos superiors, de literatura francesa— combinava els llibres de la seva autoria amb recursos auxiliars com el gramòfon, influïda per corrents pedagògics europeus i per mètodes que fomentaven el caràcter oral i actiu en l’aprenentatge de llengües vives.

Reconeixements El 2018, la seva figura va il·lustrar el cartell de les II Jornadas de Patrimonio Educativo del Instituto Zorrilla. El 2020, Fuentes va ser inclosa dins del projecte “Mujeres Investigadoras en los Archivos Estatales (1900-1970)” per a la descripció arxivística i creació d'un microlloc web específic en el Portal d'Arxius Espanyols (PARES), desenvolupat entre 2020-2023. Aquest projecte ha estat impulsat per la Subdirecció General d'Arxius Estatals, amb l'objectiu de fer visible la tasca de recerca realitzada a Espanya per les dones en l'interval 1900-1970 partint dels registres documentals que es conserven en els Arxius de Gestió dels AAEE del Ministeri de Cultura (l'Arxiu Històric Nacional, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'Arxiu General de Simancas, l'Arxiu General d'Índies, Archivo de la Real Chancillería de Valladolid, l'Arxiu General de l'Administració i el Centre d'Informació Documental d'Arxius).

Referències

Categoria:Morts a Madrid Categoria:Víctimes de la repressió franquista Categoria:Morts el 1970 Categoria:Alumnes de la Universitat Complutense de Madrid Categoria:Traductors al castellà Categoria:Alumnes de la Universitat de Madrid Categoria:Traductors madrilenys Categoria:Escriptors espanyols nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors espanyols morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1898