La Declaració d'Independència de Nova Zelanda (en maori: He Whakaputanga o et Rangatiratanga o Nu Tireni), signada per diversos caps maoris el 1835, proclamà la independència sobirana de Nova Zelanda abans de la signatura del Tractat de Waitangi el 1840.
Fons i signatura La primera etapa de l'informe es publicà a novembre del 2014 i els caps mai no havien acceptat renunciar a la seua sobirania quan signaren el Tractat de Waitangi el 1840. La gerent del Tribunal, Julie Tangaere, digué que en el lliurament de l'informe als demandants ngapuhi:
El 1834, James Busby, el resident oficial britànic de Nova Zelanda, redactà un document conegut com la "Declaració d'Independència de Nova Zelanda", que ell i 34 caps del nord Māori, incloent-hi Tamati Waka Nene, Titore i els germans de la Badia de les Illes; Te Wharerahi, Rewa, i Moka Te Kainga-mataa, van signar a Waitangi el 28 d'octubre del 1835. El 1839, 52 caps havien signat el document.
En el procés de signatura, els caps es van considerar representants d'una confederació amb el títol de "Tribus Unides de Nova Zelanda". Els missioners Henry Williams i George Clarke van traduir la "Declaració" i la signaren com a testimonis; els comerciants James Clendon i Gilbert Mair també la signaren en qualitat de testimonis. Pàg. 261.
La Declaració va sorgir en resposta a les preocupacions sobre l'anarquia dels súbdits britànics a Nova Zelanda i en resposta al temor que l'estat francés declaràs la sobirania sobre les illes. Llavors, un francés, Charles de Thierry, que es titulava a si mateix "Charles, baró de Tierry, Cap Sobirà de Nova Zelanda i rei de Nuku Hiva", a les Illes Marqueses, volia establir una colònia en un terreny de 16.000 hectàrees que afirmava haver comprat en el Hokianga. El document també va sorgir dels moviments de la societat maori. A partir del 1816, alguns caps del nord de Māori van visitar les colònies de Nova Gal·les del Sud i l'illa Norfolk, així com Anglaterra, i això creà discussions sobre la unificació de les tribus i la formació d'un govern maori. Els maoris s'havia involucrat en el comerç internacional i tenien vaixells comercials. El 1834, els caps havien seleccionat una bandera per als vaixells procedents de Nova Zelanda.
La necessitat d'una bandera de Nova Zelanda es feu evident per primera vegada quan el vaixell mercant Sir George Murray, construït a Hokianga, fou confiscat pels funcionaris de duanes del port de Sydney. El vaixell havia estat navegant sense bandera, una violació de les lleis de navegació britàniques. Nova Zelanda no era pas una colònia llavors i no tenia pas bandera. La detenció del vaixell indignà la població maori. La bandera, esmenada lleugerament en la gaseta oficial, esdevingué la primera bandera neozelandesa distintiva. Ja el 1900 s'utilitzava per a representar Nova Zelanda, i va aparéixer en la Medalla de Guerra Sud-africana que s'expedia als soldats neozelandesos de les guerres Bòer i fou inscrita amb la frase Success to New Zealand Contingent 1899-1900.Caption to photo, Alexander Turnbull Library, 15 gener 2012. La versió no esmenada de la bandera, amb estreles de vuit puntes i fimbriació negra, continua sent utilitzada pels grups maoris.
La Declaració es mostra a la Biblioteca Nacional de Nova Zelanda, dins l'exposició He Tohu, amb el Tractat de Waitangi i la demanda de sufragi femení del 1893.
La Declaració Els caps hereditaris i els de les tribus del nord de Nova Zelanda declararen la constitució d'un estat independent. Acordaren reunir-se a Waitangi cada any per a elaborar lleis i convidaren les tribus del sud de Nova Zelanda a "bandejar les seues animositats privades" i unir-se a elles.
Explicació del text de Māori miniatura|Bandera de les tribus unides de Nova Zelanda miniatura|El disseny originari de la bandera, amb estreles de vuit puntes i fimbriació negra, és hui àmpliament utilitzat pels grups maoris El text de la Declaració fou redactat pels 'tino rangatira ('caps hereditaris') de la part nord de Nova Zelanda i empra el terme Rangatiratanga per a referir-se a la independència: declara el país un whenua Rangatira, un estat independent, conegut com les "Tribus Unides de Nova Zelanda", Te Wakaminenga o nga Hapu o Nu Tireni. Cal dir que en tot el document, l'ús habitual de "wh" es reemplaça en gran part per "w", que indica que el document fou creat en gran part per iwi en l'illa occidental del nord. Açò és més notable en l'ús del terme "wakaputanga" (en lloc del més comú "whakaputanga") en el títol.
La traducció del segon paràgraf és "que tot poder i autoritat sobirans en la terra" —Ko te Kingitanga ko te mana i te w[h]enua— ha de "residir totalment i exclusiva en els caps hereditaris i caps de tribus en la seua capacitat col·lectiva", expressada com les Tribus Unides de Nova Zelanda.
Els termes Kingitanga i mana s'hi empraren per a reclamar la sobirania de l'estat a l'assemblea dels caps hereditaris, i també s'hi afirmà que no n'hi hauria cap govern (kawanatanga) tret de les persones nomenades per l'assemblea de caps hereditaris.
Els impactes de la Declaració Els signants enviaren una còpia del document al rei Guillem IV (que hi regnà del 1830 al 1837), en què li demanaven que actuàs com a protector del nou estat. El rei havia reconegut la bandera de les Tribus Unides de Nova Zelanda, i ara reconeixia la Declaració en una carta de Glenelg (secretari d'estat britànic per a la Guerra i les Colònies) datada del 25 de maig del 1836.
La Declaració no fou ben rebuda per l'Oficina de la Colònia, i decidiren que calia una nova política per a Nova Zelanda com a mesura correctiva.
Cal destacar que el Tractat de Waitangi fou signat entre la Corona britànica i "els caps de les Tribus Unides de Nova Zelanda" en reconeixement de la seua sobirania independent.
Efecte legal Hi ha un cert debat sobre si la Declaració va tenir algun efecte legal a Nova Zelanda. La majoria dels comentaristes jurídics pensen que la reivindicació de la independència només va durar fins a la signatura del Tractat de Waitangi el 1840. El 2010, la tribu iwi de Northland demanà al Tribunal de Waitangi que dictaminàs si la tribu havia renunciat de fet a la sobirania el 1840 quan va signar el tractat. L'historiador Paul Moon afirmà que era improbable que la tribu pogués portar la reivindicació molt més lluny, ja que la tribu ha mal interpretat la forma en què funcionen els tractats.
L'article 2 del Tractat de Waitangi garanteix als caps la continuïtat de la seua prefectura i la propietat de les terres i tresors que han acumulat —taonga—. També especifica que els Māori podrien vendre terres només a la Corona. La majoria dels neozelandesos consideren que el Tractat de Waitangi és el document fundacional de la nació, amb sobirania formal conferida a la Corona britànica (la Corona en Dret de Nova Zelanda des del 1947), però l'existència de diferents versions del Tractat, tant en māori com en anglés, i la seua brevetat, fan que se'n debata la interpretació preferida.
De fet, però, la federació de tribus independents restà subsumida en un nou cos polític després del 1840, independentment de la legitimitat d'aquest procés. Així, doncs, el Tractat de Waitangi anul·là la Declaració amb caràcter general; és el «Tractat», i no la «Declaració», qui proporciona el fonament jurídic de les reclamacions per a la reparació dels errors històrics. Per això, els advocats constitucionalistes consideren la Declaració com un document històric que ja no té pas força legal.
Reclamació del Tribunal Ngāpuhi Waitangi (recerca Te Paparahi o te Raki) El 2010, el Tribunal de Waitangi començà a escoltar la demanda de Ngāpuhi: que no s'havia cedit la sobirania en la seua signatura del Tractat de Waitangi. El Tribunal, en la seua recerca de Te Paparahi o te Raki (Wai, 1040) comença a considerar els enteniments dels maori i de la Corona sobre la Declaració i el Tractat. Aquest aspecte de la recerca planteja qüestions sobre la naturalesa de la sobirania i si els signataris del Tractat de Waitangi tenien la intenció de transferir la sobirania.Paul Moon (2002) Te Ara Ki Te Tiriti: The Path to the Treaty of Waitangi.
Molts dels arguments es reprodueixen en l'obra de Paul Moon Te Ara Ki Te Tiriti: The Path to the Treaty of Waitangi (2003), que explicava que no sols els signants dels māori no tenien intenció de transferir sobirania, sinó que llavors el govern britànic i James Busby no desitjaven adquirir-la i que les justificacions que conduïen a l'estat actual foren posteriors. Es creia que les audiències durarien entre 4 i 6 anys i podrien constituir un precedent per a tots els iwi si el Tribunal reconeixia la sobirania de Ngāpuhi. Una interpretació comuna de la Declaració de les Tribus Unides és que el govern britànic estava reconeixent la independència de Ngāpuhi i posant al món en evidència, simplement reafirmant la sobirania que havia existit "des de temps immemorials".
Nota
Referències
Nova Zelanda Categoria:Història de Nova Zelanda Categoria:Esdeveniments del 1835