La Simfonia en fa sostingut major, op. 40, va ser composta per Erich Wolfgang Korngold entre el 1947 i 1952. Es va estrenar per ràdio el 17 d'octubre de 1954, amb l'orquestra de la Gesellschaft der Musikfreunde sota la direcció de Harold Byrns.

Origen i context La Simfonia en fa sostingut major constitueix el gran testament creatiu de maduresa de Korngold. Tot i que els primers esbossos daten de 1947, no va ser fins a inicis dels anys cinquanta que el compositor s’hi va dedicar plenament; la partitura quedaria enllestida el 1952 i dedicada a la memòria de Franklin D. Roosevelt.

Anàlisi musical L’obra combina dues dimensions aparentment allunyades: d’una banda, l’herència del romanticisme vienès (amb referències a Gustav Mahler, Richard Strauss i el primer Arnold Schönberg); de l’altra, un llenguatge expressiu que recorda inevitablement el món del cinema. Bruno Walter, que havia seguit la trajectòria de Korngold durant dècades, va afirmar que en aquesta simfonia el compositor arribava a la plena realització de les seves capacitats, tot lamentant no haver-la pogut dirigir.

Una de les seves particularitats més evidents és la tonalitat: fa sostingut major, amb sis sostinguts a l’armadura, un terreny poc habitual per a l’orquestra. Dins el repertori simfònic, només alguns exemples excepcionals —com la desena inacabada de Mahler o la Turangalîla-Symphonie de Olivier Messiaen— comparteixen aquesta elecció. La complexitat tècnica de la partitura va posar en dificultats l’orquestra de la Gesellschaft der Musikfreunde encarregada de l’estrena. Prevista inicialment com una transmissió radiofònica en directe, la interpretació es va veure envoltada de problemes: manca d’assaijos, músics esgotats i una preparació insuficient. El mateix Korngold va aconseguir cancel·lar l’emissió, tot i que el concert es va celebrar igualment. En una carta posterior, expressava la seva frustració pel resultat i per la freda acollida crítica, malgrat la bona impressió causada en el públic.

El primer moviment (Moderato, ma energico) adopta una forma de sonata amb un inici enigmàtic: pizzicati de cordes i intervencions del clarinet creen una atmosfera ombrívola, mentre els temes exploren intervals cada cop més amplis. Aquest clima es transforma en passatges més lírics, com el tema ampli presentat per la flauta sobre cordes sostingudes. Tot el moviment està marcat per contrastos molt acusats —entre lirisme i tensió, entre textures reduïdes i grans masses orquestrals— que recorden una escriptura gairebé cinematogràfica.

El segon moviment és un Scherzo vertiginós, de caràcter gairebé dansaire, amb un impuls constant en compàs compost. El segon tema, introduït per les trompes, té un aire heroic que remet a l’estètica del cinema clàssic. En el trio, més reposat, apareix una atmosfera misteriosa: les cordes amb sordina, els vents i la celesta creen un espai sonor eteri, mentre un petit motiu cromàtic es desplaça a través de múltiples tonalitats.

El tercer moviment, indicat tant Adagio com Lento, constitueix el nucli expressiu de l’obra. Es tracta d’una extensa meditació en re menor, plena de melodies àmplies i intensament emotives, sovint amb un to tràgic. Korngold hi desplega una orquestració especialment imaginativa, amb combinacions tímriques sorprenents —com l’ús del flautí per exposar un tema lamentós— que aporten una gran riquesa de color i expressió. El discurs del moviment lent continua en un clima de profunda desolació, malgrat un breu instant en què sembla obrir-se una llum de transformació. Aquesta sensació, però, es revela efímera: després de diversos clímaxs intensos, la música es va apagant fins a dissoldre’s en un silenci gairebé desolat.

El Finale reprèn materials dels moviments anteriors i els integra dins d’un ambient més lluminós i dinàmic, amb un caràcter gairebé festiu que desemboca en una conclusió vigorosa i afirmativa.

Al llarg de la simfonia es poden percebre afinitats puntuals amb altres compositors. Hi apareixen ecos de Gustav Mahler en certes tensions harmòniques, especialment en el moviment lent, així com la sonoritat imponent dels metalls que recorda Anton Bruckner. La presència de Richard Strauss —un dels primers admiradors de Korngold— es manté com a rerefons estilístic, i en el moviment final es poden detectar també girs rítmics que evoquen Serguei Prokófiev. Tot i això, l’obra no es redueix a un conjunt d’influències reconeixibles: manté una identitat pròpia molt marcada.

Rececpció Durant molts anys, la simfonia va quedar relegada a una posició marginal dins el repertori. No va ser enregistrada fins al 1972, amb Rudolf Kempe al capdavant de la Filharmònica de Munic, però des de llavors ha anat guanyant presència amb noves interpretacions i gravacions.

Instrumentació La partitura requereix tres flautes (la tercera doblant el flautí), dos oboès, dos clarinets i clarinet baix, dos fagots i contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, quatre trombons, tuba, timbales, glockenspiel, xilòfon, marimba, plats, bombo, gong, arpa, piano, celesta i cordes.

Referències

Categoria:Obres d'Erich Wolfgang Korngold Categoria:Composicions musicals del 1954 Korngold Categoria:Composicions en fa sostingut major