El Concert per a dos pianos i orquestra, op. 88a va ser compost per Max Bruch el 1915, com a reelaboració de la seva Tercera Suite per a orquestra, en la qual va treballar entre 1904 i 1915. Es va estrenar el 29 de desembre de 1916, a Filadèlfia, per l'Orquestra de Filadèlfia dirigida per Leopold Stokowski, amb Rose i Ottilie Sutro com a solistes.
Origen i context Max Bruch va néixer una dècada després de la mort de Beethoven, Weber i Schubert, i va viure fins al 1920, gairebé als vuitanta-tres anys. Això fa que la seva trajectòria abraci un període de transformacions profundes en el llenguatge musical: en el moment de la seva mort, figures com Stravinski, Schönberg o Bartók ja ocupaven un lloc central en la música del seu temps. Tanmateix, aquests nous corrents li van resultar sempre aliens. Un cop Bruch va assolir la maduresa dins l’estètica germànica de mitjan segle XIX, el seu estil va evolucionar molt poc. La música que escrivia als darrers anys no difereix substancialment de la que havia compost mig segle abans. En aquest sentit, Bruch s’inscriu dins un ampli grup de compositors alemanys sòlids i competents que, malgrat la seva qualitat, van quedar en gran part eclipsats per les figures dominants de Brahms i Wagner.
El Concert per a dos pianos té una història complicada. El seu origen es remunta a l’abril de 1904, quan Bruch es trobava a Capri per motius de salut. Va escriure a la seva família: «A la tarda, entre les vuit i les nou, hi havia una processó pels carrers estrets i carrerons de Capri. Al capdavant hi anava un missatger de tristesa amb una gran tuba, amb la qual tocava una mena de senyal». Tot seguit va anotar una frase molt semblant a la que obriria el concert. «No està gens malament, se’n podria fer una bona marxa fúnebre! Després venien grans creus florides, una portada per un ermità del mont Tiberi. Uns quants centenars d’infants vestits de blanc, amb grans espelmes enceses, cadascun també amb una petita creu negra. Cantaven a l’uníson una mena de lament».
A partir d’aquest moment, Bruch va començar a treballar en la seva Tercera Suite per a orquestra, una obra que incorporava una part d'orgue especialment destacada. En el primer i l’últim dels seus quatre moviments hi va integrar aquestes melodies, donant-los un paper estructural dins la composició. La suite es va estrenar el maig de 1909 en un concert Promenade a Londres, sota la direcció de Henry Wood. Tot i això, Bruch no la va considerar mai definitivament acabada i va continuar revisant-la durant diversos anys, fins al 1915. Finalment, en lloc de publicar-la, va optar per reconvertir-ne el material en una nova obra: el Concert per a dos pianos, en què aquestes idees trobaven una nova forma d’expressió.
miniatura|Rose i Ottilie Sutro, el 1917
El compositor havia estat contactat per dues germanes nord-americanes de Baltimore, Ottilie i Rose Sutro, que anys abans havien estudiat al Conservatori Reial de Berlín i havien desenvolupat una carrera notable com a duo pianístic. Aquesta trajectòria es va veure interrompuda temporalment quan una lesió a la mà va obligar Ottilie a retirar-se entre 1904 i 1910. Les dues germanes havien conegut Bruch durant els seus anys d’estudiant, i el 1911 van interpretar la seva Fantasia per a dos pianos (op. 11) en presència del mateix compositor. Provenien d’un entorn familiar profundament musical: el pare era organista, compositor i director de l’Oratorio Society de Baltimore; la mare, una cantant i pianista destacada; i un oncle havia fet fortuna amb la construcció d’un túnel miner a Nevada, arribant fins i tot a ser alcalde de San Francisco. Tanmateix, la seva relació amb Bruch acabaria tenyida de controvèrsia. Cap al final de la vida del compositor, les germanes van protagonitzar un episodi que les vincularia de manera polèmica al seu cèlebre Concert per a violí en sol menor. Li van assegurar que en vendrien el manuscrit als Estats Units en el seu nom, però el van compensar amb marcs que, a causa de la inflació alemanya, pràcticament no tenien valor. Anys més tard, elles mateixes van vendre el manuscrit obtenint-ne un benefici considerable.
Referències
Bruch Categoria:Composicions musicals del 1916 Categoria:Obres de Max Bruch