La dansa sobre gel és una especialitat del patinatge artístic sobre gel, que s'inspira en els balls de saló, i està regulada internacionalment per l'òrgan rector del patinatge artístic: Unió Internacional de Patinatge (ISU).. L'equip de dansa està format per una dona i un home. Es va afegir al Campionat Mundial de Patinatge Artístic del 1952, convertint-se en un esport olímpic als Jocs Olímpics d'Hivern del 1976.
Les primeres competicions nacionals de dansa sobre gel van tenir lloc a Anglaterra, Canadà, els Estats Units i Àustria durant la dècada del 1930. A nivell internacional, la primera competició va tenir lloc com a esdeveniment especial al Campionat del Món de 1950 a Londres. Els equips britànics de dansa sobre gel van dominar l'esport durant les dècades del 1950 i del 1960 i, després, els equips soviètics fins a la dècada del 1990. A finals dels anys noranta i principis dels dos mil, la dansa sobre gel va perdre gran part de la seva integritat com a esport, després d'una sèrie d'escàndols amb els jutges, que també va afectar les altres disciplines de patinatge artístic. Hi va haver peticions per suspendre l'esport durant un any, per abordar el conflicte, que semblava afectar més els equips de dansa sobre gel d'Amèrica del Nord. Aquests equips començarien a dominar l'esport a partir de principis dels dos mil.
Abans de la temporada de patinatge artístic 2010-11, hi havia tres segments a les competicions de dansa sobre gel: la dansa obligatòria (CD), la dansa original (OD) i la dansa lliure (FD). El 2010, la ISU va votar per canviar el format de la competició eliminant el CD i l'OD i afegint el nou segment de dansa curta (SD) al calendari de competicions. El 2018, aquest òrgan regulador votaria afirmativament per canviar el nom de la dansa curta a dansa rítmica (RD).
La dansa sobre gel compta amb elements obligatoris que els competidors han d'interpretar, i que conformen un programa de dansa sobre gel equilibrat. Aquests inclouen l'aixecament de ball, el gir de ball, la seqüència de passos, els girs i els elements coreogràfics. Aquests elements s'han d'interpretar de maneres específiques, tal com es descriu a les comunicacions publicades per la ISU. Cada any, la ISU publica una llista que especifica els punts que es poden deduir de les puntuacions de rendiment per diversos motius, com ara caigudes, interrupcions i infraccions de les normes relatives al temps, la música i la roba utilitzada.
Història Segle XIX-1929: Antecedents La dansa sobre gel, com el patinatge en parella, té les seves arrels en el "patinatge combinat" desenvolupat al segle XIX pels clubs i organitzacions de patinatge, i en el patinatge social recreatiu. Els primers passos en la dansa sobre gel deriven de la dansa esportiva, els quals eren similars als utilitzats en els balls de saló. A finals del segle XIX, l'estatunidenc Jackson Haines, conegut com "el pare del patinatge artístic", va portar el seu estil de patinatge a Europa, que incorporava passos de vals i balls socials. Aprofitant la popularitat del vals a Viena, Haines va introduir el vals americà, una seqüència senzilla de quatre passos, repetits a mesura que les parelles es movien en un patró circular. També es van incorporar altres passos de dansa sobre gel populars com la masurca, i el vals de tres passos, que Hines considera "el predecessor directe del ball sobre gel en el sentit modern". El vals de tres passos, que es feia al voltant del perímetre de la pista de gel, era fàcil d'executar, i es va patinar per primer cop el 1894 a París, arribant en poc temps a ser una moda a tota Europa. miniatura|Madge i Edgar Syers als Jocs Olímpics de 1908 Durant el segle XIX la capital austríaca va esdevenir la cruïla de la dansa sobre patins a tot Europa.. Moltes de les posicions i passos utilitzats en la dansa sobre gel moderna es remunten al patinatge "mà a mà" que s'havia popularitzat a Anglaterra a la dècada de 1890. Així el kilian i els deu passos van sobreviure fins al segle XX. Franz Schöller practicaria els deu passos a partir del 1889, mentre que el pas killian, seria executat per primer cop el 1909 per l'austríac Karl Schreiter, sent el darrer pas de dansa sobre gel inventat abans de la Primera Guerra Mundial que encara s'executaria al segle XXI.
L'anglesa Madge Syers va ser la primera dona que va competir en un campionat mundial de patinatge el 1902, tot i que els organitzadors havien prohibit la competicó per part de les dones. Quedaria segona per darrere del llegendari suec Ulrich Salchow. L'any seguent, la competicío entre dones i homes va ser debatut en el si del Consell de l'ISU per "problemes" com: "(1) el vestit impedeix que els jutges vegin els peus; (2) un jutge podria avaluar una noia de qui s'hagués enamorat; i (3) és difícil comparar dones amb homes". Per abordar les preocupacions de la ISU, Syers va iniciar la tendència de portar faldilles fins al panxell perquè els jutges poguessin veure el seu treball de peus. El Congrés va votar per sis a tres a favor de prohibir les dones als campionats. Fins el 1906 no es crearia la categoria de dones en el patinatge, i la seva participació es va fer oficial als Jocs Olimpics d'Estiu de 1908. En aquests Madge Syers guanyaria la medalla d'or en categoria femenina, i de bronze en parella amb el seu marit Edgar Syers.
1930-1969: Els Inicis esquerra|miniatura|Eva Romanová i Pavel Roman de Txecoslovàquia al 1965 Durant la dècada del 1920, els clubs locals de Gran Bretanya i els Estats Units van dur a terme concursos de dansa informals de deu, catorze passos i el killian, que van ser els únics tres balls utilitzats en competició fins a la dècada del 1930. En aquesta darrera, el patinatge recreatiu es va fer més popular en territori britànic, i es desenvoluparien nous balls amb patrons més difícils, que més tard es van utilitzar en les categories obligatòries durant les competicions. Segons Hines, el desenvolupament de nous balls sobre gel va ser necessari per ampliar els segments dels tres balls vigents. Tres equips britànics a la dècada de 1930: Erik van der Wyden i Eva Keats; Reginald Wilkie i Daphne B. Wallis, i Robert Dench i Rosemarie Stewart, van crear una quarta part dels balls utilitzats en les competicions de la ISU a principis del segle XXI. El 1933, el Westminster Skating Club va organitzar una competició que fomentava la creació de nous balls. A partir de mitjans de la dècada de 1930, les organitzacions nacionals van començar a introduir proves de competència en dansa sobre gel amb patrons establerts, per millorar l'avaluació de les proves de ball, i supervisar-ne les competicions. Les primeres competicions nacionals van tenir lloc a Anglaterra el 1934, Canadà el 1935, Estats Units el 1936 i Àustria el 1937. Aquestes competicions introduiren un o més balls obligatoris, el ball original i el ball lliure. A finals de la dècada de 1930, els patinadors de dansa augmentarien el nombre de membres als clubs de patinatge de tot el món i, en paraules de Hines, "es van convertir en l'eix vertebrador dels clubs de patinatge".
La ISU va començar a desenvolupar regles, estàndards i proves internacionals per a la dansa sobre gel a la dècada del 1950. La primera competició internacional de dansa sobre gel va tenir lloc com un esdeveniment especial durant el Campionat Mundial de Patinatge Artístic de 1950 a Londres. Lois Waring i Michael McGean, dels Estats Units, van guanyar la prova, per a vergonya dels britànics, que es consideraven els millors ballarins sobre gel del món. Es va planejar una segona competició l'any següent, al Campionat Mundial de 1951 a Milà, i Jean Westwood i Lawrence Demmy, de Gran Bretanya, van quedar en primer lloc. La dansa sobre gel, amb els segments de dansa original i dansa lliure, es va afegir formalment al Campionat Mundial el 1952. Els equips britànics van guanyar tots els títols mundials de dansa sobre gel fins al 1960. Els txecoslovacs Eva Romanova i Pavel Roman, serien els primers ballarins sobre gel no britànics a guanyar un títol mundial, el de 1962.
1970 - 1999: Del domini soviètic als escàndols competitius
La dansa sobre gel es va convertir en un esport olímpic el 1976. Lyudmila Pakhomova i Alexandr Gorshkov de la Unió Soviètica van ser els primers medallistes d'or. Els soviètics van dominar la dansa sobre gel durant la major part de la dècada de 1970, així com en el patinatge en parella. Guanyarien tots els títols mundials i olímpics entre 1970 i 1978, i obtindrien les medalles a totes les competicions entre 1976 i 1982. El 1984, els ballarins britànics Jayne Torvill i Christopher Dean, considerats com els millors ballarins de la història d'aquesta disciplina van interrompre breument el domini soviètic de la dansa sobre gel guanyant una medalla d'or als Jocs Olímpics de Sarajevo. El seu ball lliure al Bolero de Ravel ha estat considerat com "probablement el programa individual més conegut de la història de la dansa sobre gel". Hines afirma que Torvill i Dean, amb la seva coreografia innovadora, van alterar dràsticament els "conceptes establerts de la dansa sobre gel".
Durant la dècada de 1970, hi va haver un moviment en la dansa sobre gel que s'allunyava de les arrels dels balls de saló, apostant cap a un estil més teatral. Els millors equips soviètics van ser els primers a emfatitzar els aspectes dramàtics de la dansa sobre gel, així com els primers a coreografiar els seus programes al voltant d'un tema central. També van incorporar elements de tècniques de ballet, especialment "el clàssic pas de deux de ballet de la disciplina artística d'un home i una dona ballant junts". Actuant com a personatges definits, incorporarien posicions corporals que ja no estaven vinculades a les passes de saló tradicionals, utilitzant la música amb ritmes menys fixats.
Al llarg de les dècades de 1980 i 1990 la ISU va endurir les normes i definicions de la dansa sobre gel, amb la finalitat d'emfatitzar la seva connexió amb el ball de saló, especialment en el ball lliure. Per aquest motiu, es van promoure les habilitats de patinatge, en comptes dels aspectes teatrals i dramàtics de la dansa sobre gel. Kestnbaum argumenta que hi havia un conflicte a la comunitat de la dansa sobre gel, entre la dansa social, representada pels britànics, canadencs i nord-americans, i la dansa teatralitzada representada pels russos. Inicialment va prevaldre l'escola cultural històrica i tradicional de la dansa sobre gel, però el 1998 la ISU va reduir les sancions per infraccions, relaxant les normes sobre el contingut tècnic, i afavorint la teatralització de la dansa.
Als Jocs Olímpics de 1998, mentre la dansa sobre gel lluitava per mantenir la seva integritat i legitimitat com a esport, l'escriptor Jere Longman informaria que aquesta disciiplina estava "immersa en controvèrsies", inclosa la votació en bloc dels jutges que afavoria els equips de dansa europeus. Fins i tot hi va haver peticions per suspendre l'esport durant un any per abordar el conflicte, que semblava afectar més els equips de dansa sobre gel d'Amèrica del Nord. Una sèrie d'escàndols de jutges a finals dels anys noranta i principis dels dos mil, van afectar la majoria de disciplines de patinatge artístic, culminant en una controvèrsia als Jocs Olímpics d'Hivern de 2002.
Segle XXI: Del domini americà als canvis en gènere
El domini europeu de la dansa sobre gel va ser interromput als Jocs Olímpics d'hivern de 2010 a Vancouver pels canadencs Tessa Virtue i Scott Moir, i els nord-americans Meryl Davis i Charlie White. L'equip canadenc va guanyar la primera medalla d'or olímpica de dansa sobre gel per a Amèrica del Nord, mentre que l'equp d'Estats Units va guanyar la plata. Els russos Oksana Domnina i Maxim Shabalin guanyarien el bronze, però per primer cop es trencaria la tradició mantinguda pels europeus en guanyar una medalla d'or en la història de la dansa sobre gel als Jocs Olímpics.