El Großes Schauspielhaus (Gran Teatre) va ser un teatre de revistes al districte Mitte de Berlín, Alemanya. Va ser fundat pel Deutsches Nationaltheater AG, una entitat controlada per Max Reinhardt, el 1919 mitjançant la renovació expressionista d'un mercat cobert del per Hans Poelzig . Després de la presa del poder pels nazis, el teatre va ser adquirit pel Front Laboral Alemany, rebatejat com a Theater des Volkes (literalment «Teatre del Poble»), i desproveït de la seva decoració expressionista. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser restablert sota l'ocupació soviètica com a local de varietats i finalment rebatejat com a Friedrichstadt-Palast . L'edifici va ser tancat el 1980 i enderrocat el 1985, i el llegat del teatre continua amb l'actual Friedrichstadt-Palast (sovint anomenat «Neuer Friedrichstadt-Palast» en reconeixement de la ubicació anterior del teatre).
Història L'edifici que més tard es convertiria en el Großes Schauspielhaus es va construir a la riba dreta del riu Spree, al Schiffbauerdamm, entre 1865 i 1867. Era el primer mercat cobert modern de Berlín amb un edifici construït expressament per aquest ús. Va ser dissenyat en un estil lleugerament neoclàssic per Friedrich Hitzig . A causa de la condició pantanosa del lloc, l'edifici, donada la seva estructura de ferro, es va construir sobre extenses estaques de roure. Tanmateix, a causa de la manca d'interès públic per la sala, es va tancar després d'uns pocs mesos de funcionament. Després d'un breu període com a dipòsit d'aliments, al servei inclús per a l'exèrcit prussià durant la Guerra Francoprussiana, es va convertir en el Markthallen-Zirkus (Circ del Mercat Cobert) amb capacitat per a 5.000 seients el 1873 i posat sota la direcció d'Albert Salamonsky. A partir de llavors, la seva adreça seria Am Zirkus 1 (Al costat del Circ 1). De 1879 a 1897, el notable Circus Renz va utilitzar l'espai després que l'edifici que havien emprat abans fos enderrocat per construir l'estació de Friedrichstraße. El propietari del circ, Ernst Renz, va ampliar la capacitat de l'edifici a 5.600 persones el 1888. També es va utilitzar periòdicament com a espai per a esdeveniments públics i va acollir el congrés internacional organitzat per Robert Koch sobre la tuberculosi el 1890. Després del tancament del Circus Renz, l'edifici va ser obtingut a través de subhasta per Bolossy Kiralfy i Hermann Haller, que van donar a l'edifici el seu primer ús teatral, ampliant l'escenari i eliminant les obstruccions a la visió del públic. Tanmateix, la demanda dels espectacles del duet Kiralfy-Haller va ser baixa. De 1899 a 1918, l'edifici va tornar a servir com a circ sota el Circus Schumann. miniatura|Interior del teatre, les columnes van ser dissenyades per semblar estalactites miniatura|Pilars de llum dissenyats per Marlene Poelzig El 1917, la propietat va ser venuda a Deutsches Nationaltheater AG, una xarxa de teatres gestionada per Max Reinhardt, que era una figura destacada de l'escena teatral berlinesa. Reinhardt, que també era director del Deutsches Theater Berlin desde 1905, estava ampliant la seva influència per incloure diversos teatres a Berlín i Viena, com ara la Volksbühne i el Theater am Kurfürstendamm. El 1918 Hans Poelzig va rebre l'encàrrec de reconstruir l'espai del circ en un teatre de revista. Va afegir diverses plantes a l'antic mercat i va redissenyar l'interior en un estil expressionista distintiu, creant una cúpula massiva i cobrint el sostre de ferro forjat amb estuc penjant semblant a les estalactites, d'on li vingué el nom popular de "Tropfsteinhöhle" («cova d'estalactites»). El vestíbul estava decorat amb columnes de llum en voladís dissenyades en part per Marlene Poelzig, l'esposa de Hans. Entre 1919 i 1921, Reinhardt va utilitzar el Großes Schauspielhaus per representar diverses produccions, com ara L'Orestíada, La mort de Danton i Juli Cèsar. Aquestes produccions eren conegudes per la seva elaborada posada en escena i feien ple ús de les característiques tècniques avançades del teatre, com ara un escenari giratori, un ciclorama i un escenari ajustable. El teatre era aleshores conegut com el «Teatre dels Cinc Mil». A la dècada de 1920, el teatre es va convertir en un dels primers locals de Berlín a presentar revistes, sota la direcció d'Erik Charell. El 1928, els participants per a un nou sextet vocal, els Comedian Harmonists, van ser reclutats del cor del teatre.
Durant la Gran Depressió, el Schauspielhaus va acumular deutes massius (eventualment valorats en milions de Reichsmarks), molts d'ells deguts al Bank der Arbeiter, Angestellten und Beamten. Després de la presa del poder per part del NSDAP el 1933, l'estatus d'exempció d'impostos del Deutsches Nationaltheater AG va ser revocat i l'organització va haver d'afrontar impostos extremadament elevats. El banc, que havia estat nazificat i rebatejat com a Bank der Deutschen Arbeit (ara subordinat al Front Laboral Alemany), va assumir la càrrega del deute del teatre. Els accionistes anteriors, inclòs el mateix Reinhardt, van ser obligats a vendre les seves participacions al teatre al banc a una fracció del seu valor real. Posteriorment, va ser directament absorbit pel Front Laboral Alemany.
El 1934, l'NSDAP va rebatejar el teatre com a Theater des Volkes («Teatre del Poble»), el va promoure sota els auspicis del programa Força a través de l'Alegria i va estar supervisat per Joseph Goebbels. El 1938, treballadors del Front Laboral Alemany van destruir la «cova d'estalactites» expressionista i els elements exteriors afegits per Poelzig. L'interior va ser redissenyat per l'arquitecte nazi Fritz Fuß en un estil clàssic típic.
El teatre va patir greus danys a causa de bombardejos i combats durant la Segona Guerra Mundial, però va ser reinaugurat com a teatre de varietats per Marion Spadoni amb el nom de Palast - Das Varieté der 3000 l'agost de 1945. Spadoni, filla d'un empresari berlinès i fins ara artista d'espectacles de varietats, va distanciar el Varieté de les obres i revistes anteriors que Reinhardt i Charell havien representat al teatre, i va intentar recrear el tipus d'entreteniment definit per teatres com el Wintergarten, Scala i Plaza abans de la guerra. Spadoni també es va veure obligada a acollir grans reunions organitzades la Kommandatura soviètica, inclosa una votació sobre la fusió de l'SPD i el KPD i la primera conferència de funcionaris del Partit Socialista Unificat. Tanmateix, el temps de Spadoni al teatre, inherentment precari a causa del seu estatus de dona de negocis privada a la zona soviètica, va ser breu: les autoritats soviètiques la van acusar de col·laboració i el Varieté va ser expropiat el 1947.
El teatre va ser rebatejat com a "Friedrichstadt-Palast" després de la seva expropiació, i va continuar presentant espectacles de varietats com els que organitzava Spadoni sota la República Democràtica Alemanya. També va acollir amb freqüència esdeveniments dels òrgans oficials del partit governant, com ara la Joventut Alemanya Lliure. El 1980, la construcció del nou hospital Charité, que es trobava a prop, va provocar un greu enfonsament en les aigües subterrànies, que va debilitar les estaques, que ara tenien més d'un segle d'antiguitat, i va causar problemes estructurals. El teatre va ser evacuat immediatament. Les autoritats de l'Alemanya Oriental van ocultar el motiu del tancament brusc de l'edifici, ja que alguns edificis del Berlín Occidental també es van veure afectats per l'enfonsament. El nou Friedrichstadt-Palast, a poques illes del lloc original, es va completar el 1984, i l'edifici històric va ser enderrocat el 1985. Va ser fotografiat en procés de demolició, amb les seves columnes de llum encara intactes, per Ryuji Miyamoto. No es va construir res al seu lloc, i el solar es va dividir entre una plaça al costat de l'Spree, la Bertolt-Brecht Platz (en commemoració del pas de Brecht per l'adjacent Berliner Ensemble) i un solar buit. El 2014, el solar buit va ser substituït per un edifici d'ús mixt que allotjava un hotel, apartaments i oficines.
Referències
Categoria:Teatres d'Alemanya Categoria:Expressionisme Categoria:Teatres desapareguts