La massacre del carrer d'Arnon, també coneguda com els assassinats del carrer d'Arnon, va tenir lloc l'1 d'abril de 1922 a Belfast, Irlanda del Nord. Sis civils catòlics, homes i nens, tres dels quals vivien al carrer d'Arnon, van ser disparats o apallissats fins a la mort per homes que van entrar a les seves cases. Es creu que l'atac va ser realitzat per policies, membres de la Policia Especial de l'Ulster (USC) o de la Policia Reial Irlandesa (RIC), com a represàlia per l'assassinat d'un oficial de la RIC a mans d'un franctirador, en una acció no reivindicada per l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA).

Rerefons Tot i que la Guerra d'Independència Irlandesa va acabar oficialment el juliol de 1921, el conflicte de l'Exèrcit Republicà Irlandès amb les forces unionistes britàniques i irlandeses va continuar a Irlanda del Nord i es va intensificar durant la primera meitat de 1922. L'IRA de l'Ulster, amb l'assistència tàcita però encoberta de Mícheál Ó Coileáin (cap del nou Estat Lliure d'Irlanda), va continuar lliurant una guerra de guerrilles a Irlanda del Nord. Segons l'historiador Alan Parkinson, tot i que «l'IRA va tenir alguns èxits a curt termini... l'efecte principal d'aquesta campanya intensiva va ser desencadenar una terrible reacció contra la població catòlica de Belfast». Només una setmana abans de l'incident del carrer d'Arnon, policies, tant de la Policia Especial de l'Ulster (USC) com de la Policia Reial Irlandesa (RIC), havien assassinat sis civils catòlics (la massacre de McMahon).

El vespre de l'1 d'abril, un agent de la RIC, anomenat George Turner, patrullava la carretera de l'Old Lodge quan va ser assassinat per un franctirador. L'IRA va negar qualsevol implicació en l'assassinat de l'agent Turner.

Assassinats Uns deu agents de policia de la caserna de Brown Square, en sentir parlar de l'assassinat de Turner, van agafar un vehicle blindat Lancia i van anar a recórrer les zones catòliques. Quan van baixar del vehicle, els testimonis els van sentir cridar «Talla'ls les entranyes per l'assassinat de Turner». La seva primera víctima va ser John McRory (40), que vivia al carrer de Stanhope, just davant d'on havien disparat l'agent Turner. La policia va entrar a casa seva i el va matar a trets a la cuina. Al carrer Park, Bernard McKenna (42), pare de set fills, va ser assassinat mentre jeia al llit. Finalment, la policia va arribar al carrer d'Arnon.

William Spallen (70) vivia al número 16 del carrer d'Arnon i acabava de tornar del funeral de la seva dona. El seu nét de 12 anys, Gerald Tumelty, va presenciar la seva mort: «Dos homes van entrar a l'habitació, un anava amb l'uniforme de policia. Li van preguntar al meu avi com es deia i ell va dir William Spallen. L'home de paisà li va disparar tres trets. Quan vaig cridar, em va dir: "Estira't o et fotré una bala"». Tumelty va dir que els assassins van furtar-li 20 lliures que el seu avi havia de pagar pel funeral de la seva dona.

Els atacants van utilitzar un martell per entrar a la casa del costat, on van trobar Joseph Walsh (39) al llit amb el seu fill Michael, de set anys, i la seva filla Bridget, de dos anys. Joseph Walsh va ser apallissat fins a la mort amb el martell, mentre que Michael Walsh va rebre un tret i va morir l'endemà a causa de les ferides. Bridget també va resultar ferida en l'atac, impactada per una bala que havia travessat Joseph Walsh. Un altre fill, Frank (14), va rebre un tret a la cuixa, però va sobreviure. Quan els assassins van sortir de la propietat, van veure Catherine Austin sostenint el fill petit de James Walsh, Robert James, de 8 mesos, de qui Catherine Austin cuidava mentre la seva mare assistia a missa. El nadó va rebre un tret al cap, que va travessar i va colpejar Catherine Austin al braç. Després del tiroteig, la mare de Robert James es va veure obligada a «recollir les restes que van quedar i posar-les en un bol» pels greus danys causats per la bala, segons va explicar la seva néta. Un home del barri, George Murray, va descriure les conseqüències de l'atac: «Un dels tres policies tenia revòlvers i els altres dos tenien pistoles. Aquests homes van sortir. Immediatament després, van entrar set homes armats: cinc amb uniforme de policia i dos de paisà». Més tard aquella nit, un altre catòlic, John Mallon (60), va ser assassinat a trets a l'avinguda de Skegoneill.

Conseqüències El diari Irish Independent, amb seu a Dublín, va escriure que «mai, ni tan sols en el pitjor estat de terror a l'oest i al sud, s'havia experimentat l'estat de coses que ara preval a la capital del nord». Mícheál Ó Coileáin va enviar un telegrama furiós al primer ministre d'Irlanda del Nord, James Craig, exigint una investigació conjunta sobre els assassinats d'acord amb la clàusula 5 del Pacte Craig-Collins recentment signat. No es va dur a terme cap investigació conjunta d'aquest tipus.

Igual que amb la massacre de McMahon comesa una setmana abans, se sospitava fermament que un inspector detectiu de la RIC, John William Nixon, que operava des de la caserna de policia del carrer Brown, havia organitzat l'atac. Nixon i diversos altres policies no es van presentar a la caserna quan van passar llista immediatament després dels assassinats. Segons l'escriptor i historiador irlandès Tim Pat Coogan, «en l'atmosfera de l'època, ni Craig ni els britànics podien ni volien processar o investigar aquests homes sense risc d'una reacció greu entre els agents especials». El bisbe, més tard cardenal, Joseph MacRory no tenia cap dubte que es va organitzar un encobriment en el cas dels assassinats d'Arnon i va declarar: «Crec que no arrestaran ni un sol home».

Segons Parkinson, «el sectarisme cru de molts actes violents durant aquest període no es va limitar a incidents a gran escala com els assassinats del carrer d'Arnon o de McMahon, ni tampoc a cap grup polític o religiós en particular». Per exemple, el dia abans dels assassinats del carrer d'Arnon, es creu que els catòlics van ser els responsables de llançar una granada de mà per la finestra de la casa del protestant Francis Donnelly, matant el seu fill Frank de dos anys i ferint mortalment un altre fill, Joseph (12).

Segons el recompte de l'historiador Robert Lynch, un total de 464 persones van morir a Belfast entre 1920 i 1922, i 1.091 més van resultar ferides. Dels morts, 258 eren civils catòlics, 159 civils protestants, 35 policies i militars britànics i 12 voluntaris de l'IRA.

Referències

Bibliografia

Categoria:Accions militars i paramilitars durant el conflicte nord-irlandès Categoria:Massacres del segle XX Categoria:Infants i adolescents morts en guerres Categoria:Esdeveniments de Belfast Categoria:Esdeveniments del 1922 Categoria:Segle XX al Regne Unit