Com escriure una tesi (en italià Come si fa una tesi di laurea) és un llibre educatiu escrit per Umberto Eco el 1977 i publicat per Bompiani.
En aquesta obra, el semiòleg italià exposa els mètodes fonamentals per a un ús adequat del llenguatge acadèmic, centrant-se en les estructures textuals i l'argumentació necessària per a la redacció de tesis de grau. Tot i que el subtítol original l'adreçava a les humanitats —en un sentit ampli que inclou des de la història del dret fins als aspectes estètics de l'arquitectura—, els seus consells són perfectament adaptables a les «ciències dures» i a projectes amb una càrrega experimental o de disseny significativa. Publicat originalment el 1977, el llibre no preveu l'impacte d'Internet en la recerca, ni la reforma universitària que va dividir els graus en cicles de tres i dos anys. Amb tot, la seva vigència ha permès múltiples reedicions, com la de 2017 a càrrec de La nave di Teseo, i traduccions a nombroses llengües, inclosa l'anglesa el 2015.
Contingut Segons la primera edició de 1977, a la introducció, Eco descriu l'estat de la Universitat del seu temps, comparant-lo amb el seu passat i el seu possible futur. Explica els objectius del llibre i, com s'ha esmentat anteriorment, a quines facultats s'adreça principalment.
El primer capítol especifica les nocions bàsiques sobre el significat d'una tesi de grau, sobre la seva funcionalitat i sobre el tipus de persones que haurien d'estar interessades en un text d'aquest tipus. Segons el pensament d'Eco, «una tesi de grau és un treball mecanografiat d'una longitud mitjana que varia entre cent i quatre-centes pàgines en què l'estudiant tracta un problema relacionat amb el camp d'estudi en què vol graduar-se». L'autor enumera les possibilitats d'escollir escriure una tesi de recopilació o de recerca, precedida per un fort interès en el tema escollit per part del candidat. Eco subratlla la importància d'aquesta elecció, ja que pot resultar excel·lent o, al contrari, no gaire gratificant, tant per al propi candidat com per al supervisor, és a dir, l'editor de la tesi.
En aquest sentit, l'autor diu: «Una tesi de recerca sempre és més llarga, més cansada i exigent, una tesi de recopilació també pot ser llarga i cansada, però normalment es pot fer en menys temps i amb menys risc». Això depèn de diversos punts, com ara: la consciència real de la possibilitat de dur a terme la pròpia recerca, la disponibilitat real de les fonts que es pretén utilitzar, la disponibilitat de temps disponible per consultar-les. El segon capítol amplia la discussió sobre l'elecció del tema i, en particular, sobre el tipus de tesi que pot ser monogràfica o panoràmica. Eco, de fet, subratlla les diferències entre els dos tipus, examinant les diverses possibilitats i els motius per triar entre l'un i l'altre, cosa que no sempre és fàcil, sinó que, al contrari, és una feina força cansada per al candidat. Sosté que: «La primera temptació de l'estudiant és escriure una tesi que parli de moltes coses».
En el segon capítol, Eco analitza els diferents tipus de tesis. Una tesi monogràfica pot ser més curta perquè aborda un sol tema, tot i que requereix una visió general com a teló de fons. Amb una tesi general, el candidat ha d'ampliar el tema escollit, fent diverses consideracions sobre elements relacionats amb el tema en si, creant així una visió general. La tesi, que al seu torn pot ser de naturalesa històrica o teòrica, és utilitzada pel candidat en funció del tema escollit. Eco també emfatitza la postura immediata que el candidat vol adoptar respecte a la seva tesi, és a dir, abordar un tema contemporani en lloc d'un d'antic, perquè podria semblar més fàcil i agradable. Tanmateix, en realitat, les fonts relacionades amb l'antic poden ser més tangibles i nombroses que les relacionades amb el contemporani.
El temps per a una tesi, segons el pensament d'Eco, pot variar des d'un màxim de tres anys fins a un mínim de sis mesos. En conseqüència, la qualitat de la tesi també pot variar. En aquest sentit, diu: «si treballes bé, no hi ha cap argument que sigui realment estúpid: si treballes bé, pots extreure conclusions útils fins i tot d'un argument aparentment remot o perifèric». Les altres dues opcions per a la realització de la tesi que es proposa en aquest text són crear una tesi política o científica, que s'expliquen a través de diversos exemples, hipòtesis, dades i opinions del mateix autor. Sigui quin sigui el tipus de tesi que trieu, no heu d'oblidar que «l'experiència de recerca que imposa una tesi sempre és útil per a la nostra vida futura». El segon capítol conclou amb consells específics sobre com no ser explotats pel supervisor a qui demanarem que ens doni suport en la realització de la tesi.
El tercer capítol aprofundeix en el tema de la disponibilitat de fonts. En aquest sentit, l'autor subratlla la importància de la certesa en l'elecció del tema de la tesi i el tipus de fonts que s'utilitzaran, que poden estar més o menys disponibles depenent, per exemple, de la ubicació del candidat i de la seva disponibilitat financera per emprendre viatges per tal d'ampliar els seus coneixements sobre els temes relacionats amb l'escriptura de la tesi. Segons el pensament d'Eco, de fet, «és molt important definir el veritable objecte de la tesi perquè caldrà abordar el problema de la disponibilitat de fonts des del principi». Les fonts de les quals parla el semiòleg es classifiquen en primàries i secundàries i, en aquest sentit, diu que l'elecció d'una o altra «depèn de l'angle que dono a la tesi».
La dificultat més gran, segons l'autor, és combinar els temes secundaris relacionats amb el tema principal per tal de crear aquells aspectes que siguin útils per ser jutjats com a objecte d'una investigació completa i detallada, i per tant útils per a investigacions posteriors. El segon tema tractat en el tercer capítol és la investigació bibliogràfica. L'autor enumera els termes i conceptes més significatius pel que fa a l'ús de la biblioteca, el catàleg i els índexs bibliogràfics. Per abordar una bibliografia, l'autor afirma: «a les primeres sessions no cal intentar llegir tots els llibres que es trobin immediatament sinó fer una bibliografia de partida». Eco descriu les regles per a la citació bibliogràfica, com ara: el registre bibliogràfic, el registre de lectura, la citació de llibres a peu de pàgina i l'edició a la bibliografia final. Finalment, l'autor utilitza diversos exemples per al mètode correcte d'escriptura bibliogràfica.
Els darrers capítols del llibre tracten la composició pròpiament dita de la tesi.
Referències
Bibliografia
Categoria:Assaigs en italià