L'Aqüeducte d'Anio Vetus (en llatí: Aqua Anio Vetus) és el segon aqüeducte de Roma, la construcció del qual començà l'any 272 abans de la nostra era, quaranta anys després de l'Aqüeducte d'Aqua Appia. La longitud d'aquest, 63,7 km, és considerablement més gran que la de lAqua Appia, de 16,6 km.

Història La construcció en començà sota el segon consolat de Luci Papiri Cursor i Espuri Carvili Màxim, l'any 272 ae. Poc després del final de la Tercera Guerra samnita i la guerra contra els sabins el 290 ae, i només uns anys després de la Guerra Pírrica a Itàlia el 275 ae els contractes per a la construcció els licitaren els censors Mani Curi Dentat i Luci Papiri Cursor, que van finançar el projecte amb el botí recollit després de la victòria contra Pirros. El Senat va imposar un termini de dos anys per a completar-ne la construcció. Va establir per decret un duumvirat compost per Mani Curi Dentat i el tribú de la plebs, Marc Fulvi Flac. El censor va morir cinc dies després, i només Flac va gaudir del prestigi d'acabar l'obra el 269 ae.

Segons Titus Livi, a començament del segle II abans de la nostra era, la quantitat d'aigua subministrada a Roma es feu insuficient, cosa que va impulsar el censor Cató el Vell l'any 184 ae a prendre mesures d'emergència per a una millor distribució, eliminant les canonades il·legals i tallant el subministrament als particulars.

L'aqüeducte es va restaurar algunes vegades, en particular per Quint Marci Rex,Obra citada, pàg. 17. el 144 ae per Agripa, el 33 ae i per August arran d'un informe dels cònsols Quint Eli Tuberó i Pau Fabi Màxim entre l'11 i el 4 ae. S'han desenterrat cippis que daten d'aquesta darrera restauració., , , i . Durant la construcció de l'aqüeducte d'Anio Novus durant els regnats de Calígula i Claudi, l'aqüeducte republicà va adquirir el nom de Vetus.

Descripció Les fonts capturades L'''Anio Vetus extrau l'aigua directament del riu Aniene, aigües amunt de Tívoli, a la riba esquerra davant de la ciutat de Varia (a prop de l'actual pont de Vicovaro), a una altitud de 261,57 m, 850 m aigües amunt del congost de San Cosimato. El riu Aniene, tot i que s'origina en un llac amb aigües molt clares, sovint es torna tèrbol, fins i tot amb bon temps, pels seus marges friables, tant a l'hivern com a l'estiu. L'aigua del riu no flueix directament al desguàs de l'aqüeducte. A la riba es construeix una conca, que pot servir com a etapa de decantació inicial, i un mecanisme de tancament només permet l'entrada de l'aigua necessària per al funcionament de l'aqüeducte. Devia ser possible tallar el subministrament d'aigua durant les operacions de manteniment.

Rutes fora de Roma miniatura|Ettore Roesler Franz, Ponte Lupo, 1898. Estructura afegida durant l'època d'Adrià per permetre que l'aqüeducte creués una vall prop de l'actual Gallicano nel Lazio Des del seu origen, l'aqüeducte recorre la Via Valèria i el riu Aniene fins al Tívoli, on una branca secundària desvia part de l'aigua per abastir els habitants de Tíbur. El canal creua la Via Praenestina a prop de Gabis i després la Via Labicana, i passa a prop de l'antiga ciutat de Labicum. Després segueix la Via Llatina i arriba a Roma ad Spes Veterem, una zona que més tard l'ocuparà la Porta Maggiore.

Igual que amb l'Aqua Appia, els enginyers es van inspirar en les tècniques de construcció etrusques, en particular en els seus sistemes de drenatge. El projecte de l'Anio Vetus, però, va resultar més complex i sofisticat que l'altre. Era molt més llarg, uns 63,7 km segons calculava Frontí al segle I, dels quals només 300 m són sobre arcs. L'aqüeducte és quasi completament subterrani, potser per raons estratègiques, per a evitar que els exèrcits enemics tallassen el subministrament d'aigua durant les guerres, encara freqüents, contra els pobles itàlics veïns. Amb els avanços tècnics, algunes seccions de l'aqüeducte se substituïren per passos sobre murs de contenció o arcs, en particular les estructures conegudes com a Ponte Lupo i Ponte della Mola construïdes sota Hadrià. Aquest darrer pas en arc, de 155 m de llargada amb una alçada màxima de 24,5 m, permet que el canal travesse una vall que originàriament havia de superar seguint les corbes de nivell. A diferència de l'Aqua Appia, lAnio Vetus està equipat amb una piscina de purificació (piscina limaria), tot i que aquest dispositiu no és prou per a millorar significativament la qualitat de l'aigua.

Ruta per Roma L'aqüeducte es divideix en dos canals d'uns 1.500 m abans de passar la Porta Maggiore, a la zona que ara ocupa el districte del Pigneto. Un canal secundari, lSpecus Octavianus, corre cap al sud al llarg de la Via Casilina fins a la rodalia d'una Via Nova. La seua aigua es distribueix als Horti Asiniani, uns jardins la ubicació dels quals és incerta. El canal principal, mentrestant, creua el turó Esquilí sota terra, es dirigeix cap a la Porta Viminalis, vorejant la zona que ara ocupa l'estació de Roma Termini, però gira cap a l'oest abans d'arribar-hi, creua el fossat (fossa aggeris) i la Muralla Serviana, i després es bifurca cap al sud per a acabar el seu recorregut a la Porta Esquilina.

Funció Ús Com que l'aqüeducte de l'Anio Vetus és un dels més baixos de Roma, la seua aigua no es barreja amb les altres, i, per tant, no corre el risc de disminuir-ne la qualitat, a diferència de l'''Anio Novus, que també recull l'aigua tèrbola del riu, el curs del qual a vegades es fusiona amb els dels altres aqüeductes, i fa que les aigües perden claredat. Després de les reformes de Sext Juli Frontí, arran d'una decisió de l'emperador Nerva, la qualitat de l'aigua es considerava tan dolenta que només s'usava per a regar jardins i per a altres usos que no requerien aigua neta.

Segons els registres als quals Frontí tingué accés, l'aqüeducte subministrava 1.441 quinaires, però el curador només en mesurava 1.348. Les mesures preses a la font mostraren que la capacitat de l'aqüeducte era de 4.398 quinaires, mentre que el cabal a la piscina de purificació n'era només de 2.362, i posteriorment només se'n van distribuir 1.348. Fins i tot sumant els de l'aqüeducte Aqua Marcia la diferència entre la quantitat distribuïda i la quantitat recollida era molt significativa. Durant les seues inspeccions, Frontí va descobrir molts casos de desviació fraudulenta, cosa que explica aquestes discrepàncies. La situació es va rectificar al final de la seua curadoria.

Distribució Des del seu terminus, unes canonades distribueixen l'aigua de l'aqüeducte per quasi tota la ciutat: les regions VIII i IX, ja servides per l'Aqua Appia, indiquen que aquests districtes estaven experimentant un fort creixement que comportava una major demanda d'aigua. Les regions III, IV, V, VI, VII, XII i XIV se subministraven per 35 castells d'aigua (castella). Per a arribar a la riba dreta del Tíber, les canonades havien de creuar el Pons Aemilius, com era el cas de lAqua Appia després d'una ampliació de la xarxa per part d'Agripa. Les regions no servides eren massa elevades, com els turons Celi, Palatí i Aventí; l'elevació relativament baixa de l'aqüeducte en arribar a Roma provocava una pressió d'aigua insuficient. Distribució en quinaris al segle I Fora de Roma (extra urbem) A Roma (in urbe) Concessió imperial Ús privat Nombre de castella Concessió Imperial Ús privat Ús públic Distribució de l'ús públic Campaments Establiments i tallers Espais d'espectacles Conques 104 (8%) 404 (30%) 35 60 (4%) 490 (36%) 552 (41%) 50 (9%) (1 campament) 196 (36%) (19 establiments) 88 (16%) (9 sales d'espectacles) 218 (39%) (94 conques)

Referències Fonts antigues:

Fonts modernes:

Vegeu també Aqüeductes de Roma Categoria:Segle III aC Categoria:Roma Categoria:Aqüeductes romans