La prova de resistència a l'impacte Izod és un mètode estàndard ASTM per determinar la resistència a l'impacte dels materials. Un braç pivotant s'eleva a una alçada específica (energia potencial constant) i després es deixa anar. El braç es balanceja cap avall colpejant una mostra amb osques, trencant la mostra. L'energia absorbida per la mostra es calcula a partir de l'alçada a la qual es balanceja el braç després de colpejar la mostra. Generalment s'utilitza una mostra amb osques per determinar l'energia d'impacte i la sensibilitat a les osques.
La prova és similar a la prova d'impacte Charpy però utilitza una disposició diferent de la mostra a provar.M. Joseph Gordon, Jr. Industrial Design of Plastics Products, Wiley 2003, p.199 La prova d'impacte Izod difereix de la prova d'impacte Charpy en què la mostra es manté en una configuració de biga en voladís en lloc d'una configuració de flexió de tres punts.
La prova rep el nom de l'enginyer anglès Edwin Gilbert Izod (1876–1946), que la va descriure en el seu discurs de 1903 a l'Associació Britànica, publicat posteriorment a Engineering.Izod, Gilbert, 'Testing brittleness of steel', Engineering, 25 September 1903, p. 431-2
miniatura|Un treballador d'una fàbrica realitzant una prova de resistència a l'impacte Izod el 1942. La necessitat de proves d'impacte miniatura|Esquema per a la determinació dels resultats de la prova de resistència a l'impacte Izod. miniatura|Provador d'impacte Izod a Blists Hill, Victorian Town L'impacte, per definició, és una gran força aplicada durant un període de temps molt curt, que resulta en una transferència sobtada de momentum i energia, i el seu efecte és diferent quan la mateixa quantitat d'energia es transfereix més gradualment. Les estructures d'enginyeria quotidianes hi estan sotmeses i poden desenvolupar esquerdes que, amb el temps, es propaguen fins a un punt on es produiria una fallada catastròfica.
Les proves d'impacte s'utilitzen per comparar la tenacitat a la fractura per cisallament de diversos materials en les mateixes condicions de prova, o d'un material en funció de la temperatura per determinar la seva temperatura de transició dúctil-fràgil, on s'observa un descens pronunciat de la resistència a l'impacte amb la disminució de la temperatura.
La tenacitat d'un material és un factor de la seva capacitat per absorbir energia durant una deformació plàstica relativament lenta, tot i que la velocitat a la qual es produeix la deformació és important. Els materials fràgils tenen una baixa tenacitat a causa de la petita quantitat de deformació plàstica que poden suportar a qualsevol velocitat. Tanmateix, els materials dúctils poden comportar-se com a materials fràgils sota impactes d'alta energia, d'aquí la necessitat d'aquest tipus de prova.
Les condicions de prova estan governades per moltes variables, la més important de les quals és:
les dimensions de la secció transversal, normalment rectangular, de la mostra per sota de l'osca; l'alçada del martell a la posició inicial, que determina la seva velocitat en l'impacte; la massa del martell que juntament amb la velocitat determina la seva energia cinètica en l'impacte; la nitidesa, o curvatura de la punta, de l'osca; la temperatura de la mostra.
Adquisició de dades El 1973, Sands Whiteley Research and Development va dur a terme un projecte per al TRRL (Laboratori de Recerca de Transport i Carreteres del Regne Unit) i la Universitat de Surrey. David Sands, de Sands Whiteley R&D, va aplicar extensometres al martell. Aquests van anar a un amplificador de extensometres i després a convertidors analògic-digitals, carregant els resultats directament en un ordinador Texas 960B mitjançant DMA (accés directe a memòria). El sistema va ser capaç de prendre un milió de mesures per segon. Investigadors de la Universitat de Surrey van poder imprimir corbes de l'impacte.
Prova ASTM per a plàstics La norma ASTM International per a les proves d'impacte Izod de plàstics és l'ASTM D256. Els resultats s'expressen en energia perduda per unitat de gruix (com ara ft·lb/in o J/cm) a l'osca. Alternativament, els resultats es poden indicar com a energia perduda per unitat d'àrea de secció transversal a l'osca (J/m o ft·lb/in). A Europa, s'utilitzen els mètodes ISO 180 i els resultats es basen només en l'àrea de secció transversal a l'osca (J/m ). Les dimensions d'una mostra estàndard per a l'ASTM D256 són 63,5 × 12,7 × 3,2. mm (2,5 × 0,5 × 0,125) polzades). El gruix de la mostra més comú és , però l'amplada pot variar entre .
Referències
Categoria:Ciència de materials