miniatura|Segell de la Declaració del Caire sobre els Drets Humans en l'islam La Declaració dels Drets Humans en l'islam (DDHI), també coneguda com la Declaració del Caire (1990), és una declaració per part dels estats membres de l'Organització per a la Cooperació Islàmica que dona una visió general de la perspectiva musulmana dels drets humans, i té la xaria com a font principal. La DDHI declara que el seu objectiu és guiar els estats membres de l'Organització per a la Cooperació Islàmica en el camp dels drets humans. De manera general, aquesta declaració es considera una resposta a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. En el seu Article 24, però, afirma: "Tots els drets i llibertats estipulats en aquesta Declaració estan subjectes a la xaria (llei islàmica)".
Història Alguns estats predominantment musulmans, com ara Sudan, Pakistan, Iran i Aràbia Saudita, criticaven sovint la Declaració Universal dels Drets Humans perquè consideraven que no prenia en consideració el context cultural i religiós dels estats no occidentals. El 1981, Said Rajaie-Khorassani, representant de l'Iran post-revolucionari en l'ONU, explicava la posició del seu estat davant aquesta declaració i afirmava que era una "interpretació secular de la tradició judaicocristiana" i per tant no podia ser posada en pràctica pels musulmans sense infringir la llei islàmica.Littman, David. "Universal Human Rights and 'Human Rights in Islam'". Midstream.
La DDHI s'adoptà el 5 d'agost del 1990 per 45 ministres d'Afers Exteriors de l'Organització per a la Cooperació Islàmica perquè servís com a guia als estats membres en relació al tema dels drets humans.
Contingut La declaració comença prohibint qualsevol tipus de "discriminació per raons d'ètnia, color, idioma, sexe, creença religiosa, afiliació política, estatus social o d'altres consideracions". Proclama la santedat de la vida i declara la "preservació de la vida humana" com un "deure prescrit en la xaria". A més a més, la DDHI garanteix als "no combatents, com ara ancians, dones i xiquets, com també ferits, malalts i presoners de guerra" el dret a ser alimentats i que reben empara, seguretat i tractament mèdic en temps de guerra.
La DDHI reconeix el dret de matrimoni a hòmens i dones sense distinció d'ètnia, color o nacionalitat, però no pas de religió. Així mateix, l'article 6 reconeix a les dones "igualtat de dignitat humana", i la titularitat dels drets i obligacions; també la seua "personalitat civil, garanties de propietat i el dret de mantenir el seu nom i cognom". No fa referència a la igualtat de drets en general, tot i que existisca una prohibició de discriminació per raons de sexe. La declaració responsabilitza l'home com a protector social i econòmic de la família. Reconeix ambdós progenitors els drets sobre els seus fills i la responsabilitat de la seua protecció, abans i després del naixement. La declaració també garanteix a cada família el dret d'intimitat. Prohibeix el desnonament de tota la família de la seua casa. També si la família és separada per motius de guerra és responsabilitat de l'estat afavorir la seua reunió.
En el desé article, la declaració afirmaː "L'islam és la religió de naturalesa intocada. És prohibit exercir qualsevol manera de compulsió sobre l'individu o explorar la seua pobresa o ignorància a fi de convertir-lo a una altra religió o ateisme." Comenta la <i>International Humanist and Ethical Union</i>ː "com s'accepta en general en el món islàmic que solament la compulsió o la ignorància durien algú a abandonar l'islam, la conversió de l'islam és, així, efectivament prohibida".
La DDHI diu protegir l'individu en cas de detenció arbitrària, tortura o tractaments indignes o inhumans; i especifica que ningú no serà experiment de metges o científics i es prohibeix la presa d'ostatges en qualsevol circumstància o motiu, o pretext; no serà pas permesa la promulgació de lleis excepcionals que permeten tals accions. La declaració garanteix la presumpció d'innocència, algú només pot ser considerat culpable després d'un judici just amb totes les garanties necessàries per a la seua defensa. L'article 19 estableix que no hi haurà delictes o càstigs sinó els esmentats en la xaria.
Es reconeix el dret de participar, directament o indirecta, en els afers públics, així com d'assumir funcions públiques, d'acord com s'estipula en els preceptes de la xaria. La referència a la llei islàmica evoca el debat sobre la compatibilitat entre la democràcia i l'islam.
La Declaració defensa el ple dret a la llibertat i a l'autodeterminació, i la seua oposició a l'esclavitud, a l'opressió, a l'explotació o al colonialisme. Es declara a favor del principi de legalitat, amb igualtat i justícia universals. També garanteix a tots els individus "el dret a participar, directament o indirecta", en l'administració dels drets de caràcter públic. Es prohibeix qualsevol abús de poder.
La declaració (article 22) concedeix a tots els individus el dret a expressar la seua opinió lliurement, i se'ls incentiva a difondre allò que és ètic i just, sempre que no contrarie la xaria. Prohibeix l'ús d'aquest dret quan puga ser "explotat o mal utilitzat, de manera que puga violar la santedat i la dignitat dels profetes, minar els valors morals i ètics o desintegrar, corrompre o perjudicar la societat o debilitar la seua fe".Smith (2003), p.195.
En els articles 24 i 25 es conclou que tots els drets i llibertats esmentats estan subjectes a la llei islàmica, que és reconeguda com l'única font de documentació, interpretació o esclariment. També es reserva a la "veritable religió" el paper de garantia de la dignitat humana.
Crítiques S'ha acusat la DDHI de no complir els pilars dels drets humans internacionals, perquè no defensa pas la llibertat religiosa. L'article 5 prohibeix imposar qualsevol restricció al matrimoni, siga per raons d'ètnia, color o nacionalitat. És notable que la religió no estiga inclosa en aquesta llista, perquè tant hòmens com dones poden ser impedits de casar-se per raó de les seues religions.
La DDHI també és criticada per no recolzar la igualtat de gènere entre hòmens i dones, ja que sembla reafirmar la superioritat del gènere masculí. En l'article 6, es garanteix a les dones una dignitat equivalent, no obstant això sense igualtat en altres qüestions. A més, l'article suposa que el marit és el responsable de mantenir la família, sense una obligació semblant per a les dones. Tampoc no fa cap esment de la pràctica generalitzada en alguns estats islàmics dels hòmens que tenen més d'una esposa.
Adama Dieng, integrant de la Comissió Internacional de Juristes, va criticar la DDHI argumentant que amenaça greument el consens intercultural sobre els instruments internacionals dels drets humans, i condueix a una intolerable discriminació contra els no musulmans i les dones. Argumenta també que la declaració revela un caràcter intencionalment omís pel que fa als drets i llibertats fonamentals, i això fa que certes garanties no es complisquen en alguns estats islàmics: pràctiques aberrants com el càstig corporal poden ser legitimades sota la llei islàmica.Paul Kurtz, Austin Dacey, and Tom Flynn. "Defaming Human Rights". Free Inquiry. February/March 2009, Vol. 29, No. 2.
Referències
Categoria:Islam