de soltera Razafindrahety, fou la darrera reina de Madagascar (Imerina).
Va regnar des del 30 de juliol del 1883 al 28 de febrer del 1897, un període marcat per esforços continus i, en última instància, fútils per a resistir els designis colonials de l'Imperi colonial francés. En la seua joventut, fou escollida per a succeir la reina Ranavalona II, la seua tieta. Com les dues reines anteriors, Ranavalona es casà per imposició política amb Rainilaiarivony, que, com a primer ministre, supervisava en gran manera el govern diari del regne i gestionava els seus afers exteriors. Ranavalona intentà evitar la colonització enfortint les relacions comercials i diplomàtiques amb els Estats Units i la Gran Bretanya durant tot el seu regnat. Els atacs francesos a les ciutats portuàries costaneres i l'assalt a la capital, Antananarivo, en acabant conduïren a la captura del palau reial el 1895, i posaren fi a la sobirania i la independència política del regne centenari.
El govern colonial francés acabat d'establir va exiliar el primer ministre Rainilaiarivony a Alger. Inicialment, Ranavalona i la seua cort van poder romandre al Rova d'Antananarivo (palau de la reina), però l'esclat d'un moviment de resistència popular liderat pels Menalamba i el descobriment d'un complot antifrancés a la cort dugueren els francesos a exiliar la reina a l'Illa de la Reunió el 1897. Rainilaiarivony va morir aquell mateix any, i poc després, Ranavalona fou traslladada a una vil·la a Alger, juntament amb alguns membres de la seua família. La reina, la seua família i els servents rebien una pensió i gaudien d'un nivell de vida còmode. Fins i tot viatjaren a París. Malgrat les repetides peticions de Ranavalona, mai no li permeteren tornar a Madagascar.
Va morir d'una embòlia a la seua vil·la d'Alger el 1917 als 55 anys anys. Les seues restes, soterrades primer a Alger, foren repatriades 21 anys més tard a Antananarivo, on es dipositaren a la tomba de la reina Rasoherina a la Rova de Manjakamiadana.
Família i ascens al tron miniatura|La reina Ranavalona III Razafindrahety, filla d'Andriantsimianatra i de la princesa Razafinimanjaka Raketaka, és besneta del rei Andrianampoinimerina, i besneboda del rei Radama I i la reina Ranavalona I.
Quan va nàixer, el regnat de Ranavalona tot just havia acabat. Des del 16 d'agost del 1861 fou el seu fill, el rei Radama II, qui va governar el país. Fou assassinat el 1863. La cosina i esposa del rei, Rasoherina, pujà al tron. Era tia de la jove Razafindrahety, que, com a princesa reial, fou educada a la cort. A la seua mort, el 1868, una altra de les ties de Razafindrahety, Ranavalona II, va esdevenir reina. La jove Razafindrahety fou acollida per Ranavalona II tan bon punt va tenir edat d'anar a escola. La reina s'assegurà que la seua neboda rebés educació privada d'una mestra de la Societat Missionera de Londres. Més tard va assistir a escoles públiques malgaixes per a xiques.
Mentre que la reina Ranavalona I gaudia d'un grau d'autonomia tal que era realment considerada "reina governant", les sobiranes que la succeïren des de Rasoherina (el 1863) van assumir un paper sobretot cerimonial com a cap d'estat, amb la major part del poder executiu en mans del primer ministre, Rainilaiarivony, que també era el marit de Ranavalona II. Com que Ranavalona II no tenia fills, la jove Razafindrahety fou designada hereva després de la mort de la seua mare, la princesa Raketaka. miniatura|La reina amb la seua túnica de coronació El 13 de juliol del 1883, a la mort de Ranavalona II, Razafindrahety puja al tron com a Ranavalona III. Va ser escollida per sobre de la seua germana gran, Rasendranoro, potser perquè semblava més conciliadora amb els aristòcrates malgaixos (andrianes) i el primer ministre Rainilaiarivony. El poder reial el tenia una classe oligàrquica. Des del moment de la seua ascensió, Ranavalona III va retenir el primer ministre Rainilaiarivony, de la casta hova, amb qui es casà per motius polítics. Razafindrahety havia estat casada abans amb una Andriana (casta noble) anomenada Ratrimo (Ratrimoarivony). Les circumstàncies de la mort del seu marit el maig del 1863 no són pas clares i suggereixen que el primer ministre Rainilaiarivony hi va estar involucrat. La revolució aristocràtica del 1863, liderada pel germà gran de Rainilaiarivony, va restablir el poder dels Andriana amb una monarquia constitucional en què el poder s'havia de compartir entre un sobirà Andriana i un primer ministre hova. Es rumoreja que el primer ministre, que ja compartia el poder amb Ranavalona II, enverinà Ratrimo perquè Ranavalona III es pogués casar amb ell en el seu ascens al tron.
Inici del regnat miniatura|El primer ministre Rainilaiarivony Després de la seua entronització, Ranavalona III es va traslladar, tal com deia la tradició, a una casa de fusta a prop del palau reial, el Rova. Des de la coronació, el seu nom complet era: Sa Majestat Ranavalona III, per la gràcia de Déu i la voluntat del poble, reina de Madagascar i protectora de les lleis de la nació. La tradició malgaixa dicta que el personal militar siga present en les coronacions. Ranavalona III va modernitzar aquesta tradició afegint-hi 500 xics i 400 xiques de les millors escoles de la capital en l'exèrcit. Aquests estudiants podien llavors, juntament amb els militars, participar en la tradicional cerimònia de coronació de la reina.
El paper de la jove reina era en gran part cerimonial, perquè quasi totes les decisions polítiques importants continuaven sent preses pel seu marit i primer ministre, Rainilaiarivony, molt més gran i experimentat. Ranavalona era cridada sovint a fer discursos oficials (kabary) en nom de Rainilaiarivony i a fer aparicions per a inaugurar nous edificis públics, com ara un hospital a Isoavinandriana i una escola de xiques a Ambodin'Andohalo. Durant el seu regnat, la tieta de Ranavalona, Ramisindrazana, que havia abdicat en favor de la neboda, actuà com a assessora i va exercir una influència considerable en la cort. La princesa Rasendranoro, germana i hereva de Ranavalona, el fill de la qual, Rakatomena, i la filla, Razafinandriamanitra, vivien amb sa mare a Rova, també en fou una companya propera.
Primera Guerra franco-malgaixa L'opció diplomàtica d'europeïtzació moderada que va seguir a la relativa autarquia de Ranavalona I situà el Regne de Madagascar en una situació delicada. Les ambicions colonialistes de l'estat francés es feren com més anava més insistents, fins al punt que el 1885 hi va establir una mena de "protectorat" econòmic i diplomàtic.
Durant aquests anys, l'estat francés restà aïllat davant les polítiques de Bismarck, decidit a evitar qualsevol possibilitat de revenja. Les polítiques del canceller de la nova Alemanya foren una de les raons que dugueren l'estat francés a buscar "aventures" a l'estranger, com ara a Tonquín i Madagascar. miniatura|Un gravat del 1895 que promou la ideologia colonialista Les expedicions colonials foren principalment obra dels republicans que van arribar al poder a la dècada dels 1880, després de la dissolució del partit monàrquic. Aquesta política, la fomentaren sobretot els cercles empresarials i militars. Els primers volien nous mercats arran de la crisi econòmica que assolava Europa. Els segons cercaven restaurar el seu prestigi. Els parlamentaris sovint eren agafats desprevinguts per fets i iniciatives dels militars.
Abans de la intervenció colonialista francesa dels anys 1881-1882, l'illa tenia poca influència europea. El primer ministre Rainilaiarivony intentà explotar les tensions entre els europeus per a protegir la independència de Madagascar i modernitzar-la amb administradors occidentals. L'estat francés estava frustrat per la influència britànica, exercida pels missioners protestants que havien convertit la reina el 1869. Per tant, París només podia rebutjar les demandes d'intervenció de les elits de l'Illa de la Reunió.
Els 1881-1882 esclatà la primera crisi amb el regne d'Imerina després d'una demostració de força britànica davant de Madagascar, cosa que provocà un avís de l'estat francés a Antananarivo. París va negociar, malgrat les peticions d'una postura ferma de la Illa de la Reunió. Antananarivo es va mantenir resolt, esperant que una delegació a Europa aconseguís el suport d'una potència o altra, i es negà a cedir a l'estat francés la finca de Laborde (les fàbriques de la qual aquest reclamava) i les illes al nord-est de Madagascar, que considerava propietat de la reina.
Amb la caiguda del gabinet Duclerc, substituït pel de Fallières que dura des de gener fins al febrer del 1883, el Ministeri de Marina es confia a François de Mahy, natural de l'Illa de la Reunió. Va enviar un ultimàtum al Regne d'Imerina exigint el compliment de les demandes franceses i un protectorat sobre l'illa. Rebutjat l'ultimàtum, l'almirall Pierre ocupà Mahajanga (16 de maig) i Toamasina (10 de juny). Però, amb les forces simultàniament ocupades a Tonquín, l'estat francés no pogué anar més enllà i ocupar Tananarive. L'almirall Galiber va prendre possessió de Fort Dauphin, Tôlanaro, Vohémar, Iharana i Morondava.
A l'estat francés s'obri un debat parlamentari el 25 de juliol del 1885 per a decidir sobre la sol·licitud del govern d'un crèdit de de francs per a una expedició militar a Madagascar. Aquest debat donà l'oportunitat a Jules Ferry de fer un famós discurs colonialista, en què va defensar els beneficis econòmics de la colonització, afirmant que portaria els suposats avantatges de la revolució industrial a aquests nous territoris. A més a més, per als republicans que representava, aquesta política de colonització formava part d'un desig de restaurar la grandesa estatal després de la derrota del 1870. Ferry va postular una jerarquia de civilitzacions i, per tant, veia l'empresa colonialista com un deure de les "races superiors" de "civilitzar les races inferiors". Jules Ferry va prevaler en aquest debat: 291 vots a favor i 142 en contra, malgrat l'oposició, en particular de Clemenceau pel partit radical.
Les protestes britàniques cresqueren en resposta a aquestes invasions. Al desembre del 1885 se signa un compromís: l'estat francés reconeix l'estat malgaix a canvi d'una forta indemnització i del port d'Antsiranana, mentre que el Regne d'Imerina accepta que l'estat francés "presidisca les relacions exteriors de Madagascar", en absència del títol de protectorat, un terme que no s'utilitza pas. El text és vague i obert a la interpretació per ambdues parts. Es parla d'un " protectorat fantasma".
Una conquesta colonial francesa gradual L'afer de Madagascar va ressorgir amb la signatura d'una convenció francobritànica el 5 d'agost del 1890. En resposta al reconeixement per part de l'estat francés del protectorat britànic sobre Zanzíbar, el Regne Unit feu el mateix pel protectorat colonialista francés sobre Madagascar. Al novembre, l'Imperi alemany es va adherir a l'acord a canvi del reconeixement dels seus "drets" sobre l'Àfrica Oriental Alemanya. A poc a poc, les potències europees van acordar una partició d'Àfrica (la "cursa per Àfrica" dels historiadors anglesos): "Ens vam donar muntanyes, rius i llacs, però increïblement, mai no vam saber exactament on es trobaven aquestes muntanyes, rius i llacs", explica Lord Salisbury, el primer ministre del Regne Unit. El poble malgaix està desemparat per aquests acords internacionals que es fan sense el seu consentiment. Esclaten aldarulls que provoquen l'assassinat d'alguns europeus.