miniatura|Luciano Berio, compositor de l'obra. Sinfonia és una composició del músic italià Luciano Berio escrita per a vuit veus amplificades —un doble quartet vocal amb ús de micròfons— i una gran orquestra simfònica. L’obra es va completar l’any 1968 i va ser revisada un any més tard, el 1969. Es considera una de les creacions més conegudes del compositor i un exemple destacat de l’aplicació de la tècnica del collage dins la música clàssica contemporània, especialment habitual durant els anys setanta. Així mateix, es relaciona amb conceptes com la desconstrucció i el postmodernisme.
Història L’obra va ser encarregada per la New York Philharmonic amb motiu de la seva 125a temporada i està dedicada al reconegut director Leonard Bernstein. En un primer moment constava de quatre moviments, i aquesta versió es va estrenar a Nova York l’any 1968 sota la seva direcció. Més endavant, Luciano Berio hi va afegir un cinquè moviment.
Escrita al 1968, l'impacte dels sucesos sociopolítics dels mesos anteriors tant als Estats Units (els disturbis racials de Detroit, les protestes contra la guerra de Vietnam, el moviment dels drets civils i l'assasinat de Martin Luther King) així com a l'exterior (revoltes del maig francés) van tenir un gran impacte sobre l'obra i l'elecció dels textos que la formen, com podem comprobar amb la presència de frases escrites a les parets de Sorbona al 68 o de diferents diàlegs que el mateix Berio havia tingut amb familiars o amics.
Les parts vocals van ser concebudes per al conjunt The Swingle Singers, conegut pels seus arranjaments a cappella de peces clàssiques instrumentals. Per aquest motiu, l’obra no respon al model habitual d’un doble quartet vocal tradicional, sinó que demana veus més versàtils i menys líriques.
Instrumentació La Sinfonia requereix una gran orquestra a 4 no convencional:
Solistes: 8 veus microfonades. Vents fustes: 1 flautí, 3 flautes, 2 oboès, 1 corn anglès, 1 clarinet en Mi♭, 3 clarinets en Si♭ , 1 saxòfon alt ,1 saxòfon tenor, 2 fagots i 1 contrafagot. Vents metall 4 trompes, 4 trompetes en Do, 3 trombons,1 tuba. Percussió: 3 percussionistes: - Percussionista 1: timbales, glockenspiel, tam-tam (gran), caixa, bongos. - Percussionista 2: tam-tam (mitjà), marimba, plat sizzle, güiro, bombo , caixa, pandereta, 3 woodblocks, fuet, güiro, cascavells. - Percussionista 3: Vibràfon, plat, bombo, castanyoles, 2 triangles, tam-tam (petit), caixa, bongos. Teclats: Clavicèmbal elèctric, Piano, Orgue elèctric. Cordes 1 arpa, 8 violins A, 8 violins B, 8 violins C 8 violes 8 violoncels 8 contrabaixos. Berio especifica una distribució espacial concreta per a l'orquestra, on situa els violins C darrere dels violins B i davant de les trompes.
Anàlisi i Estil La Sinfonia és una peça amb una durada de 35-40 minuts organitzada en 5 moviments. El títol "simfonia" no fa referència a la forma musical si no al significat original de la paraula (sonar junts). Això queda reflectit a la intenció musical de la peça de combinar sons provenents de diferents orígens i sonoritats i, amb ajuda de procesos electrònics, fer un blend d'aquests amb el sò de l'orquestra.
La idea del "collage" pren molta importància en aquesta obra, tant a nivell musical com de text. Harmònicament queda reflectit com una combinació completament lliure d'elements tonals i atonals, combinant clusters al costat de referències tonals de Mahler, Wagner o altres.
En aquesta obra, les veus no s’utilitzen de manera convencional; no es limiten al cant afinat, sinó que també reciten, murmuren i fins i tot criden textos de Claude Lévi-Strauss —especialment de la seva obra Le cru et le cuit—, així com de Samuel Beckett (procedents de la novel·la L'innommable), a més d’indicacions de partitura de Gustav Mahler i altres fonts textuals.
El resultat és una mena de relat sonor que manté la tensió i distensió pròpies de la música clàssica tradicional, però amb un llenguatge completament diferent. En aquest context, els acords i les melodies deixen de ser l’element central; el que realment pren protagonisme és el reconeixement de fragments concrets, com passatges de Gustav Mahler, un tema determinat de Alban Berg o textos de Samuel Beckett.
Per aquest motiu, aquest tercer moviment s’ha consolidat com un dels exemples més significatius de la música postmoderna. També s’ha interpretat com una mena de desconstrucció de la Simfonia No. 2 (Mahler), de manera semblant a com Visage (Berio) planteja una desconstrucció de la veu de Cathy Berberian. Tot plegat situa Luciano Berio en proximitat amb determinades teories lingüístiques, estructuralistes i filosòfiques.
Moviments I. * El primer moviment pren el text de Le Cru et le Cuit, de Claude Lévi-Strauss i presenta idees de reducció i fragmentació del text i de contrast entre cromatisme atonal i harmonia tonal que defineixen tota l'obra. Conté històries comentades per Claude Lévi-Strauss sobre els orígens de l'aigua i el foc, dos elements naturals que estaran presents en referències a tota la peça.
II. O King (Immobile e lontano) El segon moviment (O King) és una obra dedicada a Martin Luther King Jr., i inicialment existia en una versió cambrística constituïda per veu, flauta, clarinet, piano, cello i violí (1967). Un any després després, el compositor decidia incloure aquesta obra, reescrita aquest cop per a la extensa plantilla que hem detallat anteriorment, com a segon moviment d'aquesta Simfonia. El text emprat per a les veus solistes consisteix en la desintegració i manipulació de la frase "O Martin Luther King", que es percep de manera clara al final del moviment. En aquest moviment, Berio fa un extens ús del so llunyà i eteri que emeten els violins C en segon pla des del darrere de la secció de cordes.
III. In ruhig fließender Bewegung - attacca En el tercer moviment (In ruhig fließender Bewegung), Berio reprèn el tercer moviment de la Simfonia No. 2 de Mahler i en presenta una versió fragmentada, amb petites interrupcions i reordenacions, reduint-lo a una mena de "esquelet" que el fes reconeixible però donés espai per a noves idees. Paral·lelament, les veus reciten textos de procedències diverses mentre l’orquestra intercala cites de múltiples obres del repertori clàssic, com La Mer de Claude Debussy, La valse de Maurice Ravel o la Simphonie Fantastique de Hector Berlioz, així com peces dels autors de la Segona Escola de Viena, entre moltes altres. El resultat és un collage sonor dens, sovint amb moments d’ironia. Per exemple: Quan un dels solistes diu «I have a present for you!» (Tinc un regal per a tu!), l’orquestra respon immediatament amb un fragment de Don, primer moviment de Pli selon pli de Pierre Boulez, jugant amb la coincidència fonètica entre “do” i “don”, que en francès significa ‘regal’.
A més a més, Berio coneix la similitud entre el fragment c.44-52 del tercer moviment In ruhig fließender Bewegung de la Segona Simfonia de Mahler amb el Trio de la Quarta Simfonia d'Anton Bruckner, així com el paral·lelisme entre els compassos 104-112 de la mateixa simfonia de Mahler amb el Trio de la Sonata per a violí op. 96 de Ludwig van Beethoven. Amb això el que fa és passar d'un tema a l'altre, que son semblants però també tenen diferències, creant així un tema propi que és el resultat de la fusió d'aquests motius. Aquest moviment conclou amb un monòleg del tenor primer: "But now it's done, it's over, we've had our chance. There was even, for a second, hope of resurrection, or almost, Mein junges Leben hat ein End. We must collect our thoughts, for the unexpected is always upon us, in our rooms, in the street, at the door...on a stage. Thank you, Mr***". En aquesta última frase es pronuncia el nom del director/a corresponent, recurs dramatúrgic que crea un moment d'espontaneïtat i trenca amb el discurs teatral que englobava els moviments previs. La incorporació d'aquest element provoca doncs un moment de connexió extra-musical entre el tenor primer i el director, qui rep l'agraïment abans de continuar amb el quart moviment.
IV. * El quart moviment, de curta durada, retorna a l'ambient sonor del segon moviment. En aquest moviment, Berio fa ús de diversos efectes vocals com el xiuxiueig o la fragmentació de les síl·labes dins les paraules. És un moment de relativa calma i simplicitat després del tercer moviment i abans de la síntesi del cinquè. Està format per quatre seccions, totes començant amb una oscil·lació entre Db i Eb. El moviment acava amb una llarga secció monòdica.
V. * El cinquè moviment fa una mena de funció de "síntesi" de les idees presentades fins ara a la peça. Idees estructurals del primer moviment, contingut musical del segon, la idea del "collage" del tercer, material expandit dels finals del primer i del quart... Inicia amb una cita directa al quart moviment de la Simfonia nº2 de Gustav Mahler, on la contralt solista inicia la música completament sola exclamant: "O Röschen roth!" (Oh vermella rosa!). Luciano adapta el text a "rose de sang", en francès, però manté l'estructura musical d'aquest característic inici.
*Només els moviments II i III tenen encapçalats, els altres sol tenen la indicació metronómica. L'obre té una durada aproximada de 35 minuts.
Cites en la Simfonia de Berio Cites de text:
Textos de la novel·la de Samuel Beckett L'innomenable. Textos de l'assaig d'antropologia El cru i el cuit de Claude Lévi-Strauss. La frase «Jesus, dónes war ein Ton», de l'òpera Wozzeck, de Alban Berg. La frase «Mein junges Leben hat ein End», títol d'una obra per a òrgan de Jan Pieterszoon Sweelinck. Esloganes usats en les revoltes del Maig francès.
Cites musicals:
El moviment de base és el tercer moviment («Scherzo: In ruhig fliessender Bewegung») de la Simfonia núm. 2 de Gustav Mahler. La quarta peça (Peripetie) de les Cinc peces per a orquestra Op. 16 d'Arnold Schoenberg. El primer moviment de la Simfonia núm. 4 també de Mahler. La Mer de Claude Debussy. El vals de Ochs de l'òpera Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) de Richard Strauss. La Dansa de la terra del final de la primera part del ballet La consagració de la primavera de Ígor Stravinski. Agon, ballet també de Stravinski. La Valse de Maurice Ravel. El segon moviment de la Simfonia núm. 6 Pastoral de Ludwig van Beethoven. El segon moviment del Concert per a violí i orquestra, «A la memòria d'un àngel», de Alban Berg. Do de Pli selon pli, de Pierre Boulez. El segon moviment de la Simfonie Fantastique, de Hector Berlioz Kammermusik Nr. 4, de Paul Hindemith.
Bibliografia Cruz Carceller, Julia. LUCIANO BERIO–SINFONÍA. Da Silva Vieira, Carlos Eduardo (2012) Luciano Berio: Sinfonia (1968-9). University of Alabama. F. Plaza, Eduardo (2009) La «Différance» y la intertextualidad en el tercer movimiento de la Sinfonia de Luciano Berio. Osmond-Smith, D. (1985). Playing on words: A guide to Luciano Berio’s Sinfonia. Royal Musical Association.
Referències
Categoria:Simfonies de la dècada del 1960